CONVIDEU AL BANQUET DE BODES A TOTS

Doneu-los vosaltres de menjar

A la 1ª lectura d’avui, diumenge XXVIII del TO, cicle A, Isaïes manifesta que “en aquell dia, el Senyor de l’Univers prepararà (…) un banquet amb vins exquisits i menjars substanciosos" (Is 25, 6-10), cosa que repeteix l’Evangeli d’avui on Mateu explica que “Jesús va tornar a parlar en paràboles als summes sacerdots i als ancians del poble, dient: "El Regne del cel és semblant a un rei que va preparar un banquet de bodes per el seu fill. Va manar als seus criats (…) sortiu, doncs, a les cruïlles dels camins i inviteu al banquet de bodes a tots els que trobeu" (Mt 22, 1-14). Ni la missió de Jesús ni la dels seus deixebles és organitzar i invitar a banquets encara que així ho sembli però les aparènces no són la veritat vertadera. Jesús mateix fa referencia a aixó quan afirma que “va arribar el Fill de l’Home, que menja i beu, i dieu: He aquí un home comiló i bevedor” (Lc 7, 34). S’ha d’entendre el que diu la Sagrada Escriptura ja que no es veritat que el bon cristià es passa la vida de banquet en banquet, donant l’imatge de ser un comiló i un bevedor. 

El banquet que Déu promet tenir preparat no és una crida a la manca de sobrietat o de temprança perquè l’important i imprescindible en la vida és practicar les virtuts en tot moment. Així ho ensenya Pau als cristians filipencs i a tots els altres explicant que “jo sé el què és viure en pobresa i també què és tenir de sobra. Estic acostumat (…) lo mateix a menjar bé que a passar gana; lo mateix a l’abundància que a l’escassetat (…) Déu, per la seva part, amb la seva infinita riquesa, remeirà amb esplendidesa totes les vostres necessitats” (Phil 4, 12-14.19-20). 

Francesc, a la seva primera Exh. Evangelii gaudium (EvG, 2013) adverteix del “gran risc del món actual, amb la seva múltiple i aclaparadora oferta de consum” (EvG, 2) i afegeix que “espero que ens mogui el temor a tancar-nos a les estructures (…) a les normes (…) a les costums on ens sentim tranquils, mentre fora hi ha una multitut famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: «¡Doneu-los vosaltres de menjar!»” (EvG, 49) però el anar a tot el món a portar l’Evangeli no és pas anar a donar de menjar. La fe sap que Déu ens prepara un banquet però avui i ara aquí, a la vida terrenal, tenim que anar a la compra i cuinar a diari, la qual cosa implica a tota la humanitat, no és només “obligació” dels cristians que demanen a Déu saber utilitzar els bens materials amb els que no deixa d’afavorir-nos. Es resa alló que es creu i es creu alló que es resa, tret dels hipòcrites. 

A Caritas in veritate (CV, 2009), Benet XVI diu que “el procés de globalització, adequadament entés i gestionat, ofereix la possibilitat de una gran redistribució de la riquesa a escala planetaria com mai no s’ha vist abans” (CV, 42) però avui cal lamentar la barbaritat que comet l’home actual llençant a les escombraries  el % enorme d’aliments. Francesc anota que “sabem que es malgasta aproximadament un terci dels aliments que es produeixen, i l’aliment que es rebutja és com si es robés de la taula del pobre” (LSi, 50). 

A Àfrica més de 300 milions viuen en la pobresa material malgrat les enormes riqueses del continent. 460 milions tenen dificultats per alimentar-se i 50 milions passen fam crònica. L’ONU informa al 2022 que en situació d’inseguretat aguda hi ha 250 milions a 58 països. Clara d’Assís (+1253 amb 60 anys) va imitar l’esperit del seu paisà d’Assís, Francesco, el «poverello», i en citar-la Benet XVI (27-I-2010) va recordar que sant Francesco invita “a cultivar un estil de vida sobri i un desprendiment dels bens materials”. Joan Baptista Scalabrini (†1905 amb 66 anys), canonitzat al 2022, bisbe de Piacenza i fundador dels “escalabrinians”, va rescatar de la fam a milers de camperols i obrers venent els seus cavalls, el calze i la creu pectoral, obsequis de Pius IX. 

Joan Pau II va exposar a Centessimus annus (CA, 1991) sobre la justícia social que “a finals del segle passat havia un procés històric en el seu punt àlgid amb canvis radicals (…) Amenaçava la desocupació i l’espectre de morir de fam” (CA, 4). Ja havia escrit a l’Enc. Redemptor hominis (RH, 1979) que “l’amplitut del fenòmen posa en dubte les estructures i els mecanismes financers, monetaris, productius i comercials (…) Drama exacerbat encara més per grups privilegiats i països rics que acumulen de manera excesiva els bens (…) ¡no mateu!, ¡No prepareu als homes destruccions i extermini! ¡Penseu en els vostres germans que pateixen fam i misèria! ¡Respecteu la dignitat i la llibertat de cadascú!” (RH, 16).

 

A la Pre-Cimera de l’ONU sobre Sistemes Alimentaris, Francesc va recordar (26-VII-2021) que es deure de tots extirpar l’injustícia de la fam al món mitjançant polítiques valentes. A la 38ª Conferència de la FAO (19-VI-2013) ja havia dit que les polítiques que exclouen als més vulnerables i agreugen la fam i la pobresa al món és “un vertader escàndol”. El Director General de la FAO, Josep Graziano da Silva, va afirmar que “La lluita contra la fam no ha de tenir color, religió o afiliació política. Té sentit a nivell polític i econòmic però també és lo correcte des del punt de vista moral i ètic”.

 

Pau VI a Populorum progressio (PP, 1967) ja anotava que “la fam de cultura no és menys depriment que la fam d’aliments: un analfabet és un esperit subalimentat” (PP, 35). “Avui, ja ningú pot ignorar-ho, en continents sensers són innombrables els homes i les dones torturats per la fam, innombrables els nens subalimentats, fins a tal punt que un bon nombre d’ells moren en la flor de la seva vida” (PP, 45). “No es tracta tan sols de vèncer la fam, i ni tan sols de fer que retrocedeixi la pobresa (…) Es tracta de construir un món on cada home, sense exclusió per raça, religió o nacionalitat, pugui viure una vida plenament humana” (PP, 47). 

El Concili Vaticà II (1963-65) a la Const. Gaudium et spes (GS, 8-XII-1965) manifesta que “havent com hi ha tants oprimits actualment per la fam al món, el sacre Concili urgeix a tots, particulars i autoritats, a que, recordant aquella frase dels Pares: «Alimenta al que mor de gana perquè, si no ho alimentes, ho mates», segons les pròpies possibilitats, comuniquin i oferexin realment els seus bens, ajudant en primer lloc als pobres, tant individus com pobles, que puguin ajudar-se i desenvolopar-se per si mateixos” (GS, 69). Més endavant afirma que “serveixi d’escàndol a la humanitat el que alguns països, generalment els que tenen una població cristiana sensiblement majoritària, gaudexin de l’opulència, mentre altres es veuen privats d’alló necessari per la vida i viuen turmentats per la fam, les infermetats i tota mena de misèries. L’esperit de pobresa i de caritat són glòria i testimoni de l’Església de Crist” (GS, 88). 

Ntra Sra de la Consolació és la Patrona de Luxemburg, Turín i del Piamonte i el culte a ella el van iniciar els jesuïtes al 1624. Ella és consol dels afligits des de que el país va ser desolat després de la guerra dels 30 anys, les plagues i la fam. Al maig de 1985 Joan Pau II va pregar davant ella quan l’encontre a la catedral amb els malalts luxemburguesos.