EL SEGON ÉS MOLT SEMBLANT

Cumplir amb fidelitat els deures temporals

 

El pasatge evangèlic d’avui, diumenge XXX del TO, cicle A; conta que “els fariseus s’assabentaren que Jesús havia fet callar els saduceus (…) i un d’ells mestre de la Llei, per probar-lo, li va fer aquesta pregunta: Mestre, ¿quin és el manament més gran de la Llei? Jesús li constestà: Estima el Senyor, el teu Déu (…) El segon és molt semblant: Estima els altres" (Mt 22, 34-40). El diumenge passat es proclamava el pasatge en que Jesús mateix denuncia a aquests que volen temptar-lo com hipòcrites i els ensenya: "retorneu al Cèsar aixó que -es del Cèsar i a Déu alló que és de Déu" (Mt 22, 21), cada cosa al seu lloc. És la reial medicina per evitar els efectes nocius del cesarisme i del clericalisme i deixa clara la legítima autonomia de la societat civil respecte a l’eclesial, i viceversa. 

El Concili Vaticà II a la Lumen gentium (LG, 1964) afirma que “Crist, Mediador únic, va establir la seva Església santa, comunitat de fe, d’esperança i de caritat en aquest món com un tot visible” (LG, 8), o sigui, l’Església és una comunitat, una societat, un poble per aquest món però no d’aquest món, o sigui mundà, cosa que sempre, al llarg de totes les èpoques de la Història i de totes les civilitzacions està en conflicte amb l’Estat, amb alló no estrictament religiós, amb alló laical doncs els jerarques religiosos volen fer de Cèsar i el Cèsar de torn vol tenir el comandament dels jerarques religiosos. 

Joan Pau II a l’Enc. Redemptor hominis (RH, 1979) dibuixava el marc en que ha d’encaixar l’obrar cristià escrivint que “és just que l’Església, seguint l’exemple del seu Mestre (…) tingui el sentit crític respecte a tot el que constitueix el seu caràcter i la seva activitat humana, que sigui sempre molt exigent amb si mateixa, de la mateixa manera el criticisme ha de tenir també els seus justos límits. En cas contrari, deixa de ser constructiu, no revela la veritat, l’amor i la gratitud per la gràcia (...) A més l’esperit crític no seria expresió de l’actitud de servei, sinó més aviat de la voluntat de dirigir l’opinió dels altres segons l’opinió pròpia, divulgada a vegades de manera massa desconsiderada” (RH, 4). 

Coronació de Carles V

Amb un correcte esperit crític cal mirar la Redempció que és pels homes i l’encàrrec diví és cristianitzar les persones, no pas les institucions, els Estats sinó els ciutadans. No és cristianitzar les Matemàtiques sinó els matemàtics. A l’Edat Mitja, després de coronar el rei o l’emperador, aquest concedia terrenys, el bàcul i l’anell dient: “accipe Ecclesiam” (Rops, p. 214). Benet XVI glosant la figura de sant Màxim (Aud Gral 31-X-2007) va explicar que fou bisbe a Turín “un any després de mort Ambrosi i, com ell, va ajudar a consolidar el cristianisme al nord d’Itàlia. Va resoldre les greus tensions del moment amb alguns grups de bàrbars, aglutinant en la seva persona la societat civil (…) És evident que el context históric, cultural i social avui és profundament diferent. L’actual context és més aviat el descrit pel meu venerat predecesor, el Papa Joan Pau II, a l’Exh «Església a Europa»”. La seva opinió és opinable de debò. 

Encara està massa arraigat el clericalisme que ve denunciant Francesc amb ocasió i sense ella ja que ho considera un càncer doncs és una concepció errònia que pretén fer “catòlica” la vida social i nega la legítima autonomia dels fidels corrents, els seglars o laics, i concebeix les tasques terrenals d’ells com delegació o longa manus de la Jerarquia. Durant el procés secularitzador però laiciste del segle XIX, es va posar de moda l’anticlericalisme amb la frase de Leon Gambetta, un dels fundadors de la III República francesa, quan el 4 de maig de 1877 va exclamar: “Le cléricalisme, voila l’enemi”, rectificant l’anterior de Peyrat: “Le catholicisme, c’est là l’enemi”. 

L’experiència medieval donada teòricament per abolida per ser una errònia concepció clerical de la societat, en aquest cas europea, va ser l’actuació dels templaris, una Ordre religiosa i militar alhora i que de nou tornen a reivindicar al Vaticà (13-X-2023) la seva rehabilitació legal que ja havien gestionat tres cops amb Benet XVI (2008,2009 y 2010). L’Ordre dels «Pobres Cavallers de Crist», «Cavallers del Temple de Salomó» va ser aprovada en 1129 amb el Papa Honori II (1124-30) i el Concili a Troyes la va autoritzar canònicament. Després de la denuncia d’Esquieu de Floryan es va suprimir “el Temple” al Consistori secret del 22-III-1312 amb la Bula Vox clamantis que l’abolia sense condemnar-la. Els que reivindiquen ser els actuals templaris diuen que avui l’Ordre es dedica a lluitar contra el materialisme, la impietat i la tirania al món, a defendre la santedat de l’individu i a afirmar la base espiritual de la existència humana. En 1981, el Vaticà va confeccionar un llistat d’organitzacions que es declaraven succesores dels templaris medievals i va trobar més de 400. 

Església de la Vera Creu a Segòvia

A la reivindicació del 2008 deien que no desitjaven la restitució patrimonial d’alló expoliat al segle XIV, que al canvi, avui serien uns 100.000 milions d’euros. Tenien censades 9.000 propietats a Europa però ara al 2023 reclamen una compensació econòmica per l’incautació dels seus bens, que van ser destinats en gran part a l’actual Ordre de Malta, llavors l’Ordre dels hospitalaris per indicació del Papa que els va abolir encara que sense condemnar-los i que els diners no anessin a caure en mans del rei francés que era la seva justificació per fer l’abolició. A més ara volen que se’l reconegui el sacerdoci templari segons el ritu de Melquisedec; que se’ls autoritzi axecar oratoris i capelles; que la col.lecta a totes les parroquies del món de cada 20 d’agost, festa de sant Bernat de Claraval, sigui per ells; que se’ls donin els arxius del Vaticà sobre la seva Ordre; i que se’ls torni l’església de la Vera Creu a Segòvia. I que se’ls legalitzi com a Prelatura personal quan recientement el Vaticà recorda la concepció d’aquest invent pastoral de Pau VI que és per ampliar la dimensió canònica de l’obrar missioner de l’Església. 

“El Concili exhorta els cristians, ciutadans de la ciutat temporal i de la ciutat eterna, a cumplir amb fidelitat els seus deures temporals, guiats sempre per l’esperit evangèlic (…) la pròpia fe és un motiu que els obliga al més perfecte cumpliment de totes segons la vocació personal de cadascú” (GS, 43). La 1ª lectura d’avui exposa detalls d’infidelitat com vexar el foraster, explotar les viudes i els orfes (cf. Ex, 22, 20-21) però aixó és només uns exemples ja que sense retallar, es tracta de construir la “civilització de l’amor” que comporta més detalls. 

A la 2ª lectura Pau recorda als cristians de Tessalònica que la tasca és de tota la comunitat i per aixó escriu que “des de la vostra ciutat s’ha estès el ressó de la paraula del Senyor i no solament a Macedònia i d’Acaia, pertot arreu” (1Tes 1, 5-10). Ja Joan Pau II, a l’Exh. post-sinodal Chritifideles laici (ChL, 1988), comentant el manament diví de Jesús als seus deixebles, a tots, aneu també vosaltres, escriu que “la crida (…) s’estén a tots: també els fidels laics són cridats personalment pel Senyor (…) “Fixeu-vos en la vostra manera de viure, estimadíssims germans i comproveu si ja sou obrers del Senyor. Examini cadscú lo que fa i consideri si treballa a la vinya del Senyor” (sant Gregori “magne”) (ChL, 2) 

Benet XVI a l’Exh postsinodal Verbum Domini (VD, 2010) també escriu que “ja que tot el Poble de Déu és un poble «enviat», el Sínode ha reiterat que «la missió d’anunciar la Paraula de Déu és una comesa de tots els deixebles de Jesucrist, com a conseqüència del seu baptisme». Cap creient en Crist pot sentir-se alié a aquesta responsabilitat” (VD, 94). Ho repeteix l’actual Sínode sobre la sinodalitat per intentar fer-ho vida real.