NO FEU COM ELLS

No tan sols per alguns “genis”

La Paraula de Déu que se sent avui a la Liturgia de la Paraula d’aquest diumenge XXXI del TO, cicle A, és un cop més una reprimenda afectuosa però clara de Jesús que diu a les multituts i als seus deixebles: "els mestres de la Llei i els fariseus us parlan des de la càtedra de Moisès (…) però no feu com ells (…) preparen farsells pesadíssims i els carreguen a les espatlles dels altres (…) obren per fer-se veure de la gent" (Mt 23, 1-12). La 1a lectura conta que el profeta Malaquies, segles abans de Crist, també reprimeix encara que en el seu cas només és a sacerdots del Poble de Déu dient “i ara sacerdots, us adverteixo (…) heu abandonat el camí dret (…) heu violat l’aliança (…) diu el Senyor del univers" (Mal 1, 14; 2, 2b. 8-10). Un error vital que dona per corregit Pau quan escriu als de Tessalònica i que escoltem a la 2a lectura dient que “us tractem amb la mateixa tendresa amb la que una mare estreta a la seva falda als seus petits” (1Tes 2, 7b-9.13) però un àrbre no fa un bosc. 

A la llum de la fe es veu clarament que alló que es digui als sacerdots, ahir, avui i demà, val evidentment pels membres del Poble de Déu que no són clergat pero són sacerdots ja que els laics pel baptisme son sacerdots, profetes i reis, i són l’immensa majoria dels batejats, més del 90%. El Poble de Déu és un poble sacerdotal com diu Pere doncs afirma que “també vosaltres -com pedres vives- sou edificats com edifici espiritual en ordre a un sacerdoci sant, per oferir sacrificis espirituals, agradables a Déu per mitjà de Jesucrist” (1Pt 2, 5). 

La reprimenda de Malaquies i de Jesús fa recordar a Diumenge de Guzmàn (+1221 amb 51 anys) que asenyalava un error que veia en el seu temps al dir que “no es guanyen els cors per anar elegantment vestits, sinó amb la humilitat”. Benet XVI glossant la figura d’aquest fundador dels dominics (Aud Gral 2-III-2010) n’apunta un d’actual, encara que la cosa ve de lluny, i afirma que "la carrera i el poder no són una temptació de la qual no són immunes ni tan sols els que tenen un paper d’animació i de govern a l’Església". A l’Enc Lumen fidei (LF, 2013) Francesc diu que “la fe (…) ens ensenya a identificar formes de govern justes, reconeixent que l’autoritat ve de Déu per estar al servei del bé comú” (LF, 55). Els homes no som com els rius que només avancen en direcció al mar per lo qual podem rectificar, canviar d’opinió en alló opinable i en alló circunstancial o sigui no esencial; es saber millorar, no donar lliçons, etc. 

Peró s’ha de tenir paciència ja que ningú es perfecte des de que va néixer i la perfecció no es consegueix a la primera. Tots sants és la solemnitat de cada 1 de novembre, festa de precepte i festa laboral que festeja la santedat discreta, senzilla, sense lluentor humana, que sembla no deixar rastre a la Història; i que tanmateix brilla davant el Senyor. han aconseguit arribar a la meta però no perquè no tinguesint defectes. Joan Pau II demanava a la Carta Tertio millennio adveniente (TMA, 1994) que “será treball de la Seu apostólica (…) actualitzar els martirologics de l’Església (…) s’ha aurà de treballar pel reconeixement de la heroïcitat de les virtuts dels homes i dones que han realitzat la seva vocació cristiana en el matrimoni” (TMA, 37). 

Els sants, especialment els que surten al santoral o martirologi romà (ed 2002), excepte Jesús i la seva mare Maria, tots han tingut defectes aquí a la vida terrenal com el mateix Simó Pere i no es tracta de defectes físics per ser coixos, cecs, mancs, etc. És d’humans equivocar-se però és de savis rectificar. Francesc afirma a l’Exh post sinodal Gaudete et exultate (GEx, 2018) sobre la crida universal a la santedat que “Jesús (…) ens volt sants i no espera que ens conformem amb una existència mediocre, aiguada, liquada (…) a cadascun de nosaltres el Senyor ens va eligir «perquè fossim sants i irreprotxables davant ell per l’amor» (Ef 1, 4) (GEx, 1-2). També recorda que “la santedat no és tancar els ulls i posar cara d’estampeta” (Aud Gral 19-XI-2014). 

Joan Pau II va explicar que “la santedat consisteix a saber sumergir-se en el treball quotidià dels homes, però en silenci, sense sorolls crònics, sense ecos mundans”. Ser sants és viure les benaurances que proclama Jesús en el sermó de la montanya. Francesc recorda que els sants festejats l’1 de novembre “ens encoratgen a no aturar-nos en el camí, ens estimulen a seguir caminant cap a la meta. I entre ells i pot estar la nostra pròpia mare, una àvia o altres persones properes (cf. 2Tm 1, 5)” (GEx, 3). 

A Gaudete et exúltate (GEx, 2018) el Papa argentí segueix dient que “tots estem cridats a ser sants (…) ¿Estàs casat?(…) ¿Ets un treballador?(…) ¿Ets pare, àvia o avi?(…) ¿Tens autoritat? (cfr. Catequesi 19-XI-2014)” (GEx, 14). 

Benet XVI va dir que Francesco d’Assís és un autèntic gegant de la santedat (Aud Gral 27-I-2010). Josep Mª de Yermo (†1904 amb 53 anys), sacerdot mexicà canonitzat el 2000, el fundador de les «Serves del Sagrat Cor de Jesús i dels Pobres», era anomenat “gegant de la caritat”. Els defectes poden ser personals i comunitàris i ara, entre molts altres, ve el record de la Declaració Conjunta de catòlics i luterans demanant perdó per les formes amb les que ens hem ofés uns als altres (31-X-2017). És massa trist veure la quantitat de persones tancades en actitud merament defensiva i que es creuen impecables i en tot cas tan sols afirmen “i tu, més”. Cal cultivar l’actitud de fer-se càrrec dels encerts de les altres postures, saber dialogar amb altres persones, aprendre de tots i respectar acuradament la seva llibertat, també en materies opinables. 

A la Carta Novo mil.lennio ineunte (NMI, 2001) el Papa Wojtyla, al glosar dels Fets dels apòstols la pregunta «¿Què hem de fer, germans?» (Hch 2, 37), diu que “en primer lloc, no dubto de dir que la perspectiva és la de la santedat. Cal descobrir el capítol V de Lumen gentium dedicat a la “vocació universal a la santedat”. Aquest do de santedat es dona a cada batejat. És un compromís que no només afecta a alguns cristians. Aquest ideal de perfecció no ha de ser malentès, com si impliques una mena de vida extraordinària, practicable tan sols per alguns “genis” (NMI, 30-31).