VETLLEU PERQUÈ NO SABEU NI EL DIA NI L’HORA

Preocupar-se de perfeccionar aquesta Terra

A la 1a lectura de la Paraula de Déu d’avui, diumenge XXXII del TO, cicle A, s’escolta que “la saviesa és resplandent i no s’apaga mai (…) ella mateixa es fa conèixer als qui la desitgen” (Sab 6, 12-16). A la 2a lectura diu Pau als cristians de Tessalònica que “no podem desconèixer què será dels difunts” (1Tes 4, 13-18), tema que s’actualitza cada mes de novembre, anomenat “mes dels difunts” doncs li dona peu la commemoraciò del dia 2. O sigui que Pau demana als cristians de qualsevol lloc, d’ahir, d’avui i de demà, que pensin en les veritats de fe doncs no és racional, és inhumà, repetir com a lloros sense saber el que es diu. 

Som fills de Déu que és Amor i Senyor de la Història, cosa que recordava Joan Pau II ja a l’Enc. Redemptor hominis (cf RH, 1) i que era una premissa bàsica per al seu magisteri, mentre que la ment humana interpreta la Història de maneres diverses i avui es parla de tres maneres: la materialista de Haeckel, l’idealista de Hegel i la raciovitalista d’Ortega. També es conta que els deixebles de Kant van abandonar al seu mestre perquè donava a entendre que amb ell s’havia acabat la Història. No han faltat ni ahir ni avui els que diuen que la Història és com una sinia que va donant voltes i sempre es repeteixen els fets.

El "poverello" amb els seus germans franciscans

Els Pares de l’Església consideraven que els set dies del relat sobre la Creació representaven set periodes, més tard interpretats com set mil.lennis. Amb Crist hauríem entrat a l’últim, és a dir, en el sisè periode, al que seguiria després el gran dissabte de Déu. A Ratzinger li va fascinar l’interpretació de sant Bonaventura que anava contra la sostinguda per la branca heterodoxa dels “franciscans espirituals”, influits per l'abat cistercenc Joaquim de Fiore (+1202) el qual proposava un ritme trinitari de la Història i proposava l’Antic Testament com l’era del Pare, seguida pel temps del Fill, el temps de l’Església, i amb ells, els “espirituals”, eren els protagonistes de la tercera era, la de l’Esperit Sant, iniciada amb “el poverelo”, Francesco d’Assís. Para sant Bonaventura Crist ja no és, com deien els Pares de l’Església, el final sinó el centre de la Història; amb Crist la Història no acaba sinó que comença un nou periode. 

La Història és viva i segueix la pauta divina de l’evolució cap a la perfecció i no pas un fòssil, cosa immovilitzada ja que camina amb la Tradició –que és viva- i amb ella s’enriqueix. Déu ha entrat a la Història amb l’encarnació del Verb, Jesucrist, la segona Persona de la Trinitat divina. Francesc acaba de promulgar la Carta “Ad theologiam promovendam" per reformar la Pontificia Acadèmia de Teología i orientar el pensament teològic perquè sustenti l’obrar pastoral. Demana una Teología encarnada que interpreti “l’Evangeli en les condicions en què viuen diàriament els homes i dones, en diferents ambients geogràfics, socials i culturals i tenint com arquetip l’Encarnació del Logos etern, la seva entrada a la cultura, a la visió del món, en la Tradició religiosa d’un poble”. Estar vigilants es viure com Jesús que es barrejava amb la gent, menjava amb ells, s’interesava per les seves vides, escoltava, reia, entenia les preocupacions i malalties, no des de el podi del buròcrata sinó des del compartir i comprometre’s amb les situacions particulars, que eren ocasió per il.luminar les realitats humanes que encara ens interpel.len. 

Joan Pau II amb Ernest Cardenal,
sacerdot de la "Teología de la lliberament" 

Recuperar el sentit de la Història ho va impulsar Lleó XIII i el Concili Vaticà II (1963-65) va rescatar l’oblidada sapiència dels SSPP. La fe no és irracional i ja Anselm de Canterbury (†1109 amb 76 anys) va afirmar la máxima «credo ut intelligas» com havia fet segles abans Agustí d’Hipona (†430 amb 76 anys), doncs entenia que la raó, les llums humanes, també són dons de Déu per il.luminar la fe. L’Església ha d’explicar la fe i no alló opinable aprenent en cada generació a distingir el anomenat «dipòsit de la fe» del cúmul d’opinions fins i tot teològiques i evitar etiquetar-les com a veritats de fe. El Concili ja va anotar que “el divorci entre la fe i la vida diaria de molts ha de ser considerat com un dels més greus errors de la nostra època” (GS, 43). I no deixa de seguir sent real i actual el divorci entre la fe i la ciència, la fe i la raó. Ratzinger, quan era el Prefecte de la «Congregació per a la Doctrina de la Fe», com es deia abans de l’actual reforma de Francesc, per indicació del Papa Wojtyla, va cristianitzar la «Teologia de l’alliberament» i Pius XII va cristianitzar l’evolucionisme. 

L’evangeli proclamat avui a la Litúrgia de la Paraula aporta el que Jesús diu als seus de “vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora" (Mt 25, 1-13) o sigui que aquest vetllar provoca dinamisme racional i no immovilisme anestesiant del cap i del cor. La fe dinàmica fa que l’Església afirmi a la Gaudium et spes (GS, 1965) que “ignorem el temps en que es farà la consumació de la Terra i de la humanitat. Tampoc sabem de quina manera es transformarà l’Univers (…) Malgrat l’espera d’una Terra nova no ha de esmorteir, sinó més alleujar la preocupació de perfeccionar aquesta Terra (GS, 39). Per aixó Francesc demana a la Teologia una “inflexió”, no simplement un “mijorament”, “algunes correccions” perquè tot segueixi igual i no es conforma amb retocar algunes formes externes. Parla d’una actitud profética, d’una «revolució cultural valenta». 

Tomàs d’Aquino diu que “és estùpit el filòsof que no vulgui creure el que afirmen els àngels; molt més si no vol creure alló que diu Déu”, així que cal també entendre el sentit de la Història personal i la col.lectiva que està orientada sota la llum de l’Escatologia. Per aixó cap nació, cap projecte polític o cultural, cap construcció intrahistòrica, pot ser presentada com a realització de les promeses evangèliques. El Regne de Déu està més enllà del somni humà més ambiciós.