VETLLAR I VIURE SÒBRIAMENT

Ens jutjarà a partir de les obres de misericòrdia

La Paraula de Déu d’avui, diumenge XXXIII del TO, cicle A, a la segona lectura se sent el que Pau explica als seus germans que “ja sabeu prou bé que vindrà com un lladre a la nit (…) però (…) vetllar i viure sòbriament” (1Tes 5, 1-6). L’Evangeli tracta de la parábola dels talents, uns reben cinc milions, altres dos o un, segons la capacitat de cadascú (cf Mt 25, 4-30) i Jesús acaba explicant que el que té se li donarà i li sobrarà però qui té poc, se li treurà inclus aixó poc que té, cosa que es cumpleix en les reaccions químiques. Viure sòbriament no vol dir que un no pugui rebre el talent més gran perquè les virtuts són per a tothom, rics i pobres, sans i malalts, joves i ancians, i ja Aristòtil diu que “la veritable temprança consistirà a remandre prudent i moderat únicament pel motiu de que s’ha de ser (…) mai direm dels animals que són temperats perquè no tenent la raó, que podria servir-los per distingir i escollir el que és bo” (Moral. Llibre 1º, cap XX). 

Aquest diumenge XXXIII del TO és la Jornada mundial dels pobres, instituida per Francesc el 2016 per celebrar cada any com la preparació més adequada per la solemnitat de Jesucrist, Rei de l’Univers, el qual s’ha identificat amb els petits i els pobres, i ens jutjarà a partir de les obres de misericòrdia (cf. Mt, 25, 31-46). Els pobres hi són i estaran sempre amb nosaltres (Jn, 12, 8). 

Ningú és perfecte des de que neix i es pot elegir el que no és bo com, per exemple, va recordar Benet XVI a l’Enc. Deus caritas est (DCE, 2005) on explica que “el cristianisme, segons Friedrich Nietzsche, hauria donat de beure l’eros un verí, el qual (…) el va fer degenerar en vici (…) avui es retreu a vegades al cristianisme del passat haver sigut adversari de la corporeïtat i, de fet, sempre s’han donat tendències d’aquest tipus”, la qual cosa és una evident falta greu de temprança i de prudència. Les passions són llera de llibertat i com diu Tomàs d’Aquino, “correspon a la perfecció moral de l’home actuar no tan sols segons la seva voluntat sinó també segons la seva gana sensitiva, d’acord amb alló del salm: «el meu cor i la meva carn s’alegren en el Déu viu»” (S.Th. 1-2q24a3). 

La temprança cria l’ànima sòbria, modesta, comprensiva i per aixó el ConciliVaticà II escriu que “el luxe pul.lula junt amb la misèria. I mentre uns pocs disposen d’un poder amplíssim de decisió, molts (…) viuen sovint en condicions de vida i de treball indignes de la persona humana (…) Cada dia s’aguditza més l’oposició entre les nacions econòmicament desenvolupades i la resta, la qual cosa pot posar en perill la mateixa pau mundial” (GS, 63-72). Crida l’atenció l’afirmació de Gandhi que deia que “jo no predico la pobresa voluntària a un poble que pateix la pobresa involuntària”. Jesús no predicava ¡què feliços sou, proletaris! A l’Enc. ecològica Laudato si (LSi, 2015) Francesc exposa que “l’espiritualitat cristiana proposa un creixement amb sobrietat i una capacitat de gaudir amb poc. És un retorn a la simplicitat (…) sense aferrar-nos al que tenim ni entristir-nos pel que no posseïm” (LSi, 222). 

També cal veure la temprança no només en alló exterior del menjar, beure i en la vestimenta, sinó en els judicis que porta a afirmar la necessària importància insustituïble de la tolerància doncs sovint el fanatisme ha cobert de sang la Terra on el pensar de manera diversa a l‘oficial i fins i tot en alló opinable és un delite. La tolerància no és debilitat o llibertinatge ni la intolerància és fortalesa o fanatisme. Lleó XIII deixa escrit que “no s’oposa l’Església a la tolerància per evitar un mal (…) Déu mateix, en la seva Providència, sent infinitament bo i totpoderós, permet, però, l’existència d’alguns mals al món” i cita a l’Aquinate (S.Th. I, q19 a9 ad3) de qui recorda l’idea. Pius XII va recordar que la pérdua religiosa i moral no ha de ser sempre impedida, no pot valer en forma absoluta i incondicionada (Discurs al V Congrés Nacional de la Unió de Juristes catòlics italians. 6-XII-1953, ASS (1953) 794-802). Per ser tolerant no cal ser relativista (tot és igualment vertader), ni escèptic (tot és igualment fals) ni agnòstic (la veritat no es pot conèixer). 

La cobdícia de bens o de poder és un evident perill també per als bisbes i rectors. ¡Conmte!, advertia Joan Pau II a l’Enc. Dives in misericordia (DM, 1980) sobre la possibilitat d’una subyugació “pacífica” dels individus, de societats senseres i de nacions (cf DM, 11), que s’aplica d’igual manera a la societat civil com a l’eclesial, al poble de Déu, a les diòcesis, parròquies, etc. L’experiència demostra que l’ànsia d’aniquilar a l’enemic, de limitar-ne la llibertat i fins i tot d’imposar-li una dependència total, es converteix en el motiu fonamental de l’acció que farisaicament es qualificada d’“Estat de Dret”, de cercar la justícia, de defendre el bé comú. 

En aquesta tessitura de la temprança, cal reconèixer que hi ha milions que no poden viure voluntariament sobris perquè no tenen ni tan sols alló necessari i es moren de fam. Joan Pau II va parlar també sobre els actuals prejudicis al voltant del tema de la misericòrdia i explica que per alguns “la misericòrdia difama a qui la reb i ofèn la dignitat de l’home (...) La misericòrdia (...) constitueix el contingut fonamental del missatge messiànic de Crist i la força constitutiva de la seva missió” (DM, 6-7). Segueix afirmant Wojtyla que “l’Església té el dret i el deure de recòrrer a la misericòrdia «amb poderosos clams» quan l’home contemporàni no té la valentia de pronunciar ni tan sols la paraula «misericòrdia». Cal doncs una fervent pregària: un crit al Déu que no pot menysprear res del que ha creat. Igual que els profetes, recorrem a l’amor que té característiques maternes i que, a semblança d’una mare, segueix cadascun dels seus fills, a tota ovella esgarriada, encara que hi hagés milions d’extraviats, encara que al món l’iniquitat prevalgés sobre la honestedat, encara que la humanitat contemporànea mereixés pels seus pecats un nou “diluvi”, com va merèixer en el seu temps la generació de Noè” (DM, 15). 

Jesús diu «Feliços els misericordiosos perquè ells aconeguiran misericòrdia» (Mt, 5, 7) i també «sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós» (Lc 6, 36) i Francesc recorda que “la misericòrdia té dos aspectes: es donar, ajudar, servir als altres, i també és perdonar, comprendre” (GEx, 80). «Mare de misericordia» és una advocació mariana que el 2020 el Papa argentí ha inclòs en les lletanies lauretanes del rosari i anteriorment va escriure la Carta Misericordia et misera (MM, 2016) al concloure el Jubileu extraordinari de la Misericòrdia i que comensa dient que “Misericordia et misera són les dues paraules que sant Agustí va fer servir per comentar l’encontre entre Jesús i l’adúltera (cf. Jn 8, 1-11). El seu ensenyament (…) indica (…) el camí que estem cridats a seguir en el futur”. A la Exh. Evangelii gaudium (EvG, 2013) deixa escrit que “la misericòrdia és la més gran de totes les virtuts” (EvG, 37).