VINGUEU A PENDRE POSSESSIÓ DEL REGNE

Crist rei no és un concepte polític

Avui, solemnitat de Crist rei de l’univers, últim diumenge de l’any litúrgic, la Paraula de Déu diu “vingueu a pendre possessió del Regne preparat per a vosaltres” i separarà entre ells, com el pastor fa amb les ovelles i els cabrits, a la consumació dels segles, al anomenat «fi del món», quan Crist lliuri el Regne al seu Pare (cf 1Cor 15). I ensenya sobre què serà l’examen dient que vaig tenir fam, set i hem donareu de menjar, de beure, etc. (cf Mt 25, 31-46). El profeta Ezequiel deia que el Senyor serà el pastor que anirà a buscar les ovelles disperses i les esgarriades (cf Ez 34, 11-17). Benet XVI recorda que l’Església invita a celebrar el Senyor Jesús com a Rei de l’univers i crida a dirigir la mirada al futur, cap a l’última meta de la Història, que serà el Regne de Crist definitiu i sense fi, etern (cf homilia, 25-XI-2012). 

El 2014 Francesc va dir que els textos de la Litùrgia de la Paraula d’aquest dia, ens ajuden a entendre “còm Jesús ha realitzat el seu Regne; còm ho realitza a l’esdevenir de la Història i què cosa ens demana a nosaltres avui”. El 2022 diu que “observant Jesús, l’idea que tenim d’un rei dona un tomb”. Pilat va preguntar a Jesús “¿Tu ets rei?” perquè és del que l’acusen les autoritats religioses del seu poble, els fariseus i els sacerdots jueus i Jesús deixa clar que “el meu Regne no és d’aquest món” (Jn 18, 36). No és d’aquest món però és per aquest món i la paradoxa no és fàcil d’assimilar, de compaginar i de portar-la a la pràctica ja que s’ha condemnat el món i es va instaurar la «cristiandat», un regne eclesial temporal amb els reis francesos i després anmenat «sacre imperi romà germànic» amb els emperadors germànics. A «Jesús de Natzaret» escrit per Ratzinger com a professor, no pas com Benet XVI, diu que “Jesús posa a Pilat davant una situació extranya: ningú combat per aquest reinat. Si el poder, i precisament el poder militar, és característic de la reialesa i del regnat, res d’aixó es troba en Jesús. Per aixó tampoc hi ha una amenaça per l’ordenament romà. Aquest regne no és violent. No disposa d’una legió. ¿Què ha de pensar Pilat? ¿Què hem de pensar nosaltres d’aquest concepte de regne i reialesa?” 

També Francesc el 2016 feia considerar que “la seva reialesa és paradoxal: el seu tron és la creu; la corona és d’espines; no té ceptre però li posen una canya a la mà; no vesteix sumptuosament però és privat de la túnica; no té anells enlluernadors als dits sinó les mans traspassades pels claus; no té un tresor però és venut per trenta monedes”. La grandesa del Regne de Crist “no és el poder segons el món sinó l’amor de Déu, un amor capaç d’assolir i restaurar totes les coses”. Quan neix Jesús a Betlem, crida l’atenció i fa pensar que uns pagans (no jueus), savis, potser vinguts de Pèrsia, en arribar a Jerusalem, preguntin "¿on és el nascut rei dels jueus?". ¿Quina idea tindrien de tal rei? Al Calvari, el "bon lladre" li diu a Jesús: "recordat de mi quan estiguis al teu regne". ¿Quina idea tindria d’aquest regne, si el veu crucificat, clavat a la creu? 

Es fàcil donar carpetada a la carta a Diognet al fer que els cristians no siguin l’ànima del món (que ni es veu ni es toca però és el motor) sinó que s’ha tornat el cos (que és veu i no es l’animador vital). Diu la carta que “els cristians no es distingueixen dels altres homes ni per la seva terra, ni per la seva llengua, ni pels seus costums (…) Estan sobre la Terra però la seva ciutadania és la del cel. Se sotmeten a les lleis establertes però amb la seva pròpia vida superen les lleis. Estimen a tots i tots els persegueixen. Se’ls desconeix i amb tot se’ls condemna”. El Papa polonés va deixar escrit que “ha passat ja (…) la situació d’una «societat cristiana»” (NMI, 40) encara que algún no se n’hagi assebentat o no ho vulgui fer. 

Joan Pau II a l’Enc. Redemptoris missio (RMi, 1990) diu que el Regne està destinat a tots els homes “tractant-los com a iguals i amics (cfr Lc 7, 34), fent-los sentir estimats per Déu” (RMi, 14). El Regne és tota la humanitat i no només un continent ni una única opinió dels monàrquics i per aixó l’expressió Crist rei no pot ofendre als republicans o als partidaris d’una solució diversa. Si “el Regne està enmig de vosaltres”, o sigui dins, com afirma Jesús mateix, no ès pas una estructura externa que estigui aquí o allá. Després de la multiplicació dels pans, la gent, entusiasmada pel miracle, volia fer a Jesús rei per enderrocar el poder romà i establir així un nou regne polític, que seria considerat com el regne de Déu tan esperat pels jueus creients i practicans. Els islamistes no han descobert res de nou. Jesús afirma que el Regne de Déu és d’un altre tipus, no es basa en les armes i la violència. En pregar el Pare nostre, el sensus fidei infalible demana que “vingui a nosaltres el teu Regne” perquè no està instaurat ja definitivament. 

No estem en una era de canvis sinó en un canvi d’era i en que tots junts estiguem treballant perquè aumentin la justícia i la solidaritat i s’afiance una nova cultura per l’edificació d’una autèntica civilització de la veritat i de l’amor, germen del Regne definitiu, mostra de que el sembrador ha sortit a sembrar com recorda Wojtyla dient que “l’Església (…) està ordenada al Regne de Déu, del qual és germen, signe i instrument” (RMi, 18). Afegeix que “és veritat que la realitat incipient del Regne pot trobar-se també fora dels confins de l’Església, a la humanitat sensera (…) oberta a l’acció de l’Esperit que bufa on i com vol” (RMi, 20). I segueix explicant que “l’alliberament i la salvació que el Regne de Déu comporta aconsegueixen a la persona humana en la seva dimensió tant física com espiritual. Les guaricions (que feia Jesús) són també signe de salvació espiritual, d’alliberament del pecat. Mentre guareix, Jesús invita a la fe, a la conversió, al desig de perdó” (RMi, 14). 

La reialesa de Crist, Crist rei, no és un concepte polític encara que els jueus i els deixebles del seu temps així ho confonien també. Abans de l’«Últim Sopar», al lavatori dels peus, Jesús va ensenyar que la seva reialesa consisteix en servir, no en manar; quan el cristià hagi de manar també ha de fer-lo com a servei. Resant el Pare nostre es demana a Déu que “vingui a nosaltres el teu Regne” ¿Què entendria Maria amb aquesta frase? ¿Còm entendria alló que li va dir Gabriel a l’anunciació, de que “el seu Regne no tindrà fi” (cf Lc 1, 33). Es diu que sant Josep era un bon jueu que esperava el Messíes promés, però ¿què tipus de Messíes?, ¿el mateix que els dotze i tants altres jueus creients i practicants? 

Pau VI a l’Enc. Populorum progresio (PP, 1967) recorda que “l’Església, sense pretendre de cap manera barrellar-se en alló polític dels Estats, està atenta exclusivament a continuar, guiada per l’Esperit Paràclit, l’obra mateixa de Crist, que va venir al món per donar testimoni de la veritat, per salvar i no per juztjar, per servir i no per ser servit. Fundada per establir ja des d’aqui baix el Regne del cel i no per conquerir un terrenal poder” (PP, 13). 

Joan Pau II a l’Enc. Slovarum apostoli (SA, 1985) sobre Cirili i Metodi, els apòstols dels eslaus i models d’evangelització, explica que “per l’Església d’avui és també molt expresiu i instructiu el mètode catequètic i pastoral que ells van aplicar” (SA, 16). Segueix dient que “a Venècia, apegats a un concepte més aviat estret, eren contraris a aquesta visió (…) Recordant que Déu fa sortir el sol i fa caure la pluja sobre tots els homes sense excepció, tres llengües (hebreu, grec i llatí) havien decidit que tots els altres pobles i raçes quedaren cecs i sords” (SA, 17). 

Joan XXIII a l’Enc. Mater et magistra (MM, 1961) deixa escrit que “Si tots i cadascun de vosaltres presteu amb ànim decidit aquesta col.laboració, s’haurà donat necessàriament un gran pas en l’establiment del Regne de Crist a la Terra, el qual «és Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau»; Regne del qual partirem algun dia cap a la felicitat eterna, per a la que hem sigut creats per Déu i al qual desitjem ardentment aconseguir” (MM, 261). 

A l’Enc. Spe salvi (SS, 2007) Benet XVI explica que “el seu Regne no és un més enllà imaginari, situat en un futur que mai arriba; el seu Regne està present allí on Ell és estimat i on el seu amor ens arriba (SS, 31). I acaba resant: “Santa Maria, Mare de Déu, Mare nostra, ensényans a creure, esperar i estimar amb tu. Indíca’ns el camí cap al seu Regne” (SS, 50).