PREPAREU UN CAMÍ AL SENYOR

L’Evangeli parla de renovació de la ment

Avui, 2n diumenge d’Advent, cicle B, la Litúrgia de la Paraula proclama de l’evangeli de Marc lo mateix que Isaïes: “aplaneu el camí del Senyor. Predicava un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats i anaven a trovar-lo de tot arreu” (Mc 1, 1-8). Diu Isaïes a la 1ª lectura que “una veu que crida: «obriu al desert una ruta al Senyor (…) aplaneu l’estepa un camí, s’alçaran les fondalades, s’abaixaran les muntanyes, el terreny escabrós será una vall»" (Is 40, 1-5. 9-11). Tots tenim alguna cosa que rectificar, que adreçar, que aplanar, doncs només Crist Jesús i la seva mare Maria són immaculats, sense cap taca, cap pecat o mínima manca. Alguns humans tenen poc per corregir però alguns altres tenen molt que canviar i Pere ho recorda a la 2ª lectura dient el Senyor vol “que tothom arribi a convertir-se (…) penseu com heu de viure, amb quina santedat i amb quina pietat us heu de comportar (…) mentre espereu (…) mireu que ell us trobi en pau, immaculats i irreprensibles” (2Pt 3, 8-14). 

A la Bula Misericòrdia vultus (MV, 2015) per convocar el Jubileu extraordinari de la misericòrdia, Francesc assenyala alguns punts de possible conversió dient que “no caiguem en l’indiferència que humilia, en l’habitualitat que anestèsia l’ànim (…) en el cinisme que destrueix (…) És el meu viu desig que el poble cristià reflexioni (…) per despertar la nostra conciència, moltes vegades aletargada (…) i per entrar encara més al cor de l’Evangeli” (MV, 15). Tots els homes de tots els temps ens hem d’esforçar per no cometre el mal i per fer el màxim bé possible. També Maria i Crist van haver d’esforçar-se per no cometre ni tan sols una falta lleu. Eva i Adam, encara que estant al paradís immaculats, van fallar.

 

Els defectes a corregir són tant a nivell personal com col.lectiu com recordava Joan Pau II després del Gran Jubileu del 2000 demanant que “amb mirada més pura no tan sols cadascun individualment, també tota l’Església ha volgut recordar les infidelitats amb què tants fills seus, al llarg de la Història han enfosquit el seu rostre. Examen de conciència, conscientes que l’Església és santa i alhora cal purificació. Aquesta purificació de la memòria ha reforçat els nostres passos pel camí cap el futur, fent-nos més humils (NMI, 6).

 

Per aplanar el camí al Senyor val el que diu Benet XVI a Spe salvi (SS, 2007), que “és necessàri (…) una autocrítica del cristianisme modern, que ha d’aprendre sempre a comprede’s a sí mateixa a partir de les seves pròpies arrels” (SS, 22). A Caritas in veritate (CV, 2009) diu que “avui, aprenent també la lliçó que prové de la crisi econòmica actual, en què els poders públics de l’Estat es veuen cridats directament a corregir errors i disfuncions, sembla més realista una renovada valoració del seu paper i del seu poder, que han de ser sàviament reexaminats i revaloritzats (CV, 24). Si la idea es correcta, ha de valdra també a l’àmbit eclesial.

 

A Redemptor hominis (RH, 1979) ja Joan Pau II exposava que “l’amplitut del fenòmen posa en dubte les estructures i els mecanismes financers, monetàris, productius i comercials que regeixen l’Economia mundial. Ens trovem davant un drama que no pot deixar-nos indiferents (…) La tasca no és impossible però no s’avançarà en aquest camí si no es fa una veritable conversió de les mentalitats i dels cors” (RH, 16). 

El Papa polonés a Redemptoris missio (RM, 1990) recorda que “en els encontres de Jesús amb els pagans es veu amb claredat que l’entrada al Regne s’esdevé mitjançant la fe i la conversió (cfr Mc 1, 15)” i, per tant, no pas per la mera pertinènça ètnica (cf RM, 13). Ara Francesc pregunta si “¿estem decidits a recòrrer els camins nous que la novetat de Déu ens presenta o ens atrinxerem en estructures caduques, que han perdut capacitat de resposta?”. A l’Encíclica ecológica Laudato si (LSi, 2015) cita a Joan Pau II que va deixar escrit que “tota pretensió de cuidar i millorar el món suposa canvis profunds en «els estils de vida, els models de producció i de consum, les estructures consolidades de poder que regeixen avui la societat» (Centesimus annus, 1 maig 1991, 58, p. 863)” (LSi, 287). 

Salta a la vista alló que recull l’evangelista com paraules de Jesús quan va dir «som uns pobres servents» (Lc 17, 10). En efecte, reconeguem que Déu i tot cristià no actúa fundant-se en una superioritat o més capacitat personal que els altres, sinó que cal alliberar-se de la presumció d’arreglar el món —cosa sempre necessària— en primera persona però dedicant-se únicament a denunciar el que és dolent i voler impedir-ho tan si com no (en les accions dels altres, és clar). Cal fer amb humilitat el que és possible i reconèixer sincerament que no hem fet més que alló que haviem de fer (cf. Lc 17, 10) i també amb humilitat cal reconèixer la colaboració enorme dels altres i del mateix Déu amb la seva providència ordinària que no sol notar-se. 

Joan Pau II a l’Enc. Ut unum sint (UUS, 1995) recorda que “al magisteri del Concili hi ha un nexe clar entre renovació, conversió i reforma” (UUS, 16). A Dominum et vivificantem (DV, 1986) explica que “la conversió és purificació de la conciència per mitjà de la sang de l’Anyell” (DV, 48) i afegeix que “la conversió del cor humà és condició indispensable (…) una veritable conversió que implica contrició interior i (…) propósit (…) d’esmena” (DV, 42). Pel àmbit ecumènic, encara que és aplicable a tots els altres, demana que “a més de les divergències doctrinals que cal resoldre, els cristians no poden menysvalorar el pes de les incomprensions ancestrals, dels malentesos i prejudicis, l‘inercia, l’indiferència i un insuficient coneixement recíproc. Per aquest motiu cal basar-se en la conversió dels cors i en l’oració que portarà fins i tot a la purificació de la memòria històrica (UUS, 2). “La conversió de Pere i dels seus successors es recolza en l’oració mateixa del Redemptor (…) Demano encaridament que participin d’aquesta oració els fidels de l’Església catòlica i tots els cristians. Juntament amb mi, pregueu tots per aquesta conversió” (UUS, 4). 

La conciència de la filiació divina dona alegria a la conversió ja que diu que estem tornant cap a la casa del Pare que en aquest temps litúrgic d’Advent i Nadal pot traduir-se com el que estem caminant cap a Betlem com van fer els pastors i els mags arribats d’Orient. Joan Pau II ho explica al dir que “passant dels principis (…) a la realització del camí (…) el Concili Vaticà II posa sobretot en relleu la necessitat de conversió interior. El Concili crida tant a la conversió personal com a la comunitària (…) l’Evangeli parla (…) d'una renovació de la ment” (UUS, 15). Els batejats per Joan al Jordà “confessaven els seus pecats” (Mc 1, 5).