AMB UN FUET DE CORDES TRAGUÉ TOTS

Hi ha la no correspondència a la voluntat de Crist

En aquest 3r diumenge de Quaresma, cicle B, l’evangeli narra que “quan s’acostava la Pasqua dels jueus Jesús pujà a Jerusalem i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms  i els canvistes aseguts i va fer un fuet de cordes i els tragué tots i digué als venedors de coloms: traieu aixó d’aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare” (Jn 2, 13-25). Avui també pot passar el mateix, per què no?, cosa que sembla pel fet que l’Esperit Sant ha elegit bisbe de Roma a Jorge Mario Bergollo que precisament ha optat pel nom de Francesc en honor del d’Asís a qui Jesús va demanar que reparés l’Església que queia en ruïnes. 

Alguna cosa es podrà convertir, canviar o reformar per millorar com s’ha fet sempre i no provocar l’ira de Déu com van fer els del temple de Jerusalem. No s’esgota la reforma canviant el color de les sabates i el  model dels cotxes vaticans o deixar de viure als palaus apostòlics. La llista de reformes, segons els gustos, pot resultar mol llarga i evidentment no es poden fer canvis de la nit al dia, com si fos canviar una bombeta fosa. Segur que alegrarà Crist reformar duent a terme la desconcentració horitzontal que suggeria el dominic Yves Congar (+1995 amb 91 anys) que inclou la reforma de la Cùria vaticana tal com proposa el Concili Vaticano II a Christus Dominus. 

Francesc ha comentat que "sense reforma litúrgica no hi ha reforma de l’Església" (19-03-2022), i amb la nova Constitució "Praedicate Evangelium” ha començat la reforma de la Cúria vaticna i ha posat en marxa la recuperació de la sinodalitat eclesial, el sensus fidei que deien els teòlegs antics, doncs l’Església és cosa de tot el Poble de Déu que està format pel 98% de laics i laiques que fins ara no pintaven res ja que l’Església era només el clergat, el Papa, els bisbes i els rectors. 

La col.legial potestat episcopal ha de ser reconeguda jurídicament i per aixó cal retocar el paper dels Sínodes i del Col.legi cardenalici. No n’hi ha prou de quedar-se en el primer pas que va donar Pau VI creant “els Sínodes episcopals com ajuda més eficaç al consell” (ChD, 5) perquè així no és pas òrgan directiu i la seva responsabilitat jurídica de govern és nul.la. El Concili Vaticà II diu que “aquest col.legi episcopal (...) juntament amb el seu cap i mai sense el seu cap, és també subjecte de la suprema i plena potestat (LG)” (ChD, 4). No s’ha d’oblidar que el cap del Cos Místic és Crist i no Pere, com consta a la Sagrada Escriptura (cf Ef 1, 22 y 4, 15). 

Les exigències de la subsidiaritat demanen reformar a la societat eclesial aquelles estructures basades en el privilegi i així viure més d’acord amb l’ensenyament de Jesús: «No he vingut a ser servit sinó per a servir» (Mc 20, 28). Sempre s’ha somiat i s’ha demanat que la renovació comenci pel cap; després ja arribarà als membres. Les reformes que hi ha hagut a l’Església han sigut protagonitzades per bisbes-monjos o papes-monjos que han implantat les virtualitats monacals amb la seva estructura social piramidal sense èsser ni tan sols un dels consells de Crist. Al santoral del Missale Romanum els laics son només uns pocs davant dels 40 monjos i 82 frares. Un altre reflex d’aquesta mentalitat estranya a l’Evangeli es veu en la concepció dels seminaris diocesans, invent tridentí que és un graó més de l’evolució monàstica de l’Església, inventat al segle XVI com a solució contrarreformista per tenir una casa diocesana de formació com els noviciats dels religiosos i també per procurar acabar amb el problema de l’incontinència del clergat. Buscant reformar l’Església i les seves costums perquè brillés la santedat dels batejats, es va imposar el criteri monjil ja que els monjos-bisbe demanaven als ministres sagrats, sacerdots seculars, que no es casessin i si eren casats que no fessint ús del matrimoni. A finals del segle XII encara existien clergues casats abans de rebre l’ordenació sacerdotal, i als que s’exigia la continència, o sigui la renùncia al ús del matrimoni. 

El meu regne no és d’aquest món va dir Jesús però sembla que se li estigui dient que si el teu no, el meu sí. Així és des de fa molts segles en què la Santa Seu és un Estat i a més teocràtic, com una monarquia absoluta on la paraula democràcia, diuen ells, comença amb demo al igual que el demonio (en castellà).  La proposta de Jesús, “doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu” (Mt 22, 15-22 y par) ha establert dues esferes de competència i conclou la repulsa de Crist a la clerocracia i a la laicocracia, el clericalisme i el laicisme. 

“Jesucrist, Pere, Pau i Joan no van ser Caps d’Estat. Conec i compren –testimonia un dels dos col.laboradors íntims del fugaç papa Joan Pau I mentre els obria el seu cor en aquelles escasses quatre setmanes- totes les raons históriques de tradició i oportunitat (...) però, ¿com es pot canviar de pell de cop? Sé molt bé que no seré jo qui canviï les regles codificades durant segles, però l’Església no ha de tenir poder ni riqueces (...) Jo no vull escoltes ni soldats. Igual que no desitjo que la Guàrdia Suïssa s’agenolli al meu pas, ni que ningú ho faci (...) En aquests dies m’ha surgit la curiositat de llegir els títols que gaudeix el Papa a l’Anuari Pontifici (...) és una herència del poder temporal. Només falta Papa-Rei (...) Tinc l’impresió de que la figura del Papa és exalçada en excés. Es corre el perill de caure en el cult a la personalitat, cosa que jo no desitjo en absolut (...) Que bonic haguera estat que el Papa hagués renunciat espontàneament al poder temporal! Ho hauria d’haver fet abans”. El ministeri petrí d’Albino Luciani, que va elegir el nom de Joan Pau, el I de la Història, només va durar 33 dies. 

Amb l’Evangeli a la mà semble evident que el Papa ni ha de ser Cap d’Estat ni President de Govern, ni Capità General encara que sigui de la Guàrdia Suïssa que es pot convertir en una empresa privada de seguretat. No deixaria de ser cristià el Vaticà si fos convertit en un barri romà, però si es mantigués com a Estat hauria de ser en mans de laics i sense exigir-los la “missio” per exercir aquests assumptes temporals perquè no són la “longa manus” de cap jerarca. 

Des de mitjans del segle XV tot el món clamava per una reforma de l’Església i els bisbes italians deien que la maquinària institucional vaticana era massa complexa, que el poder dels cardenals de la Cúria vaticana havia crescut massa anulant el dels bisbes, succesors dels apòstols, i que s’hauria de simplificar una i limitar l’altre. Era un clam de reforma tan gran que, fins i tot sense Luter hauria arribat Trento. Pau III (+1549 amb 81 anys) va iniciar la reforma oficial fent front a la resistència de la Cúria vaticana anomenant cardenals renovadors com Contarini, Caraffa, Morone i va aconseguir que el “partit de la reforma” fos majoria al Col.legi cardenalici.

Joan Pau II a l’última visita a Alemanya, al juny de 1996, en la celebració ecumènica a la catedral de Paderborn va dir que “la demanda de reforma de l’Església que feia Luter en la seva intenció original era una crida a la peniténcia i a la renovació (…) Molts són els motius pels quals, des del començament, es va arribar a la separació. Entre aquests hi ha la no correspondència de l’Església catòlica a la voluntat de Crist, de la que s’havia lamentat el papa Adrià VI (+1523 amb 64 anys)”. 

En aquest 5é diumenge dedicat a sant Josep es pot considerar la fugida a Egipte on la Sda Família potser va estar gairebé 3 anys i que dona ocasió a que Francesc comenti que “fidel al model del Mestre, és vital que avui l’Església sorti a anunciar l’Evangeli a tots, a tot arreu, en totes les ocasions, sense demores, sense fastic i sense por” (EvG, 23).