DÉU ENVIÀ EL SEU FILL NO PER CONDEMNAR EL MÓN

Els homes no es comportaven com cal

El pasatge evangelic d’aquest diumenge 4t de Quaresma, cicle B, recorda que Déu estimà tant el món que envià el seu Fill no perquè el condemnés sinó per salvar el món (…) va venir la llum al món i els homes van estimar més les tenebres que la llum, no es comportaven com cal (Jn 3, 4-21). La mala conducta no va ser només en temps de Jeremies com diu avui la 1ª lectura dient que “tots els caps dels sacerdots i el poble van multiplicar les seves infidelitats (…) el rei dels caldeus deportà a Babilònia als que s’havien escapat de morir per l’espasa”. Però després de 70 anys de captivitat Déu va despertar l’esperit de Cir, el rei de Pèrsia que va decretar el retorn a Jerusalem (cf 2Cròniques 36, 14-23). 

La fidelitat a Déu, diu el Papa Wojtyla, “no tracta només de saber el que Dèu vol de nosaltres, cal fer alló que Déu vol” (ChL, 58) com suggeria Maria a les noces a Canà de Galilea al dir “feu el que ell us digui” (Jn 2, 5). Per actuar amb fidelitat a la voluntat de Déu cal fer-se cada cop més capaç i per aixó Francesc invita “a tots a ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objetius, les estructures, l’estil i els métodes evangelitzadors” (EvG, 33). Joan Pau II diu que “avui s’ha d’afrontar (…) la nova evangelització (…) cal revifar en nosaltres l’impuls dels orígens (…) l’ardor de (…) després de Pentecosta (…) respectant degudament (…) cada persona i atenent les diverses cultures (…) de manera que no es neguin els valors peculiars de cada poble” (NMI, 40). Francesc explica que “si remanem tancats en nosaltres mateixos, en les nostres costums i en l’apatia (…) perdrem l’oportuniat de somiar en gran i de convertir-nos en protagonistes de la Història única i original que Déu vol escriure amb nosaltres. Sorpren que la Història l’hagi deixat en mans dels homes sabent que por fer-ho fins i tot molt malament i de fet no és ni ha sigut, ni será una possibilitat sinó una trista realitat. 

Una de les coses mal fetes és el clericalisme que és mala consciència sobre el temps que hi ha entre la Resurrecció i la Parusia doncs el trionf de Crist al final dels temps resulta portat a la Història actual i identificat amb el trionf humà, terrenal, polític i social dels cristians. No creuen i per aixó no admeten l’espera ja que el trionf definitiu de Déu serà només amb la 2a vinguda del Senyor a la fi de la Història. L’Església no pot repudiar el món encara que la realitat monàstica del contemptu mundi, el menyspreu del món, s’ha anat imposant per quallar en l’expressió que afirma que aquest món no és altra cosa que una vall de llàgrimes i pecat. Al 1195 el papa Innocenci III v escriure De contemptu mundi sive de miseria humanae conditionis. 

Quan s’ha parlat de reformes a l’Església, l’habitual era referir-se a les Òrdres i Congregacions religioses¸ poc i sense publicitat era referit al Vaticà o a les diòcesis. Gerald (†1095 amb 70 anys), benedictí abat a Laó ho va abandonar per no acceptar els seus monjos la reforma que proposava i va fundar un a Sauve-Majeure d’on van sortir diversos priorats filials. Joan Bta de la Concepció (†1618 amb 57 anys) va fer la reforma dels monjos “trinitaris” amb 8 nous convents. Àlvaro de Còrdoba (†1430 amb 70 anys) va ser un frare dominic, profesor a Salamanca que, en el moment de les tres tiares a Avignon i de la corrupció de les costums, va fer la reforma de la seva Òrdre amb sis convents. Joan Josep de la Creu (†1734 amb 80 anys) va ser un frare alcantarí que durant 30 anys va difondre a Itàlia la reforma que Pere d’Alcàntara havia establert a Espanya. Coleta (†1447 amb 66 anys) veía que tots els monestirs li semblaven massa còmodes i relaxats. A França se li van posar en contra els seglars, els religiosos i els mateixos prelats; les monges la jutjaren com amotinada, orgullosa, hipòcrita i il.lusa però va fundar divuit nous convents anomenats de les «Clarises Pobres», les descalces. Esteban Harding (†1134 amb 84 anys), benedictí a Molesme (Borgonya), amb sant Robert, que era el 1r abat, van voler més estricta observànça de la regla benedictina i se’n van anar a Citeaux (en llatí Cistercium) per fundar el Cister, els monjos blancs per contrast amb els negres de Cluny. Pere Regalat (†1456 amb 66 anys), anomenat el “Francesc d’Asís de Castella”, fou un franciscà reformador del seu convent i la seva reforma més tard la va generalitzar a Espanya el cardenal Cisneros. Maria de l’Encarnació Avrillot (†1618 amb 52 anys), igual que Teresa d’Àvila havia reformat l’Òrdre del Carmel a Espanya, ella ho va fer a França.

Ja Plató defensava aquesta “opinió” del menyspreu del món doncs la seva Filosofia era que l’únic bo i real és el món de les idees i el neoplatonisme va penetrar de seguida en el cristianisme fins que Albert “magne” (†1280 amb 74 anys) i el seu deixeble Tomàs d’Aquino (†1275 amb 51 anys) i altres del seu temps van acollir l’aristotelisme. A Toledo es va ressuscitar a Aristòtil que tan sols l’havia conservat el món àrab i es va poder conèixer traduit al llatí. A l’Universitat de París, on Tomàs era professor, estava prohibit dir la paraula Aristòtil, ja no llegir els seus llibres, i el bisbe parisenc, Rector de l’Universitat, va fer dos decrets d’excomunió al qui el cités però no se li va fer cap cas i per aixó el bisbe va demanar al Papa un Decret així perquè le farien cas pero ni així va cedir la raó al prejudici. El 1323 es va canonitzar a l’Aquinate en cedir una mica l’hostilitat al seu pensament aristotèlic, tan unit a les interpretacions aràbigues. Tomàs discrepava de la tradicional doctrina agustiniana que era mantinguda en gran mesura per l’Òrdre franciscana que s’oposava a aquesta “novetat” sobretot en les universitates angleses, las de predomini franciscà. Joan Duns Escoto (†1308 amb 42 anys), anomenat el “Doctor subtil”, és un filòsof franciscà que va conciliar la tradició platònica-agustiniana dels franciscans amb la novetat aristotèlica-tomista que defensaven els dominics. 

Segles abans de Crist a les religions asiàtiques, budisme, hinduisme i sufisme, ja es donava aquesta mentalitat de fugir del món al desert o a la vida solitaria renunciant fins i tot al treball professional i a la vida conyugal. En el cristianisme es va desenvolupar els anacoretes quan no pocs van fugir del món per por a les persecucions decretades a l’Imperi romà, especialment als segles II i III amb Decio i Dioclecià. 

Francesc diu que no hi ha reforma de l’Església si no n’hi ha a la Litúrgia i explica que “no es tracta de repensar la reforma revisant les decisions, sinó de conèixer millor les raons subjacents (…) l’Església, com a catòlica, va més enllà del Ritu Romà que no és l’únic. L’harmonia de les tradicions rituals d’Orient i d’Occident, són per inspiració del mateix Esperit”. 

En aquest 6è diumenge del set dedicats a sant Josep, a Redemptoris custos (RCu, 1989) diu Joan Pau II que meditem el fet de que va “participar en aquest misteri com cap altra persona, a excepció de Maria” (RCu, 1). “Josep era just i no sabia com comportar-se, buscava una resposta, reflexionava sobre aixó” (RCu, 3). “Gracies al seu banc de treball sobre el qual exercia la seva professió amb Jesús, Josep va acostar el treball humà al misteri de la Redempció” (RCu, 22). “Cal  que es coneguin i assimilin els continguts del treball a la vida de l’home (…) asumint una viva participació en la seva triple missió de sacerdot, profeta i rei” (RCu, 23). Josep “és la prova de que per ser bons i autèntics seguidors de Crist no calen ‘grans coses’, sinó que es requereixen només les virtuts comuns, humanes, senzilles, però vertaderes i autèntiques” (cf RCu, 24).