VOLEM VEURE JESÚS

No és un problema òptic

L’evangeli d’avui, 5è diumenge de Quaresma, cicle B, narra que “alguns grecs que havien pujat a Jerusalem per adorar Déu es van acostar a Felip, el de Betsaida de Galilea, i li pregaven dient que volem veure Jesús (…) Va venir una veu del cel: L’he glorificat i de nou ho glorificarè. La multitud que hi era present i la va sentir, deia: Ha estat un tro. Altres deien: Un àngel li ha parlat. Jesús va respondre: «Aquesta veu no ha vingut per mi, sinó per a vosaltres»” (Jn 12, 20-33). Felip va anar a dir-ho a Andreu que porta a Jesús als qui ho demanan peró en canvi no és així amb el seu germà Simó, anomenat Pere, doncs ése ell que el va invitar a conèixer al Messies (cf Jn 1, 42). 

Joan Pau II comenta el passatge dient que “«volem veure Jesús» (Jn 12, 21): com aquells pelegrins de fa dos mil anys, els homes del nostre temps, potser no sempre conscientment, demanen als creients d’avui no tan sols “parlar” de Crist sinó fer-ho “veure” (NMI, 16). Aquests grecs demanen veure Jesús peró no tot èsser humà ho demana encara que poden ser motivats perquè ho desitgin. Del passatge evangèlic cal també fer-se la pregunta de ¿què ha estat d’aquesta multitud davant el que és evident? 

Quan el pare, Nicolau, i l’oncle de Marc Polo, Mafeo, van arribar a Bojaria, la ciutat més bella de Pèrsia, va venir un emissari d’Alan, el Senyor de Llevant, que era enviat pel gran Senyor de tots els tàrtars del món, Cublai Khan, i, davant la seva sorpresa per veure homes llatins per aquells paratges, els va dir: “Senyors, us adverteixo que el gran Senyor dels tàrtars mai va veure un llatí i té gran desig de trabar coneixement amb ells”. Cublai Khan els va nomenar ambaixadors davante el Papa a qui demanava l’enviés fins a cent savis de la cristiandat que sapiguessin les set arts, que sapiguessin discutir als idòlatres i als gentils, que tots els ídols que tenien a casa eren obres del diable i que sapiguessin provar per raonaments que la llei cristiana és millor que la d’ells (MARC POLO. Viatges (8ª ed). Espasa-Calpe, col. “Austral”. Madrid 1983, pp. 15-17). 

Diu Francesc: “invito a cada cristià, en qualsevol lloc i situació en que ès trobi, a renovar ara mateix el seu encontre personal amb Jesucrist” (EvG, 3). Afegeix que “no és el mateix haver conegut Jesús que no conèixer-lo, no és el mateix caminar amb Ell que caminar a les palpentes, no és el mateix poder escoltar-lo que ignorar la seva Paraula, no és el mateix poder contemplar-lo, adorar-lo, descansar-hi, que no poder fer-ho” (EvG, 266). 

Tirthankara

En una entrevista de Joan Pau II amb el periodista Messori manifestava el seu convenciment, com el Concili Vaticà II, que la Revelació cristiana, des del seu inici en certa manera ha estat en totes les religions ja que tots els pobles formen una única comunitat, que tots els homes som fills de l’únic Déu vertader. A l’Enc. Fides et ratio (FR) afirma que “una simple mirada a la Història antiga, mostra amb claredat com en diverses parts de la Terra, marcades per cultures diferentes, broten al mateix temps les preguntes de fons que caracteritzen el recorregut de l’existència humana (...) Aquestes mateixes preguntes les trobem als escrits sagrats d’Israel, però apareixen també als Vedes i als Avestes; les trobem als escrits de Confuci i Lao-Tse i a la predicació dels Tirthankara i de Buda; així mateix es troben als poemas d’Homer i a les tragèdies d’Eurípides i Sófocles, així com en els tractats filosòfics de Plató i Aristòtil. Són preguntes que tenen l’origen comú en la necessitat de sentit que des de sempre acuita el cor de l’home (FR, 1). 

El Concili recorda que “l’Església catòlica no rebutja res del que hi ha de vertader i sant en aquestes religions perquè no poques vegades reflecteixen un centelleix d’aquella Veritat que il.lumina tots els homes” (NAe, 2) per la convicció de l’existència de les anomenades “llavors del Verb” presents en totes les religions. En un altre passatge el Concili diu que l’Esperit Sant obra eficaçment també fora de l’organisme visible de l’Església (cf LG, 13) com ja testimoniava el pròpi sant Pere i la primitiva Església (cf Act 8, 14-17; 10, 34-11, 19). 

Veure Jesús no és un problema òptic sinó que requereix ser persona de bona voluntat, sincera, honrada, humil i sense prejudicis. Avui es diu als primers cristians hebreus i a tots els d’ahir, d’avui i de demà, que “havent sigut escoltat (…) va arribar a ser causa de salvació eterna per a tothom” (Heb 5, 7-9). Francesc recorda que “el Pare desitja que tots els homes se salvin” (EvG, 181) així que alló que diu Jesús, quan jo sigui enlairat a la Terra, referència a la seva mort a la creu dalt del Gólgota, atrauré a tots cap a mi (cf Jn 12, 33). A l’Enc. Lumen fidei (LF) diu que “al centre de la fe bíblica hi ha l’amor de Déu, la seva sol.licitud concreta per cada persona, el seu designi de salvació que abraça tota la humanidad i tota la creació” (LF, 51). 

Tots els èssers humans estan capacitats per veure i oir Déu pel que Francesc recorda que l’Església “s’alegra i fins i tot gaudeix reconeguent l’enorme potencial que Déu ha donat a la ment humana (…) Els creients tampoc no poden pretendre que una opinió científica que els agrada i que ni tan sols ha sigut suficientment comprovada, adquireixi el pes d’un dogma de fe (…) En aquest cas no és la raó el que es proposa sinó una determinada ideologia que tanca el camí a un diàleg autèntic, pacífic i fructifer” (EvG, 243). 

El Papa polonés Wojtyla té escrit que l’Església ”reprén avui el seu camí per anunciar Crist al món (…) hem de treure un renovat impuls a la vida cristiana fent que sigui, a més, la força inspiradora del nostre camí (…) No ens satisfà certament l’ingènua convicció de que hi hagi una fòrmula màgica pels grans desafíaments del nostre temps. No, no serà una fòrmula que ens salvi però sí una Persona i la certeça que Ella ens infon. No es tracta, doncs, d’inventar un nou programa (…) es centra, en definitiva, en Crist mateix, al qual cal conèixer, amar i imitar (…) És un programa que no canvia en variar els temps i les cultures, encara que té compte del temps i de la cultura per un vertader diàleg i una comunicació eficaç” (NMI, 29). 

En aquest 7è diumenge dels set dedicats a sant Josep es pot meditar el fet que, igual que la seva dona Maria, no necessitaven dir que volien veure Jesús. El creixement de Jesús en «saviesa, edat i gràcia» (Lc 2, 52) era a la vista de José, que havia d’alimentar, vestir i instruir Jesús en la Llei i en un ofici. Et demanem humilment que sepiguem viure amb un nou esglai de fe davant l’amor de Déu Pare, descobrint-lo en el fidel cumpliment de les nostres obligacions diaries, tal com vas aprendre del mateix Jesucrist.