DIUMENGE DE RAMS 2024

L’estil de Déu és la humilitat

Celebrant al anomenat «diumenge de rams» l’entrada de Jesús a Jerusalem montat en un pollí sis dies abans de la Pasqua que va demanar quan passava per Betfagé i baixant de la montanya de les oliveres, la multitud va començar a aclamar-lo entusiasmada. Aquesta entrada clamorosa no és per fer gala doncs existia el costum de donar la benviguda als pelegrins que arribaven a Jerusalem a celebrar la Pasqua, recitant i aclamant-los amb el salm 117 (abans 118). A Jesús l’aclamen els que creuen estar veient al Messies amb l’errònia concepció d’un messianisme terrenal sense adonar-se’n que el seu tron és la creu. Quan és cicle B el passatge evangélic al ritu inicial de la processó amb els rams és de Marc que diu que “cridaven: ¡Hosanna! ¡Beneït el qui ve en nom del Senyor! ¡Beneït el Regne que ve, el de David el nostre pare!” (Mc 11, 9-10). 

Francesc comenta la temptació del trionfalisme que Satanàs tendeix a Jesús i que venç amb la humilitat representada al pollí. L’endemà Jesús maleïda la figuera, va entrar al temple i va fer fora els que venien. Preguntem-li què significa tot aixó que es veu, entre altres, el fet de entrar aclamat donant una primera impressió de manifestar poder però uns dies després és clavat a la creu cridant ¡Déu meu, Déu meu! ¿per què m’has abandonat? (Mc 15, 34). El pollí que monta no és el seu tron victoriós; serà la creu. Jesús “mai va prometre honors i trionfs terrenals. Els evangelis –diu Francesc- són molt clars. Sempre va advertir als seus amics que el camí era aquest i que la victòria final passaria a través de la passió i de la creu”. El ex Papa Ratzinger té escrit que “Jesús reivindica el dret de rei, és el rei que trenca els arcs de guerra, un rei de la pau, i un rei de la senzillesa, un rei dels pobres. Vol que s’entengui el seu camí i la seva actuació (…) no es recolza en la violència, no emprèn una insurrecció militar contra Roma” (Ratzinger. B-XVI. Jesús de Natzaret (des de l’entrada a Jerusalem fins a la resurrecció, pp 14-15). 

Pau explica als cristians de Filip que “Crist, malgrat la seva condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu (…) havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol” (Phil 2, 6-11). 

Pere Damià (†1072 amb 65 anys), monjo camaldulenc, era partidari de la estreta aliança de l’Església amb el poder temporal alhora que va viure el Decret d’independitzar l’elecció papal del poder de la noblesa romana i de la reialesa germana donat per Nicolau II el 1059. El 27-F-380 el cristià Emperador romà Teodosi va donar el seu primer Edicte per acabar amb el paganisme i que el 8-XI-392 va fer vigent per a tot l’Imperi, declarant el cristianisme religió oficial de l’Imperi. Bonifaci VIII a Avignyó va triplicar la tiara que s’havia cenyit Silvestre I (†335) com signe del declarat seu poder per damunt de l’Emperador. Robert Belarmino (†1621), jesuïta, cardenal i bisbe a Capua era consultor del Sant Ofici encara que va estar ficat al Índex per criticar els límits del poder temporal del Papa, conscient de no faltar al seu 4t vot sinó tot al contrari, vivint l’evangèlica correcció fraterna. 

L’afany de poder és cosa “natural” en tothom, pares, professors, polítics, clergues, policies, àrbitres, etc. i avui són el pa nostre de cada dia als noticiaris de ràdio, premsa i tele els abusos de poder denunciats encara que amb freqüència sembla que només interessen els de sexe i del clergat. Es parla fa dècades d’eliminar la maquinària de poder de la Santa Seu. Fra Cantalamesa en una de les conferències al Vaticà amb el Papa i col.laboradors diu que “Jesús hauria pogut demanar al Pare dotze legions d’àngels ¿Què oposa l’Evangeli al poder? ¡El servei! Un poder pels altres, no sobre els altres. Jesús, els hi va dir: “Sabeu que els que són tinguts com caps de les nacions, les dominen com senyors absoluts i les oprimeixen amb el seu poder. Peró no ha de ser així entre vosaltres”. 

Francesc fa considerar que “la gent espera per a la Pasqua al alliberador poderós, però Jesús ve per cumplir la Pasqua amb el seu sacrifici. La seva gent espera celebrar la victòria sobre els romans amb l’espasa però Jesús ve a celebrar la victòria de Déu amb la creu” (Hom Rams 2021).

 

I Jesús va anar al Temple i després d’observar-ho tot atentament, com ja era tard, va sortir cap a Betània amb els dotze (Mc 11, 11) com feia cada vespre d’aquesta setmana. L’endemà va fer fora del Temple als que venien i als canvistes i va derrocar la seva taula així com també els llocs dels que venien coloms. Mirant amb sinceritat la conducta dels deixebles de Crist, salta la convicció que Crist té més raons que Benet XVI per dimitir per la corrupció. Però com diu Francesc al glossar la Carta als filipencs on diu que «es va humiliar a sí mateix» (Phil 2, 8), Pau “ens desvetlla l’estil de Déu i, en conseqüència, aquell que ha de ser el del cristià: la humilitat. Un estil que mai deixarà de sorprendre-ns i posar-nos en crisi: mai ens acostumarem a un Déu humil. Humillar-se es abans que res l’estil de Déu: Déu s’humilia per caminar amb el seu poble, per suportar les infidelitats”.

 

Continua dicent el Papa argentí que “hi ha un altra via, contrària al camí de Crist: la mundanitat. La mundanitat ens ofereix el camí de la vanitat, de l’orgull, de l’èxit (...) És l’altra via. El maligne la va proposar també a Jesús durant quaranta dies al desert. Però Jesús la va rebutjar sense dubtar-ho. I amb ell, només amb la seva gràcia i amb la seva ajuda, també nosaltres podem vèncer aquesta temptació de la vanitat, de la mundanitat, no tan sols en les grans ocasions, sinó també en les circunstàncies ordinaries de la vida” (Hom Rams 2015).

 

Maria diu que Déu «va dispersar els superbs de cor; va enderrocar del tron els poderosos» (Lc 1, 51).