ÉS NECESSARI QUE ES COMPLEIXI TOT

La formació no és el privilegi d’alguns

En aquest tercer diumenge de Pasqua, del passatge evangèlic cicle B s’escolta Jesús dir que “és necessari que es compleixi tot el que està escrit de mi. Aleshores els va obrir l’enteniment perquè comprenguessin les Escriptures. I els va dir: Així està escrit: que el Crist ha de patir i ressuscitar d’entre els morts al tercer día” (Lc 24, 35-48). 

Cal preguntar-se si hi ha coses necessàries per Déu i de retruc si n’hi ha per als homes ja que resonen opinions filosòfíques que així ho afirmen arribant fins i tot a negar la llibertat humana. Es evident que Déu no necessita res, ni la creació, ni als èssers humans ni als èssers espirituals o àngels. Ensenya que tot ho ha fet, ho fa i ho farà per amor doncs Déu és amor, com afirma la Escritura (1Jn 4, 16 i altres). 

No són pocs els que, al llarg de la Història, s’han preocupat a definir les necessitats bàsiques del èsser humà com al seu dia se’l va plantejar Tomàs d’Aquino i al seu llistat incloïa un burret; Karl Marx també va fer el seu llistat i no veia necessari el burret però si el poder abrigar-se ja que vivía en un país de molt fred. Però curiosament tots dos acaben el seu llistat amb un etc. No tenien en compta Marx i l’Aquinate valors actuals com l’afecte, la consideració, l’amor i l’aceptació dels altres; potser que agraiexin el que avui s’incloguin la participació a la societat i l’ocio o el temps lliure per activitats familiars o recreatives. Al món eclesial acaba de sortir la Declaració Dignitas infinita (DI, 2024) sobre la dignitat humana que dona peu a oferir l’habitual imatge de confrontació de dugues opinions contraries i la corresponent manca d’unitat, necessària perquè el món cregui, tal com diu Jesús (cf Jn 17, 21). El document exposa que la dignitat és un “principi plenament recognoscible fins i tot per la sola raó, fonamenta la primacia de la persona humana i la protecció dels seus drets. La Declaració pretén aportar alguns elements de reflexió que ajudin a tener-los presents al complex moment històric que vivim perquè, enmig de tantes preocupacions i angoixes, no es perdi el rumb i ens exposem a patiments més lacerants i profunds. 

S’achaca als deixebles de Jesús que el neguessin però després Ell els va obrir els ulls perquè entenguessin el sentit de les Escriptures; no els va obrir el cap però sí l’enteniment i no a base de violencia abusiva com fan alguns i són denunciats avui dia per Francesc per exemple a Gaudete et exultate (GEx, 2018) on cita als gnòstics i als pelagians que “«en el fons només confíen en les seves pròpies forces i se senten superiors als altres per complir determinades normes o per ser inquebrantablement fidels a cert estil catòlic» (Evangelii gaudium, 94) (…) solen transmetre l’idea de que tot es pot fer amb la voluntat humana (GEx, 49). 

Benet XVI va glossar la figura de Tertulià (Aud Gral 30-V-2007) recordant que és un dels mestres de la fe i testimoni de la perenne actualitat del cristianisme “però una recerca massa individual de la veritat juntament amb l’intransigència del seu caràcter, el van portar poc a poc a (…) unir-se a la secta del montanisme (...) Es veu que al final li falta la sencillesa, la humilitat (…) per acceptar les seves debilitats”. Francesc a Veritatis gaudium (VG, 2017) explica que “el Concili Vaticà II, promovent amb vigor i profecia la renovació de la vida de l’Església, en vista d’una missió més incisiva en aquesta nova època de la Història, hagi recomenat en el Decret Optatam totius una revisió fidel i creativa dels estudis eclesiàstics (cf. nn. 13-22)” (VG, 1). Segueix descrivint un aspecte d’aquesta fidelitat creativa que l’home ha d’utilitzar per ser lliure i demana “buscar superar aquest divorci entre Teologia i Pastoral, entre fe i vida, ha estat precisament una de les principals aportacions del Concili Vaticà II. M’animo a dir que ha revolucionat en certa mesura l’estatut de la Teologia, la manera de fer i del pensar creient” (VG, 2).

 

A Amoris laeticia (AL, 2016) apunta un altre lloc de la fe en que falta la fidelitat creativa que Déu espera del èsser humà explicant que “moltes vegades hem actuat a la defensiva i gastem les energies pastorals redoblant l’atac al món decadent (…) Jesús (…) mai perdia la proximitat compassiva amb els fràgils com la samaritana o la muller adúltera” (AL, 38) o com es veu avui amb els seus als que alleva la seva incredulitat i no només la de Tomàs. La fidelitat creativa porta a tenir “amplitud mental per no tancar-se amb obsessió en unes poques idees i flexibilitat per poder modificar o completar les pròpies opinions” (AL, 139). 

Posar tots els mitjans humans al nostre abast per créixer en fidelitat creativa no descarta la simultànea acció de l’Esperit Sant en cada èsser humà i per aixó diu el mateix Jesús que quan Ell vingui ho entendrem tot doncs guiarà cadascú cap tota la veritat (cf Jn 16, 13). Per aixó diu Francesc que “és sa prestar atenció a la realitat concreta, perquè les exigències i cridas de l’Esperit Sant ressonen també en els esdeveniments mateixos de la Història, a través dels quals l’Església pot ser guiada a una comprensió més profunda del inesgotable misteri”. (AL, 31). I en un altra ocasió afirma que “la vertadera saviesa, producte de la reflexió, del diàleg i de l’encontre generós entre les persones, no s’aconsegueix amb una mera acumulació de dades que acaba saturant, en una mena de contaminació mental” (LS, 47). 

Joan Pau II a la seva Enc. Dominum et vivificantem (DV, 1986) dedicada a Ell, la tercera Persona de la Trinitat divina recorda que Ell “ajudará a comprendre millor el just significat del contingut del missatge de Crist, assegurant la seva continuïtat i identitat de comprensió enmig de les condicions i circumstàncies mudables” (DV, 4). A Christifidelis laici (ChL, 1988) deixa escrit que “la formació no és el privilegi d’alguns sinó un dret i un deure de tots. Quan més ens formem, més sentim l’exigència de prosseguir i aprofondir tal formació; com també quan més som formats, més ens fem capaços de formar als altres” (ChL, 63). Francesc a Gaudete et exúltate (GEx, 2018) explica que “no tot el que diu un sant és plenament fidel a l’Evangeli, no tot el que fa és autèntic o perfecte. El que cal contemplar és el conjunt de la seva vida” (GEx, 22). Anteriorment a Evangelii gaudium (EvG, 2013) diu que “Ell ens permet aixecar el cap i tornar a començar (…) No fugim de la resurrecció de Jesús, mai ens declarem morts, passi el que passi” (EvG, 3).

Tots els prefacis de les Misses, dels moltissims que hi ha al llarg del any, en tots es resa a Déu, Pare sant, que “és realment just i necessari que sempre i en tot lloc us donem gràcies”.