TINC ALTRES OVELLES QUE NO SÓN D’AQUEST RAMAT

El diáleg interreligiós es voler conèixer a l’altre

Avui, 4t diumenge de Pasqua, cicle B, l’Evangeli explica que Jesús diu que “encara tinc altres ovelles que no són d’aquest ramat. També les he de conduir jo i faran cas a la meva veu” (Jn 10, 11-18). Aquest reconèixer que hi ha ovelles d’altre cleda no s’ha vist ni sentit al món eclesial en els passats segles però des del recent Concili Vaticà II l’Església ja s’ha obert per acollir a tothom i afirma l’indiscutible acció ecumènica que busca l’unitat de tots els diversos cristians i desitja respectar les religions no cristianes com afirma a Nostra aetate (NAe, 1965) dient que “no rebutja res del que hi ha de vertader i sant (…) musulmans (…) jueus (…) hinduistes i budistes o d’altres religions”. 

Joan Pau II amb natius nord americans

Joan Pau II volia ajudar a fer vida real les propostes conciliars, i entre altres molts moments, diu en 1999 després del Sínode sobre Amèrica que “cal que l’Església a Amèrica il.lumini (…) animant als ciutadans, tant als catòlics com als altres homes de bona voluntat” (EcAm, 63, 67). Ara s’intenta mirar amb els ulls de Crist a les ovelles també les de l’altre cleda i per aixó també, després el Sínode sobre Àsia, el Papa Wojtyla a l’Exh. Ecclesia in Asia (EcA, 1999) diu que “els pobles d’Àsia se senten orgullosos dels seus valors religiosos i culturals típics, com per exemple: l’amor al silenci i a la contemplació, la senzillesa, l’harmonía, el desaferrament, la no violència, l’esperit de treball dur, de disciplina i de vida frugal, i la set de coneixement i investigació filosòfica (…) Tot aixó indica una intuïció espiritual innata i una saviesa moral típica de l‘ànima asiàtica que constitueix el nucli al voltant del qual s’edifica una crecent conciència de «ser habitant d’Àsia»” (EcA, 6). Mai abans en els 21 segles passats no s’havien sentit aquestes opinions eclesiàstiques. També hi ha mirada amb els ulls de Crist cap al budisme i un detall amb ells són els Missatges anuals del Pontifici Consell pel diàleg interreligiós quan celebra la Vesakh a l’abril-maig la festa budista més important. 

Joan Pau II va fer pròpia l’expressió «nova evangelització» creada pel CELAM i diu que “no es tracta d’inventar un missatge nou, diferent al de sempre. La novetat ha de ser al cor (…) nova en els seus mètodes i nova en l’expressió”. Afegeix que “l’encontre amb Jesús viu, mou a la conversió, canvi de mentalitat, revisió de la pròpia manera d’actuar a la llum dels criteris evangèlics (…) «No tot aquell que em digui: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del Cel» (Mt 7, 21) (EgAm, 26). Bartomeu de les Cases (+1566 amb 82 anys) es va aixecar contra la metodologia de l’evangelització que es feia des del poder temporal titllant-la de no cristiana sinó islàmica i va dir la frase cèlebre: val més un indi pagà i viu que cristià i mort. El Papa polonés Wojtyla, al valorar els fruits del Gran Jubileu del 2000, escriu que “en aquesta perspectiva se situa també el gran repte del diàleg interreligiós, en el qual encara estarem compromesos durant el nou segle, en la línea indicada pel Concili Vaticà II (…) establir una relació d’obertura i diàleg amb representants d’altres religions. El diàleg ha de continuar (…) és també important per proposar una ferma base de pau i allunyar l’espectre funest de les guerres de religió que han banyat de sang tants períodes a la Història de la humanitat” (NMI, 55). 

Amb musulmans

Benet XVI a Verbum Domini (VD, 2010) diu que “el Verb de Déu ens ha comunicat la vida divina (…) La seva Paraula no nomès ens concerneix com a destinataris de la revelació divina, sinó també com els seus anunciadors (…) ens fa partícips de la seva vida i missió. L’Esperit del Ressuscitat capacita així la nostra vida per l’anunci eficaç de la Paraula a tot el món” (VD, 91). A l’Exh postsinodal Ecclesia in Asia (EcA, 1999) Joan Pau II escriu que “l’Església a Àsia canta les lloances del «Déu de la salvació» (Sal 68, 20) per haver elegit iniciar el seu plan salvífic a la terra d’Àsia (…) En efecte, va ser a Àsia on Déu, des del principi, va revelar i va realitzar el seu projecte de salvació. Va guiar als patriarques (cf. Gn 12) i va cridar a Moisès (cf. Ex 3, 10) (…) A la «plenitud dels temps» (Ga 4, 4) va enviar el seu Fill unigènit, Jesucrist, el Salvador, que es va encarnar com asiàtic” (EcA, 1).

Segueix Joan Pau II dient  que “cap persona, cap nació, cap cultura és impermeable a la crida de Jesús, que parla des del cor mateix de la condició humana (…) El Concili Vaticà II va encomanar a tota l’Església, com un deure i un desafíament, la tasca de dur a terme els contactes, el diàleg i la cooperació amb els seguidors de les altres religions (cf. Nostra aetate, 2) (…) Els seguidors de Crist han de tenir un cor humil i cordial com el del Mestre, mai superb ni condescendent, quan participen en el diàleg amb els altres (cf. Mt 11, 29), però encara fora de l’Església catòlica i en àmbits molt diferents, l’Esperit suscita «signes de la seva presència, que ajuden als mateixos deixebles de Crist»”.

Francesc amb indis canadencs

Lluc explica a la 1ª lectura de la Litúrgia de la Paraula d’avui que “Pere, ple de l’Esperit Sant, va dir: Caps del poble i ancians (…) se’ns interroga avui sobre el bé realitzat a un home malalt i per qui ha estat sanat” (Act 4, 8-12). La resposta és que l’ha curat Déu ja que no fa accepció de persones, ni per raça, per religió o qualsevol altre variant de les inventades pels homes. El diáleg interreligiós no es pas sincretisme o voluntat d’arribar a asimilar les doctrines dels altres sinó una sincera voluntat de conèixer a l'altre i per aixó mirar-lo a la cara, parlar, donar-se a conèixer, etc. 

Francesc afirma que “Maria sap reconèixer les petjades de l’Esperit de Déu als grans esdeveniments i també en aquells que semblen imperceptibles. És contemplativa del misteri de Déu al món, a la Història i a la vida quotidiana de cadascú i de tots” (EvG, 288).