JESÚS ASCENDEIX AL CEL

Deixat renovar per l’Esperit

Vaig a prepara-vos un lloc (…) on vaig, ja sabeu el camí (Jn 14, 1-6) diu Jesús als seus. El veuen anar-se’n però ja els havia dit també que estarà amb nosaltres fins a la fi del món. No es fácil ni evident la unitat divina d’aquest fet de anar-se’n i alohora seguir entre nosaltres i no es referia tan sols a la seva presència eucarística. Puja alló que havia ressuscitat, el seu cos nascut a les entranyes de Maria i crucificat al Gòlgota ensenyant que el cos humà l’importa, la corporeïtat no és cosa satánica, que la materia no es creada per un déu malvat, tal com deient i diuent els maniqueus d‘ahir i d’avui. 

Aquesta ascenció del seu cos porta a Benet XVI a escriure a Deus caritas est (DCE, 20) un comentari a la apreciació de Nietzsche i el fet que “avui es retreu a vegades al cristianisme del passat haver estat adversari de la corporeïtat, de fet, sempre se n’han donat tendències d’aquest tipus” (DCE, 5). Francesc consolida aquesta opinió positiva actual sobre la materia i recorda alló escrit per Joan Pau II que “els Sagraments són una manera privilegiada de com la natura és assumida per Déu i es converteix en mediació de la vida sobrenatural”  i afegeix que «el Cristianisme no rebutja la matèria, la corporeïtat; al contrari, la valoritza plenament a l’acte litúrgic»” (LSi, 235). A l’Enc. ecológica Laudato si (LSi, 2015) escriu que Jesús “era lluny de les filosofies que meinspreaven el cos, la matèria i les coses d’aquest món” (LS, 98). 

Segles abans de Crist Judit resava a Déu dient: “Que et serveixint les criatures totes doncs vas parlar i van ser fetes, vas enviar el teu Esperi t i les vas fer, i ningú pot resistir la teva veu” (Judit 16, 14). 

En el moment de l’ascensió els deixebles allà presents que no entenien gairebé res del que passava van preguntar amb desencert ¿És ara, Senyor, quan restauraràs el Regne d’Israel?” (Act. 1, 3-9). Francesc, ja a l‘inici del seu ministeri petrí va comentar aquest pasatge explicant que “mirar Jesucrist que ascendeix als cels és una invitació a testimoniar el seu Evangeli a la vida quotidiana, amb la vista posada en la seva vinguda gloriosa definitiva” (Aud Gral V-2013).

Com anar al món és el manament de Jesús als seus, el món, diu Francesc, és el lloc pròpi del cristià (EvG 19). Els dos àngels els diuen “varons de Galilea, ¿què feu ahí, mirant al cel?”, pregunta sorprenent doncs mentre puja, lo normal i correcte és mirar al cel. El Papa Bergoglio entén, entre altres interpretacions, que diuent el mateix que Església en sortida. El Papa Wojtyla diu que “la contemplació cristiana no ens allunya del compromis històric. El ‘cel’ al qual Jesús ha ascendit no és allunyament sinó ocultament i custodia d’una presència que mai ens abandona fins que Ell torni de la glòria” (homilia 24-V-2001). No mirar cap al cel no volt dir mirar a un altre costat; és posar els 5 sentits, el cap i el cor com va entendre Agustí d’Hipona que li va fer dir “que ascendexi amb Ell també el nostre cor (…) segueix patint a la Terra tots els treballs que nosaltres, que som els seus membres, experimentem. Va donar testimoni quan va exclamar: Saule, Saule, ¿per qué em persegueixes? També quan va dir que “vaig  tenir fam i em vau donar de menjar”. Els dos àngels que van aparèixer un cop Jesús es va amagar dins d’un núvol ascendent al cel, els van retreure ¿Què feu mirant al cel? que evidentment pot significar que no tot és resar sinó que es tracta de tenir els peus ben ferms a la Terra i tirant endavant aquest món que és material. 

Respecte a la corporeïtat i la cura de tot alló material, escriu Francesc que Francesco d’Assís “recordava que la nostra casa comú és també com una germana amb qui compartim l’existència i com una mare bella que ens acull entre els seus braços” (LSi, 1). “Aquesta germana clama pel mal que li provoquem a causa de l’us irresponsable i de l‘abus dels bens que Déu hi ha posat. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la” (LSi, 2). Afegeix que “Pau VI es va refirir a la problemàtica ecològica, presentant-la com una crisi, que és «una conseqüència dramàtica» de l’activitat descontrolada de l’èsser huma” (LSi, 4) i que Joan Pau II “va advertir que l’èsser humà sembla «no percebre altres significats al seu ambient natural, sinó només aquells que serveixin als fins d’un us immediat i el consum»” (LSi, 5). 

“Mentre Jesús és allà, diu Agustí, segueix estant amb nosaltres i nosaltres, mentre estem aquí, podem estar ja allà amb Ell (…) No es va allunyar del cel quan va  baixar fins a nosaltres; ni és va allunyar de nosaltres quan va retornar fins a Ell”. 

A Crist ho amaga un núvol però “no està en els núvols” i per aixó Francesc afirma a Evangelii gaudium (EvG, 2013) que “una mirada de fe sobre la realitat no pot deixar de reconèixer-el que sembra l’Esperit Sant” (EvG, 68). “Necessitem (…) una mirada contemplativa, es a dir, una mirada de fe que descubreixieal Déu que habita a casa seva, als carrers, a les places” (EvG, 71). 

A Gaudete et exultate (GEX, 2018) comenta Bergoglio que “cal demanar-li a l’Esperit Sant que ens alliberi i que expulsi aquesta por que ens porta a vedar-li la seva entrada en alguns aspectes de la pròpia vida” (GEx, 175). Segueix dient: “deixat transformar, deixat renovar per l’Esperit, perquè (…) la teva preciosa missió no es malmetrá. El Senyor la complirà també enmig dels teus errors i mals moments, per tal que (…) estiguis sempre obert a la seva acció sobrenatural que purifica i il.lumina” (GEx 24).