EL COS I LA SANG DE CHRIST

Manifestar l’autenticitat de la nostra celebració

Avui solemnitat del Cos i la Sang de Crist sembla posada perquè el misteri eucarístic es tan gran que sembla poca cosa dedicar-li només el Dijous sant. L’Eucaristia va ser instituïda per Jesús al anomenat “Últim Sopar” i Francesc, a Desiderio desideravit (DD) té escrit que “ningú es va guanyar el lloc en aquest Sopar, tots van ser invitats, o, més ben dit, atraiguts pel desig ardent que Jesús té de menjar aquesta Pasqua amb ells (…) el seu infinit desig de restablir aquesta comunió amb nosaltres, que era i segueix sent el seu projecte original, no es podrà saciar fins que tot home, de tota tribu, llengua, poble i nació (Ap 5, 9) hagi menjat el seu Cos i begut la seva Sang: per aixó, aquest mateix Sopar es farà present a la celebració de l’Eucaristia fins el seu retorn” (DD, 4). 

Continua dient que “des dels inicis, l’Església ha sigut conscient que no es tractava d’una representació, ni tan sols sagrada, del Sopar del Senyor: no hauria tingut cap sentit i a ningú se l’hauria ocurregut “escenificar” – més encara sota la mirada de Maria, la Mare del Senyor – aquest excels moment de la vida del Mestre. Des dels inicis, l’Església ha entés, il.luminada per l’Esperit Sant, que alló visible de Jesús que es podia veure amb els ulls i tocar amb les mans, les seves paraules i els seus gestos, alló concret del Verb encarnat, ha passat a la celebració dels sagraments [cfr. Leo Magnus, Sermo LXXIV: De ascensione Domini II, 1]” (DD, 9). 

Continua dient que “devem al Concili – i al moviment litúrgic que l’ha precedit – el redescubriment de la comprensió teològica de la Litùrgia i de la seva importància a la vida de l’Església: els principis generals enunciats per la Sacrosanctum Concilium, així com van ser fonamentals per a la reforma, continuen sent-ho per la promoció de la participació plena, conscient, activa i fructuosa a la celebració [cfr. Sacrosanctum Concilium, nn. 11.14]” (DD, 16). 

Afegeix que “voldria (…) revifar l’esglai per la bellesa de la veritat de la celebració cristiana, recordar la necessitat d’una autèntica formació litùrgica i a reconèixer l’importància d’un art de la celebració, que estigui al servei de la veritat del misteri pasqual i de la participació de tots els batejats, cadascun amb l’especificitat de la seva vocació” (DD, 62). 

I també diu que “la comunió en el Cos i la Sang de Crist vol fer també de la nostra vida un sacrifici agradable al Pare, en la comunió fraterna que es transforma en compartir, acogir, servir (…) la força del Pa partit ens sosté al anunci de l’Evangeli en que es manifesta l’autenticitat de la nostra celebració” (DD, 65). 

Ja Joan Pau II a la seva última Enc. Ecclesia d’Eucharistia (EE) que va escriure poc abans d’anar-se’n a la casa del Pare, deia que “l’Església viu de la Eucaristia. Aquesta veritat conté en síntesi el nucli del misteri de l’Església. La promesa del Senyor, “Jo soc amb vosaltres tots els dies fins a la fi del món” (Mt 28, 20), és a l’Eucaristia d’una intensitat única des de que l’Església ha començat el seu pelegrinatge cap a la pàtria celeste” (EE, 1). “L’Eucaristia es celebra, en cert sentit, sobre l’altar del món. Ella uneix el cel i la Terra. Abraça i impregna tota la creació. El Fill de Déu s’ha fet home per reconduir tot alló creat” (EE, 8). Afegeix que “qui s’alimenta de Crist no ha d’esperar el mes enllà per rebre la vida eterna: la poseeix ja a la Terra com a primícia de la plenitud futura; és garantia de la resurrecció corporal al final del món. La tensió escatològica expressa i consolida la comunió amb l’Església celestial, amb la gloriosa sempre Verge Maria, els àngels, els sants apòstols, els gloriosos màrtirs i tots els sants” (EE, 18). 

“Una conseqüència significativa de la tensió escatològica és que dona impuls al nostre camí històric, estimula la nostra responsabilitat respecte a la Terra present (cf GS, 39), més que mai compromesos a no descuidar els deures de la seva ciutadania terrenal” (EE, 20). Més endavant diu que “en unir-se a Crist, en comptes de tancar-se en si mateix, el Poble de la nova Aliança es converteix en “sagrament per a la humanitat” (LG, 1), en llum del món i sal de la Terra per a la redempció de tots (cf ib, 9)” (EE, 22). 

Benet XVI a Sacramentum caritatis (SC) recorda que el pa és l’aliment bàsic dels homes i el mateix Jesús ens va ensenyar a resar demanant a Déu «el nostre pa de cada día» que no és només un entrepà doncs “al Sagrament de l’altar (…) el Senyor es fa menjar per a l'home famolenc de veritat i llibertat” (SC, 2). Com Jesús va ensenyar que «el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món» (Jn 6, 51), ho és per tots els homes i per aixó el Papa Ratzinger afegeix que un bon cristià ha de concloure dient-se “estimo també la persona que no m’agrada o ni tan sols conec (…) aprenc a mirar aquesta altra persona no ja només amb els meus ulls i sentiments sinó des de la perspectiva de Jesucrist” (SC, 88). Continua recordant que “«la mística» del Sagrament té un caràcter social (…) No puc tenir Crist només per a mi” (SC, 89). 

Francesc matisa que “la comunió al Cos i la Sang de Crist vol fer també de la nostra vida un sacrifici agradable al Pare, en la comunió fraterna que es transforma en compartir, acogir, servir (…) la força del Pa partit ens sosté en l’anunci de l’Evangeli en el que es manifesta l’autenticitat de la nostra celebració” (DD, 65). 

El Papa polonès Wojtyla diu que “no podem oblidar a Maria, Mare i model de l’Església (EE, 53) i afegeix que “repetir el gest de Crist en l’Últim Sopar, «¡Feu aixó en memòria meva!», es converteig al mateix temps en acceptació de l’invitació de Maria a obeir-lo sense titubacions (EE, 54). Continua dient que “hi ha una analogia profunda entre el fiat pronunciat per Maria i l’amén que cada fidel pronuncia quan reb el Cos del Senyor (EE, 55) i que “l’experiència viscuda ens «contagia» i, per així dir-ho, ens «encèn» (…) Crist camina amb nosaltres com la nostra força i ens converteix en testimonis d’esperança per a tots, en esperança a la contemplació de la meta a què aspira el cor, assedegat com està d’alegria i de pau” (EE, 62). 

Joan Pau II acaba la Carta Tertio millennio adveniente (NMA) afirmant que “Maria, Mare del Redemptor (…) la Mare de l’amor bonic, serà pels cristians (…) l’Estrella que guia amb seguretat els seus passos a l’encontre del Senyor” (NMA, 59).