DÉU CRIDA ¿ON ETS?

Molts laics tracten d’escapar de qualsevol compromís

Avui, diumenge 10è del TO, cicle B, a la 1ª lectura de la Paraula de Déu se sent a Déu que crida a Adam dient-li ¿on ets? (Gen 3, 9-15) perquè Ell baixa a l’Eden com cada tarda però Adam i Eva s’han amagat perquè s’anadonen que han sigut infidels a Déu, li han desobeït per creure que alló que mana no és just, és absurd, inadequat, inhumà, etc., com els passa avui dia, ha passat i seguirà passant en tants homes i dones. 

Es veu la cara riallera de Jesús quan comenta la paràbola del servent fidel al que li diu que “com has sigut fidel en poc, jo et confiaré molt: entra a l’alegria del teu senyor (Mt 25, 21). La fidelitat humana es recolza en la fidelitat de Déu ja que així ho ha revelat dient que “qui us crida és fidel i per aixó ho complirà (1Tes 5, 24). L’infidelitat existeix des del primer moment a la humanitat i des del primer moment a l’Església com deia Pau als cristians de Galàcia: “em maravella que hageu abandonat tan aviat a qui us va cridar per la gràcia de Crist, per seguir un altre evangeli” (Gal 1, 1-2). 

Segles abans Jahvè va parlar a Moisès i a Aaron dient-los “els vostres fills seràn nòmades quaranta anys al desert, carregant amb la vostra infidelitat (Num 14, 26. 33). En altre lloc de la Biblia es repeteix aquesta realitat negativa quan narra que “el 1º any de Darío, de la raça dels medos, que va pujar al tron del regne de Caldea (…) vaig resar a Javhè (…) A tu, Senyor, la justícia, a nosaltres la vergonya a la cara (…) a Israel (…) en tots els països on tu els vas dispersar a causa de les infidelitats que van cometre contra tu (Dan 9, 1-7). 

Aixó no vol dir que es tingui mentalitat pesimiste ja que Déu ens diu lo contrari per boca de Pau que diu avui a la 2ª lectura als cristians de Corint que ens sentim plens de fe i per aixó no ens desanimem encara que la saviesa popular diu que “del dit al fet hi ha un tret”. Ve a col.lació la 1ª Lectura de la setmana passada, la solemnitat de Corpus, en què es llegia que “tot el poble va respondre a una veu: «Complirem totes les paraules que ha dit Jahvè»" (Ex 24, 3-8) responent a Moisés que els va narrar la voluntat de Déu. 

La fidelitat no es tossuderia, sordesa, tancament i immovilisme que nega la dinàmica evolutiva també de la comprensió de la fe i de la vida sacramental, com pot fer-ho d’aixó, d’alló o de lo altre. Un grapat de creacionistes negan l’evolucionisme en qualsevol dels aspectes de la realitat real, incloent-hi no només l’evolucionisme dels animals i dels vegetals sinó també el de la Teologia. Ja Vicent de Lerins (+445) es sorprenia en el seu temp que alguns afirmessin estar negant el progrés teològic ¿No hi ha a l’Església de Crist cap desenvolupament? Ja ho crec que n’hi ha, i enorme (…) Però es tracta d’un desenvolupament que implica progrés, no pas alteració. 

Benet XVI va convocar un «Any de la Fe» i a Porta fidei (PF) escriu “que aquest Any susciti en tot creient l’aspiració a (…) redescobrir els continguts de la fe professada, celebrada, viscuda i resada (Joan Pau II, Const. Fidei depositum, 11-X-1992), i reflexionar sobre el mateix acte amb que es creu, és un compromís que tot creient deu fer pròpi” (PF, 9). 

Per ser fidels, Francesc recorda que ”necessitem (…) una mirada de fe que descobreixi al Déu que habita en els seus llars, en les  seus carrés, en les seves places (…) Aquesta presència no ha de ser fabricada sinó descoberta, desvetllada (EvG, 71). Afegeix que “el repte de la proliferació de nous moviments religiosos, alguns tendents al fonamentalisme i d’altres que semblen proposar una espiritualitat sense Déu (…) es degut també a l’existència d’unes estructures i a un clima poc acollidors en algunes de les nuestres parroquies i comunitats o a una actitud burocràtica” (EvG, 63). Afegeix que “molts laics senten el temor que algú els inviti a realitzar alguna tasca apostòlica, i tracten d’escapar de qualsevol compromís que els pugui treure del seu temps lliure (…) cosa semblant succeiex amb els sacerdots que cuiden amb obsessió el seu temps personal” (EvG, 81). “Es desenvolupa la psicologia de la tomba que poc a poc converteix als cristians en mòmies de museu. Desil.lusionats amb la realitat, amb l’Església o amb ells mateixos” (EvG, 83). 

A Desiderio desideravit (DD) Francesc aplica la fidelitat a l’àmbit litúrgic explicant que “debem al Concili – i al moviment litúrgic que l’ha precedit – el redescobriment de la comprensió teològica de la Litúrgia i de la seva importància a la vida de l’Església: els principis generals enunciats per la Sacrosanctum Concilium, així com van ser fonamentals per a la reforma, continuen sent-ho per a la promoció de la participació plena, conscient, activa i fructuosa en la celebració (cfr. Sacrosanctum Concilium, nn. 11.14)” (DD, 16). 

Alhora a Gaudete et exúltate (GEx) dedica el cap. 2 a prevenir sobre los actuals i vigents errors del gnosticisme i del pelagianisme afirmant que “cal discernir si és el vi nou que ve de Déu o es una novetat enganyosa de l’esperit del món o de l’esperit del diable (…) perquè les forçes del mal ens induïxen a no canviar, a deixar les coses com estan, a optar per l’immovilisme o la rigidesa. Aleshores impedim que actui el buf de l’Esperit” (GEx, 168). 

Joan Pau II parlava sempre de la Tradició viva de l’Església i ara ho recorda Francesc dient que no és una mòmia; ja Wojtyla ho recordava dien que “Ciril i Metodi “van saber mantenir sempre una recta ortodoxia i una atenció coherent, tant al dipòsit de la Tradició com a les novetats de l’estil”. A Redemptoris Mater (RM, 1987) escriu que “el Concili Vaticà II, seguint la Tradició, ha donat nova llum sobre el paper de la Mare de Crist en la vida de l’Església” (RM, 42). En una catequesi dels dimecres va dir que “aquesta Tradició apostòlica va creixent a l’Església amb l’ajuda de l’Esperit Sant; és a dir, creix la comprensió de les paraules (…) els fidels les contemplen i estudien repassant-les al seu cor (cf. Lc 2, 19. 51) (…) L’Església camina a través dels segles cap a la plenitud de la veritat" (Dei Verbum, 8)” (Aud Gral (IV-1985) ja que no és a la plenitud des del primer moment. 

El Papa Wojtyla a Christefideles laici (ChL, 1988) deixa escrit que ”els fidels laics (…) per actuar amb fidelitat a la voluntat de Déu, cal fer-se cada cop més capaços, amb la gràcia del Senyor, que no manca mai, però també amb la lliure i responsable col.laboració de cadascú” (ChL, 58).