EL REGNE DE DÉU ES COM LA MÉS PETITA DE LES LLAVORS

L’Església no s’identifica amb cap cultura

La Paraula de Déu que es pronuncia avui, diumenge XI del TO, cicle B, tracta del Regne de Déu (cf. Mc 4, 26-34 y Ez 17, 22-24) explicant que és cosa minuscula com el gra de mostassa, la més petita de les llavors, i acaba més gran que totes les hortalices; creix poc a poc per si mateixa, no perquè se la vagi estirant doncs creix sense que el sembrador sàpiga cóm i mentre dorm. El Regne que Jesús va venir a instaurar no és d’aquest món però si per aquest món aquí a la Terra però mentre no torni al final dels temps no és definitiu, perfecte i intocable. Té encarregat a cada batejat, no a un grupet “selecte” l’instauració o sembra del regne i l’immensa majoria són laics o seglars que han de fer-ho a través de la seva vida diaria, mitjançan el treball laboral, familiar, social o lúdic. 

Joan Bosco (+1888 amb 73 anys), a la seva obra apostòlica, els salesians/es, tenia el lema “treball i pietat”. Bonifacia Rodríguez de Castro (+1905 amb 68 anys), fundadora de les «Serves de sant Josep» per la promoció social i cristiana de les dones obreres, fou canonitzada el 2011 per Benet XVI que va recordar que "sant Pau treballa per guanyar-se el pa; sembla evident pel to i els exemples emprats, que és al taller on ell predica i troba als seus primers deixebles. Aquesta mateixa intuïció va moure a Bonifacia, que és un model del treball de Déu”. Cayetà de Thiene (+1547 amb 67 anys) era un sacerdot cofundador dels teatins en temps de Lutero que es va dedicar a revitalitzar la vida cristiana dels laics, i és Patró dels aturats però els argentins ho celebren com Patró del pa i del treball; el 2016 Francesc va enviar una carta al President de la Conferència Episcopal Argentina recordant commogut les seves celebracions com bisbe a Buenos Aires juntament amb tanta gent que no té treball.

Joan Pau II a l’Exh. Redemptoris custos (RC, 1989) explica que “gràcies al seu banc de treball sobre el qual exercia la seva professió amb Jesús, Josep va acostar el treball humà al misteri de la Redempció” (RC, 22) però no tot treball és sant i santificador com per exemple el dels que van martiritzar a Vital el 625, eremita a Gaza que va morir a mans d’un explotador de dones que se sentia perjudicat pel seu treball apostòlic. 

L’instauració del Regne serà definitiva només amb la Parusia i no ara, encara que n’hi han d’impacients que volent que estigui definitiu i perfecte ja ara i aquí a la Terra ja que no poden esperar el retorn de Jesucrist ja que no se sap quan serà i afirmen que el que està passant ja passa de castany fosc. Francesc a l’Enc. “verd” Laudato si (LSi, 2015) recorda que “així com la vida i el món són dinàmics, la cura del món ha de ser flexible i dinàmica” (LSi, 145). A l’Enc. Lumen fidei (LF, 2013) també recorda que “la fe no allunya del món ni és aliena als afanys concrets dels homes del nostre temps (…) ni serveix únicament per construir una ciutat eterna al més enllà; ens ajuda a edificar les nostres societats” (LF, 51). A Gaudete et exúltate (GEx, 2018) demana “que no entenguem el silenci orant com una evasió que nega el món que ens envolta” (GEx, 152) i afegeix que “com el profeta Jonàs, sempre portem latent la temptació de fugir a un lloc segur que pot tenir molts noms: individualisme, espiritualisme (…) dogmatisme, nostàlgia, pessimisme, refugi en les normes” (GEx, 134). 

Cal recordar que amonesta Pau dient que “no us conformeu a aquest segle”, i que Jesús va resar: No demano que els treguis del món sinó que els preservis del mal. Ells no són del món, com jo no soc del món” (Jn 17, 15.16). Francesc matisa que “no es tracta només d’un combat contra el món i la mentalitat mundana (…) tampoc (…) contra la pròpia fragilitat i les pròpies inclinacions (…) És també una lluita constant contra el diable que és el príncep del mal” (GEx, 159). L’Èsglésia és un Poble, una societat en aquest món, no d’aquest món, i sempre està en conflicte amb l’Estat. Entre altres moments de la Història de l’Església cal recordar que es va donar el anomenat problema de les Investidures creat perquè els mateixos bisbes i abats eren alhora el poder temporal de la societat civil i ja des de Constantí els jerarques aceptaven de bon grat els regals del emperadors amb palaus, territoris, nomenaments de bisbes i abats, etc. Benet XVI, parlant de Màxim (†423) va explicar que va ser bisbe (1º) a Turín “un any després de morir sant Ambrosi i, com ell, va ajudar a consolidar el cristianisme al nord d’Itàlia. Va resoldre les greus tensions del moment per alguns grups bàrbars aglutinant en la seva persona la societat civil i recolzant-se en els grans propietaris de terres turineses. Se sentia plenament autoritzat a exercir un autèntic poder de control sobre la ciutat. El to dels seus "sermons" implica una conciència cada cop major de la responsabilitat política de l’autoritat eclesiàstica, en un context en que estava sustituint la civil. És evident que el context històric, cultural i social avui és profundament diferent” (Aud Gral, 31-X-2007). Silvestre I (†335) fou el primer Papa que va gaudir la pau constantiniana i qui es va cenyir la tiara imitan als reis perses. Inocencio III (†1226 amb 55 anys) va ser anomenat “l’August del pontificat” com es feia amb els emperadors romans i “stupor mundi” ja que amb ell es va arribar a la cúspide del poder de l’Església sobre el món. 

La Redempció és pels homes i dones que per nèixer amb les conseqüèncias del anomenat pecat original, no poden construir aquest món com Déu mana. La solució divina –no definitiva ara en aquesta etapa temporal i caduca de la humanitat- és redimir el èsser humà i no es tracta de cristianitzar les estructures socials, sigui l’Estat, el feu medieval o, les tribus o col.lectius diversos. No es tracta de cristianitzar la Química, les Matemátiques, la Música, l’Arte, sino als químics, als matemàtics, als músics, al artistes, etc; tant per cristians com musulmans , budistes o de la religió que sigui, 2 més 2 son sempre 4.

Joan XXIII a Princeps pastorum (PrP, 1959) sobre l’apostolat missioner recorda que l’Església “no s’identifica amb cap cultura, ni tan sols amb la cultura occidental  (…) Perquè (…) renovada al buf de l’Esperit, segueix disposta a reconèixer sempre, a acollir i fins i tot a sumar tot alló que sigui honor de l’intel.ligència i del cor humà en qualsevol terres del món, diferents de les mediterrànies que van ser el bressol providencial del cristianisme” (PrP, 10). Aquesta idea la va repetir Joan Pau II en mil ocasions de paraula i per escrit. 

No n’hi ha prou amb sembrar ja que després cal regar, adobar, estar al corrent de possibles plagues o deformacions o mancances al sembrat i així la sembra tirará endavant i es tindran bons fruits.