JESÚS ERA A POPA DORMINT

Per a uns Déu és la solució útil i per altres un problema inútil

Avui diumenge 12è del TO, cicle B, a la 1ª lectura es diu que “Yahveh digué a Job des de la tempesta: «atura l’insolència de les tevés ones»” (Job 38, 1-11). Tambe l’Evangeli d'avui parla d’un temporal de vent tan fort que les onades anavan omplint la barca on es trobaven els apòstols mentre Jesús era a popa dormint. Malgrat ser uns pescadors profesionals, tan fort havia de ser el temporal que van tenir por a enfonsar-se i per aixó van despertar Jesús encara que els corrigeix dient-lis que són un porucs i tenen poca fe (cf Mc 4, 35-40). Aquesta actitut negativa es pot exercir en cada aspecte de la vida tan al món com a l’Església que, per exemple, no encerta a tenir cura correcta de la unitat perquè el món cregui. La unitat dels cristians és un escándol denunciat prou vegades per Joan Pau II i els altres bisbes de Roma post conciliars. Deia Wojtyla que “la realitat de la divisió es produeix com a conseqüència de la fragilitat humana” (NMI, 48). Francesc acava de publicar un document sobre la manera de exercir el primat, cosa pendent i urgent com deia el Papa polonés i ara l’argentí. 

Joan Pau II deixa escrit que “al 400 aniversari de Lutero, re-pensem en aquesta fragilitat humana seva i del Vaticà. L’oració de Crist “ut unum sint” és (…) imperatiu que ens obliga, força que ens sosté i saludable reprotxe per la nostra desídia i estretesa de cor” (NMI, 48). A Redemptor hominis (RH, 1979) ja va escriure que “hem, per tant, de buscar la unió sense desanimar-nos, d’altre manera no seriem fidels a la paraula de Crist, no cumpliriem el seu testament. ¿És lícit còrrer aquest risc? Hi ha persones que haurien preferit fer-se enrere. Alguns, fins i tot, expressen l’opinió de que aquests esforços són danyosos per la causa de l’Evangeli, condueixen a una ulterior ruptura de l’Església, provoquen confusió d’idees (...) A tots aquells que per qualsevol motiu volguessin dissuadir a l’Església de la recerca de la unitat universal dels cristians cal dir-los un cop més: ¿Ens és lícit no fer-ho?” (RH, 6). 

Pau recorda a la 2ª lectura que “l’amor que Crist ens té ens urgeix” (2Cor 5, 14) per aixó la caritat és l’únic mandat que te el cristianisme i porta a viure la unitat que és l’únic que li preocupa al Senyor. Joan Pau II ho recordava escrivint que és l’essència del cristianisme (cf NMI, cap 4) i no un llistat de criteris, normes o lleis (més de 1000 tenien els fariseus del temps de Jesús). No es tracta de ser homes de criteris, tenir el llistat clar, sinó homes de criteri que aplica el seny en cada ocasió i savent que no sempre son exactament iguals. 

Francesc diu que “encoratxo a totes les comunitats a una «sempre vigilant capacitat d’estudiar els signes dels temps». Es tracta d’una responsabilitat greu (…) Cal aclarir alló que pot ser un fruit del Regne i també alló que atenta contra el projecte de Déu” (EvG, 51). Afegeix que “aquesta germana clama pel dany que li provoquem a causa de l’us irresponsable i de l’abús dels bens que Déu hi ha posat en ella. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autorizats a espoliar-la” (LSi, 2). Aixó es fa a la Terra i també als terrícoles. Joan Pau II a Fides et ratio (FR, 1998) recorda que “la fe (…) oferida a l’home impulsa la raó a obrir-se i acollir el seu sentit profund. El coneixement de la fe no anul.la el misteri; només ho fa més evident i ho manifesta”. No es creu perquè s’entengui sinó que lo correcte és afirmar que perquè crec vui entendre i la Ciéncia no em “descentra”. 

Pasteur (+1895 amb 73 anys) va dir que “desgraciats els homes que tenen totes les idees clares”. Joan Pau II deixa escrit que “l’Església no proposa una Filosofia pròpia ni canonitza una Filosofía particular (…) No es tasca ni competència del Magisteri intervindre per satisfer les llacunes d’un raonament filosòfic incomplet” (FR, 49). 

Els apòstols a la barca, plens de por, ¿van fer bé en despertar-ho o era millor quedar-se callats? Jesús els va comentar ¿per què teniu dubtes? ¿Encara tan poca fe?, peró la fe no dispensa als creients de sotsobres, proves, adversitats, persecucions, tribulacions. Però no s’ha se perdre de vista que al cristiá li pot pasar com a Gedeó, jutge d’Israel al segle XIII aC, a qui avans l’invasió dels bedïins (amalecites i madianites) per saquejar el poble de Déu, li va dir a l’àngel: “Si el Senyor és amb nosaltres, ¿per què ens ha vingut damun tot aixó?” (Jutges 6, 13). 

Pau confessa que “vam tenir valor per predicar-vos l’Evangeli de Déu enmig de forta oposició” (1Tes 2, 1-8). El creient sap que Déu ho pot tot però encara que Déu no ha mort, sembla que estigui dormin mentre els homes ens debatim amb les adversitats. Wojtyla diu que ”s’ha aixecat la bastida d’aquest «nou món» que proposa com programa un món sense Déu” (Signe de contradicció, p. 170). 

Benet XVI a Deus caritas est (DCE, 2005) afirma que “els cristians segueixen creient malgrat totes les incomprensions i confusions del món que els envolta (…) segueixen ferms (...) encara que el seu silenci sigui sent incomprensible per a nosaltres” (DCE, 38). Pilar Urbano a «La mare de l’ajusticiat» fa un comentari amb seny doncs diu que per a uns Déu és la solució útil i per a altres és un problema inútil. La presencia del mal al món existeix des del primer moment ja a l’Edèn i, entre altres, el llibre de Job ho planteja clarament amb els patiments del sant Job, home ple de paciència alhora que la seva muller i els seus amics li recriminen la seva actitut. El plantejament és alhora fet per el jueu autor del llibre de Job, per Buda a l’India i per Zaratustra a Pèrsia a mitjans del segle VII aC però la solució definitiva la dona Jesús clavat a la creu.