JESUCRIST SENT RIC ES VA FER POBRE

Doneu-li de menjar, diu als pares

 Aquest diumenge XIII (B) del TO l’Evangeli proclama el pasatge de l’encontre de Jesús amb la filla de Jairo, un dels caps (no l’únic) de la sinagoga  que va anar a veure Jesús demanant-li per la seva filla que s’estava morint i un cop curada va dir als seus pares que li donessin menjar (cf Mc 5, 21-43). A la 2a lectura Pau explica que “nostre Senyor Jesucrist, que, sent ric, es va fer pobre per vosaltres (…) no es tracta de que per altres hi hagi desfogament i per vosaltres destret, sinó que, segons les normes de la igualtat, la vostra abundància remediï ara la seva necessitat” (2Cor 8, 7.9, 13-15). 

La pobresa cristiana, la viscuda i ensenyada per Jesús és el correcte ús dels béns materials que, com el seu nom indica, són béns i per tant no són dolents en si. Ho recorda el llibre de la Saviesa a la 1a lectura explicant que “les criatures del món són saludables” (Sab 1, 13-15; 2, 23-24). La pobresa cristiana no és per tant menyspreu dels béns materials ni és manca de sentit comú per no abusar-ne, sinó que és obeir la voluntat de Déu que no vol que menjem com a fi de la vida però vol que ho fem com a mitjà indispensable per a viure. 

Hi ha al santoral qui, com Basili “el benaurat” (1 juliol) són l’excepció per voler viure amb l’abandó de les coses materials. Era un anacoreta rus (+1552 amb 88 anys), un dels sants més estimats a Moscou, les restes del qual descansen a la Plaça Roiga, a l’església homònima de sant Basili “el magne” (†379 amb 49 anys), dedicada a la protecció de la Mare de Déu. Era sabater i ho va deixar per viure sense roba ni calçat pels carres, com imitant a Joan “el baptista” que vestia al desert amb pell de camell i un cinturó, i es va atrevir a acusar de cruel al tsar Ivan “el terrible”. 

Francesc ha recordat que “predicar la pobresa no és comunisme. És al centre de l’Evangeli. Sempre a la Història hem tingut la debilitat de tractar d’eliminar aquesta predicació sobre la pobresa creient que és una questió social i política. ¡No! És pur Evangeli, és pur Evangeli” (Hom 24-V-2018). Al mateix temps exhorta a “pendre distància de les riqueses, perquè Déu les va oferir per donar-les als altres” (St 5, 1-6) i, com Jaume, va advertir sobre les riqueses “podrides” fent memoria de Jesús que diu: “¡Ai de vosaltres, rics!”. Si aquestes paraules les digués avui un sacerdot, “l’endemà als diaris llegiríem: ¡Aquest sacerdot és un comunista! La predicació sobre la pobresa és al centre de la predicació de Jesús: ‘Benaurats els pobres’ és la primera de les Benaurances”. 

En una altra ocasió el Papa argentí va afirmar que la pobresa “és el document d’identitat en què Jesús es presenta quan torna al seu poble, a Natzaret”. Allà, a la sinagoga va anunciar que “l’Esperit és sobre mi, he sigut enviat per proclamar l’Evangeli, la Bona Nova, als pobres”. En un altre lloc va comentar el bisbe de Roma alló del ¡Ai de tu!. No ho dic jo, sinó Jesús. Ai de vosaltres que exploteu a la gent, que exploteu el treball, que pageu en negre, que no pageu la contribució per les jubilacions, que no doneu vacances. ¡Ai de tu! (…) per fer descomptes, fer estafes sobre alló que s’ha de pagar, sobre el salari, és un pecat”. 

Bergoglio deixa escrit, repetin l’ensenyament dels seus predecesors Wojtyla i Ratzinger, que “la necessitat de resoldre les causes estructurals de la pobresa no pot esperar” (EvG, 202). Afegeix que “qualsevol comunitat de l’Església, en la mida en que pretengui subsistir tranquil.la sense ocupar-se creativament i cooperar amb eficiència perquè els pobres visquin amb dignitat i per incloure-hi tothom, també correrà el risc de la dissolució, encara que parli de temes socials o critiqui als governs. Fàcilment acavarà sumida en la mundanitat espiritual, disimulada amb pràctiques religioses, amb reunions infecundes o amb discursos buits” (EvG, 207). 

Benet XVI dedica al tema el cap 3r de Caritas in veritate, nn 34 a 42, (CinV, 2009) i escriu que “malgrat alguns aspectes estructurals innegables, però que no s’han d’absolutizar, la globalizaciónno és, a priori, ni bona ni dolenta (…) Hem de ser els seus protagonistes, no les víctimes (…) però, si es gestiona malament, pot incrementar la pobresa i la desigualtat (…) El procés de la globalització, adecuadament entés i gestionat, ofereix la possibilitat d’una gran redistribució de la riquesa a escala planetaria com mai s’ha vist abans; però, si es gestiona malament, pot incrementar la pobresa i la desigualtat, contagiant a més amb una crisi a tothom” (CinV, 42). Afegeix que “l’Església sosté sempre que la activitat econòmica no s’ha de considerar antisocial. Per aixó el mercat no és ni s’ha de convertir al àmbit on el més fort avassalli al més feble. La societat no s’ha de protegir del mercat (…) És veritat que el mercat pot orientar-se en sentit negatiu, però no per la seva pròpia naturalesa sinó per una certa ideologia que el guía en aquest sentit” (CinV, 36). 

A Porta fidei (PF, 2011) explica que “per la fe, molts cristians han promogut accions a favor de la justícia, per fer concreta la paraula del Senyor, que ha vingut a proclamar l’alliberació dels oprimits i un any de gràcia per a tots” (cf. Lc 4, 18-19) (PF, 13). 

Joan Pau II a Laborens exercens (LEx, 1981) recorda que “hi ha un entramat de condicionaments a la política (…) ocasió per a diverses formes de explotació o de injustícia (…) La distància entre els països rics i els països més pobres aumenta cada cop més” (LEx, 17). A Catechesi tradendae (CTr, 1979) repeteix que “la vida sensera de Crist va ser un continu ensenyament: el seu silenci, els seus miracles (…) la seva predilecció pels petits i els pobres” (CTr, 9).  A l’Enc. ecumènica Ut unum sint (UUS, 1995) insisteix dient que “cada vegada més adopten conjuntament posicions, en nom de Crist, sobre problemes importants que afecten a la vocació humana, la llibertat, la justícia, la pau i el futur del món, elements constitutius de la missió cristiana. Numbrosos cristians participen conjuntament en projectes audaços que pretenen canviar el món perquè trionfi el respecte als drets i les necessitats de tots, especialment dels pobres, els marginats i els indefensos (UUS, 43). Afegeix que ”es tendeix a substituir fins i tot l’ús de l’expressió “germans separats” per términs més adequats; es parla d’altres cristians, altres batejats, de cristians d’altres comunitats. Aquesta ampliació de la terminologia (vencent la pobresa mental) tradueix una notable evolució de la mentalitat. Ho he pogut constatar personalment moltes vegades” (UUS, 42). 

Benet XVI deixa escrit a Deus caritas est (DCE, 2005) que “des del segle XIX s’ha plantejat una objecció contra l’activitat caritativa de l’Església, desenvolupada després amb insistència sobretot pel pensament marxista. Els pobres, es diu, no necessiten obres de caritat sinó de justícia. Les obres de caritat —l’almoina— serien en realitat una manera perquè els rics eludeixin l’instauració de la justícia i acallin la seva conciència conservant la seva pròpia posició social i desposeint als pobres dels seus drets (…) S’ha de reconèixer que en aquesta argumentació hi ha una mica de veritat” (DCE, 26). 

Maria entén de l’assumpte com es detecta al casament de Canà, doncs està al corrent de tot i li demana al seu fill que resolgui el problema doncs falta vi (cf Jn 2, 1-11).