NO HI HA PROFETA MENYSPREAT SINÓ A CASA SEVA

Posar els mitjans per una conversió pastoral i missionera

Aquest diumenge XIV (cicle B) del TO l’Evangeli conta que Jesús “va partir d‘allà i s’en va anar a la seva ciutat (…) el dissabte es va posar a ensenyar a la sinagoga (…) i s’escandalitzaven d’ell. I els deia Jesús: No hi ha profeta menyspreat sinó a la pròpia patria, entre els seus parents i a casa seva (…) i se sorprenia per causa de la incredulitat d’ells” (Mc 6, 1-6), els seus, els de la seva religió hebrea, no es queixa de la incredulitat dels allunyats i ignorants de la Bíblia. 

La incredulitat la troba Jesús al seu poble cosa malauradament habitual doncs ningú és profeta entre els seus encara que el profeta és allà enviat per fer corregir els defectes, els errors o omisions comesos. Segles abans ja al profeta Ezequiel “l’esperit li va dir: «fill d’home, jo t’envio als israelites, a la nació dels rebels, que s’han rebel.lat contra mi. Ells i els seus pares m’han estat contumaços fins aquest mateix dia. Els fills tenen el cap dur i el cor empedreït»” (Ezq 2, 2-5). 

No van faltar dificultats a Jesús ni a Pere, ni a Pau, ni falten a qualsevol cristià que ho vulgui ser de veritat ja que viu entre tossuts, sords, durs de cervis i de cor. A la 2a lectura d’avui Pau anima a imitar-lo perquè “ell em va dir: tens prou amb la meva gràcia (…) em complac en les febleses, en els oprobis, en les necessitats, en les persecucions” (2Cor 12, 7b-10). Reconèixer les coses dolentes, mal fetes, no justifica no tenir també present les coses bones, les ben fetes i així Joan Pau II va dir que ”desig, igual que ell (es referia a Joan Pau I), expressar el meu amor per la singular herència deixada a l’Església pels Pontífexs Joan XXIII i Pau VI (…) Aquesta herència està arrelada vigorosament en la consciència de l’Església d’una manera totalment nova, mai coneguda anteriorment, gràcies al Concili Vaticà II(…) Alló que l’Esperit va dir a l’Església, alló que en l’Església diu a totes les Esglésies, no pot –malgrat inquietuds momentànies- servir més que per una cohesió més gran del Poble de Déu, conscient de la seva missió salvífica” (RH, 2.3). 

I afegeix que “les diverses orientacions crítiques que atacaven ad intra, des de dins, a l’Església, a les seves institucions i estructures, als homes de l’Església i la seva activitat. Aquesta crítica (…) no ha estat sempre privada d’un sincer amor a l’Església” (RH, 4). 

Francesc repeteix el mateix dient que “Pau VI va invitar a ampliar la crida a la renovació (…) que no ha perdut la seva força interpel.lant: brolla un espontani desig de comparar l’imatge ideal de l’Església —tal com Crist la veu, la vol i l’estima com Esposa seva santa i immaculada (cf. Ef 5,27) — i el rostre real que avui l’Església presenta” (EvG, 26). I un punt de conversió denunciat pel profeta d’avui és en segon lloc, l’àmbit de «les persones batejades que no viuen les exigències del Baptisme», no tenen una pertinença cordial a l’Església i ja no experimenten el consol de la fe (EvG, 14). 

Benet XVI, sent encara card Ratzinger, a les portes de succeir a Joan Pau II, va manifestar ¡quanta bruticia hi ha a l’Església! en el comentari d’una de les estacions del Via crucis davant el Coliseum romà i que després ja Papa va intentar enfrontar-s’hi però es va trobar sense forces i va renunciar aquell febrer de 2013. A l’Enc. Deus caritas est (DCE, 2005) escriu que “l’Església, amb els seus preceptes i prohibicions, ¿no converteix potser en amarg alló més preciós de la vida? ¿No posa potser cartells de prohibició precisament allà on l’alegria predisposada en nosaltres pel Creador ens ofereix una felicitat que ens fa pregustar alguna cosa divina?” (DCE, 3). 

A l’Enc Spe salvi (SS, 2007) escriu que “cal una autocrítica de la edat moderna en diàleg amb el cristianisme i amb la seva concepció de l’esperança. En aquest diàleg, els cristians (...) tenen també que aprendre de nou en què consisteix realment la seva esperança, què han de oferir al món i què és per contra alló que no poden oferir-li. És necessari que a l’autocrítica de la edat moderna conflueixi també una autocrítica del cristianisme modern, que ha de aprendre sempre a comprendre’s a si mateix a partir de les seves pròpies arrels” (SS, 22). 

Per a mantenir la bona tensió en aquest aspecte, Francesc diu que “espero que aquesta Encíclica (…) ens ajudi a reconèixer la grandesa, l’urgència i la bellesa del desafiament que se’ns presenta” (EvG, 15). Cantalamessa en una de les seves predicacions davant el Papa Wojtyla, cardenals, bisbes, monsenyors, etc. presents preguntava “¿pensem que Jesús no conexia millor que nosaltres els pecats de l’Església? ¿No sabia que entre els seus deixebles un l’havia traït, un altre el negava i tots fugien?” (abril 2003). 

Joan Pau II explicant el que s’havia realitzat durant el Gran Jubileu del 2000, escriu a la Carta Novo millennio ineunte (NMI, 2001) que “amb mirada més pura, no tan sols cadascun individualment, també tota l’Església, ha volgut recordar les infidelitats amb les quals tants fills seus al llarg de la Història han enfosquit el seu rostre. Examen de conciència, conscients de que l’Església és santa i alhora té necessitat de purificació (Lumen gentium, 8). Aquesta purificació de la memòria ha reforçat els nostres passos pel camí cap al futur fent-nos més humils” (NMI, 6). 

El Papa argentí, per mantenir fresca l’idea de la correcció demanada pel profeta de torn, desitja “que totes les comunitats procurin posar els mitjans necessaris per avançar en el camí d’una conversió pastoral i missionera que no pot deixar les coses com estan. Ja no ens serveix una «simple administració” (EvG, 25).

 

Per la recent solemnitat dels apòstols Pere i Pau del passat dia 29 de juny, cap recordar que Francesc té escrit que “atés que estic cridat a viure alló que demano als altres, també he de pensar en una conversió del papat. Em correspon, com a bisbe de Roma, estar obert als suggerimentss que s’orienten a un exercici del meu ministeri que el torni més fidel al sentit que Jesucrist va voler donar-li i a les necesitats actuals de l’evangelització.

El Papa Joan Pau II va demanar que se l’ajudés a trobar «una forma del exercici del primat que, sense renunciar de cap manera a alló essencial de la seva missió, s’obri a una situació nova». Hem avançat poc en aquest sentit” (EvG, 32).