HEU DISPERSAT LES MEVES OVELLES

Mirar amb els ulls de Jesús

Avui diumenge XVI del TO, cicle B, la Paraula de Déu a l’evangeli narra que Jesús els diu: Veniu ara tots a un lloc despoblat i reposeu una mica i els apòstols li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat (Mc 6, 30-34). El passatge dona peu per fer-se la pregunta de què parlarien i potser que sortiria cosa semblant al que diu el profeta Jeremies a la 1ª lectura: “vosaltres heu dispersat les meves ovelles i les heu fetes fugir” (Jer 23, 1-6). Alhora cal caure al compte de que les ovelles són d’ell i no del apòstols i que els pastors no són l’Església però són a l’Església. 

Francesc comenta que: “necessitem sentir el crit dels profetes que aixequen la seva veu i ens desperten (…) l’Església mai ha de sorprendre’s si és rebutjada, aixafada o ferida” doncs Jesús mateix diu als seus que no han de tenir por als enemics de fora i que “els enemics de l’home seran els de casa seva” (Mt 10, 36). 

Bernat de Claraval (+1153) escriu als seus que “ahir parlàvem de quins bisbes ens agradaria tenir (…) però no de quins tenim en realitat (…) s’indignen contra mi i em manen tancar la boca dient que un monjo no té per què jutjar als bisbes. Tan de bó em tanquessin també els ulls perquè no veiés el que em prohibeixen impugnar”. 

Antoni de Padua (+1231) predicava que “el Senyor va dir apacenteu les meves ovelles, no va dir munyiga o esquila”. Caterina de Siena (+1380) va afirmar dels bisbes que “no només no donan als pobres el que estan obligats a repartir-los sinó que els hi treuen per simonia i ànsia de diners (…) estimen als seus súbdits tant com els poden saquejar i no més”. Cayetà de Thiene (+1547), el fundador dels “teatins”, afirmava que l’Església, «és en si mateixa sense taca ni arruga però prostituïda en els seus ministres». Francesc a Bolívia va aixecar la seva veu profètica per dir que “la seva identitat l’han convertit en superioritat; ja no són pastors, són capatassos. Veuen però no miren; senten però no escolten”. 

No tot es blanc o negre sinò una barreja de alló ben fet i lo negatiu. Joan Pau II a Redemptor hominis (RH, 1979) diu que “desitjo (…) expresar el meu amor per la singular herència deixada a l’Església pels Pontífexs Joan XXIII i Pau VI (…) Aquesta herència està arrelada vigorosament en la conciència de l’Església d’una manera totalment nova, mai coneguda anteriorment, gràcies al Concili Vaticà II” (RH, 2). Estimar l’Església és estimar els seus membres amb els seus defectes com al matrimoni on cada cònjuge estima a l’altre malgrat els seus defects, que evidentment no els vol i intentarà ajudar a ser corregits. 

Les proves no són una cosa esporàdica o de temps passats com es veu donant un cop d’ull a la Història. L’amor a l’Església no impedeix a Crist dir a Pere: ¡vès-te’n d’aquí, Satanàs! i altres més retrets hi ha als evangelis i realment cada batejat és un altre Pere que pot rebre retrets a la seva vida. 

Alguns es resisteixen a fer canvis de millora i diuen que no hi ha res que arreglar o corregir com advertia Joan Pau II a Redemptor hominis (RH, 1979) afirmant del moviment ecumènic que “hi ha persones que haguessin preferit fer-se enrere. Alguns fins i tot expressen l’opinió de que aquestos esforços són danyosos per la causa de l’Evangeli, condueixen a una ulterior ruptura de l’Església, provoquen confusió d’idees (...) A tots aquells que per qualsevol motiu volguessin dissuadir l’Església de la recerca de la unitat universal dels cristians cal dir-los un cop més: ¿ens és lícit no fer-ho?” (RH, 6). 

Francesc demana que abandonem el còmode criteri del “sempre s’ha fet així” i alliberats d’obsesions i procediments, siguem audaços i creatius per comunicar el missatge sense mutilar-lo o reduir-lo a aspectes secundaris. Dissentir és corregir per amor i el bisbe de München en 1960, Joseph Ratzinger, en veu alta encara que sense esperar resposta de ningú, preguntava “¿és en absolut signe de millors temps que els teòlegs d’avui no s’atreveixen ja a parlar en aquell to? ¿o és més aviat signe d’un minvat amor (…) un amor que s’ha fet rom i ja no s’atreveix a abraçar el sufriment per l’estimada?” 

Al 1950 Pius XII predicava que l’opinió pública és patrimoni de qualsevol societat i “on no hi aparegui cap manifestació d’opinió pública (…) caldrà veure-hi un fracàs, una debilitat, una malaltia social que s’aplica també a l’Església (…) si l’Església no tingués opinió pública faltaria una mica de la seva vida i la culpa d’aquest defecte recauria tant en els pastors com sobre els fidels”. A Redemptor hominis (RH, 1979) Joan Pau II diu que “l’Església, com a societat humana, sense dubte potser examinada segons les categories de les que es serveixen les ciències socials” (RH, 21). 

 cristianas coptos diversos

Francesc demana secundar l’Esperit Sant que enriqueix amb diversos carismes (els kikos, els focolars, els carismàtics, etc.) per renovar i edificar l’Església (cf EvG, 29) i demana que no ens tanquem en particularismes que provoquen la divisió i acabem imposant l’uniformitat. En aquest sentit Benet XVI a la Exh. post sinodal Ecclesia in medio Oriente, lliurada a Beirut el 14-IX-2012, afirma que “en aquesta regió hi ha fidels nadius pertanyents a les venerables Esglésies orientals catòliques sui iuris: l’Església patriarcal d’Alexandria dels coptos, les tres Esglésies patriarcals d’Antioquia dels grec-melquites, dels sirians i dels maronites, el Patriarcat de Babilònia dels caldeus i la de Cilicia dels armenis” (n. 2). “Aquest mosaico requereix un esforç important i continu per afavorir l’unitat, dins de les respectives riqueses per tal de reforçar la credibilitat de l’anunci de l’Evangeli” (n. 11). 

El Catecisme de l’Església católica (CEC, 1997) exposa que “l’Església només arribarà a la perfecció a la glòria del cel" (LG, 48), quan Crist torni gloriós. Fins aquell dia «l’Església avança en el seu pelegrinatge a través de les persecucions del món i dels consols de Déu» (Sant Agustí, civ. 18, 51; cf. LG, 8)” (CEC, 769). 

Ja des de l’inici de la humanitat, Déu va dir al home que davant les proves, no s’ha de tenir por ja que una dona, será Maria, és qui guanyarà al pare de les temptacions i les mentides, al dimoni. A Lumen fidei (LF, 2013) Francesc proposa dirigir-nos a Maria, mare de l’Església, demanant-li que “obri la nostra oïda a la Paraula, perquè reconeguem la veu de Déu i la seva crida (…) Ajúda’ns a deixar-nos tocar pel seu amor (…) Ensenya’ns a mirar amb els ulls de Jesús, perquè ell sigui la llum al nostre camí” (LF, 60).