BUSQUEN JESÚS PERQUÈ VAM MENJAR PA FINS AFARTAR-SE

El món pateix esperant la manifestació dels fills de Déu

La 1a lectura de la Paraula de Déu d’avui, diumenge XVIII del TO, cicle B, conta que “la comunitat dels israelites va protestar contra Moisès i Aaron al desert, dient que «¡tant de bo hauríem mort a mans del Senyor a Egipte, quan ens assèiem al costat de l’olla de carn i menjàvem pa fins afartar-nos!” (Ex 16, 2-4). Però el Senyor acudeix a proveir-los pel matí, al crepuscle, al capvespre amb aigua, mannà, guatlles (cf Ex 6, 12-15), blat celestial, pa d’àngels diu el salm (Ps 74, 24b) i el passatge evangèlic narra que la gent contava a Jesús que “els nostres pares van menjar el mannà al desert, com està escrit: "els va donar a menjar pa del cel". Jesús els va replicar: «Us asseguro que no va ser Moisès qui us va donar pa del cel, sinò el meu Pare» (Jn 6, 24-35). 

Recollint el mannà cada matí

A la 2a lectura se sent el consell de Pau que demana als cristians que “no camineu ja com els gentils que caminen en la buidat dels seus criteris. Vosaltres, en canvi, no és així com heu après de Crist (…) renovar-vos en la ment i en l’esperit” (Eph 4, 17. 20-24) com ensenya Jesús que corrigeix a aquetes gents que l’aclamen doncs “em busqueu no perquè heu vist signes sinò perquè vau menjar pa fins a saciar-vos” (Jn 6, 26) demanant que s’adonin que cal rectificar l’intenció. Li volen fer Rei perquè dona de menjar gratis, cura sense medicines, etc., i Benet XVI va recordar que és eterna la temptació de fer útil Déu; llarga llista es pot fer del AT i del NT amb els que renegen o insulten Déu perquè no s’ha aprovat un examen o una oposició, perquè s’està malalt, a l’atur, etc. És una actitud habitual que també es dirigeix contra l’Església renegant d’ella o insultant-la doncs de tot dos s’espera que ens treguin les castanyes del foc. 

Aquest fer útil Déu es fa també per als enfrontaments en materia de religió, fins i tot entre cristians però també els enfrontaments amb l’Islam. Així es pot citar un exemple al Papa Inocenci III (†1216 amb 56 anys) es va alegrar del assasinat del gibelí Stauffen, Felip de Suàbia, perquè així pugés al tron el güelf Otó de Brunswick a qui va escriure que “ja estem units en una mateixa ànima i un mateix cor. ¡Qui ens podrà resistir que portem aquelles dues espases que els apòstols van mostrar al Senyor dient-li: «aquí hi ha dues espases»; a aixó el Senyor va respondre: «Basten»” (Rop. Catedral i Croada, p. 246). Joan de Mata (†1213 amb 53 anys) va ser un sacerdot fundador dels trinitaris i qui va dissenyar el seu hàbit amb una creu tricolor en honor de la Santíssima Trinitat perque és el dogma fundamental del cristianisme i el que més ofèn als musulmans. Pierre Claverie (†1966 amb 58 anys) és un beat dominic que fou bisbe a Orà, Argèlia, assasinat per terroristes islàmics amb altres 18 religiosos entre els quals hi ha els 7 monjos trapencs dels qui s’ha fet una pel.lícula. Pierre va aprendre àrab, va participar en numbroses trobades entre cristians i musulmans, encara que alhora també era crític amb la formalitat amb que s’organitzaven les conferències entre religions. Deia que “la religió pot desencadenar una de les pitjors formes de fanatisme (…) Totes les religions corren el perill de ser utilitzades com instrument d’opressió i alienació”. Per contra Carlemagne (†814 amb 72 anys) vivía una religió cristiana coincident amb la del Islam al ser una religió de l’espasa i la seva vida privada semblava la d’un senyor mahometà. 

Hazrat Miza

Al món islàmic cal recordar a Hazrat Mirza Ghulam Ahmad de Qadián (†1908 amb 73 anys) que sent el fundador de la Yama'at Musulmana Ahmadía va declarar el 1902 que “cap vertader musulmà ha cregut mai que l’Islam ha de ser propagat amb l’espasa. Els qui anomenant-se musulmans, busquen estendre l’Islam per mitjà de l’espasa, ignoren aquestes qualitats i la seva conducta s’assembla la de les bèsties salvatges”. En canvi Samir Khalil Samir (†1938 amb 86 anys), sacerdot jesuïta expert en temes islàmics, catedràtic de l’Universitat de sant Josep a Beirut, va dir en una entrevista (30-IX-1906) que “els textos acorànics favorables a la violència són nombrosíssims” i jo vaig tenir la curiositat de donar un cop d’ull als salms de la Bíblia i vaig contar almenys 75.

Segons el periodista italià de la RAI, Antoni Socci, al segle XX haurien sigut assassinats uns 45,5 milions de cristians per les seves creences religioses, aproximadament el 65 % del total de cristians assassinats per la seva fe en dos mil.lennis. El Papa Wojtyla va dir que Auswitz va ser el calvari del segle XX. 

Jesús, a les gents que el busquen perquè s’han satisfet de menjar, els retreu les seves males disposicions al seguir-lo per interès material. Volien fer-lo rei però se va retirar una altra vegada tot sol. “Em busqueu no perquè heu vist signes sinò perquè vau menjar pa fins saciar-vos” (Jn 6, 26). La 1ª lectura explica el per què els israelites murmuraven davant Moisès i Aaron quan creuaven el desert camì de la terra promesa ja que a Egipte “ens asseievent al costat de l’olla de carn i menjavem pa fins fartar-nos” (Ex 16, 2). Menjar i beure és un dret i un deure humà, és una necessitat i una obligació però no és difícil pasar-se de la ratlla i anar a postures extremistes i per aixó Francesc escriu que “molts saben que el progrés actual i la mera sumatòria d’objectes o plaers no són suficients per donar sentit i goig al cor humà, però no se senten capaços de renunciar a alló que el mercat els ofereix” (LSi, 209). 

Per viure dins dels límits raonables que eviten saltar-se la ratlla i caure en una postura extremista, Francesc recorda que “el Senyor, al súmmum del misteri de l’Encarnació, va voler arribar a la nostra intimitat a través d’un tros de matèria. No des de dalt sinó des de dins perquè al nostre pròpi món puguéssim trovar-lo a ell” (LSi, 236). Afageix que “l’espiritualitat cristiana proposa un creixement amb sobrietat i una capacitat de gaudir amb poc” (LSi, 222). 

Joan Pau II descrivia a Redemptor hominis (RH, 1979) que “l’immens progrés mai conegut que s’ha verificat particularment durant aquest nostre segle al camp de la dominació del món per part de l’home, ¿no revela potser el mateix, i per altra banda en un grau mai assolit abans, aquesta multiforme submissió «a la vanitat»? Només cal recordar aquí alguns fenòmens com l’amenaça de contaminació de l’ambient natural (…) els conflictes armats que exploten i es repeteixen contínuament, o les perspectives d’una autodestrucció a través de l’ús de les armes atòmiques (…) el món dels vols còsmics, el món de les conquestes científiques i tècniques, mai aconseguides anteriorment, ¿no és al mateix temps que «gemega i pateix»  i «està esperant la manifestació dels fills de Déu»?” (RH, 8). 

Amb Francesc acudim a Maria, “Mare i Reina de tot alló creat, ajuda’ns a mirar aquest món amb ulls més savis” (LSi, 241).