SOC EL PA DE VIDA

Ho rebem a la comunió eucaristica

 

A la Liturgia de la Paraula d’avui, diumenge XIX (cicle B) del TO torna a sortir per tercer cop seguit el pa. La 1a lectura conta que Elies “va caminar pel desert una jornada de camí i va anar a seure sota una ginesta. Es va desitjar la mort (…) però un àngel li va tocar i li va dir: «Aixeca’ t i menja». Va mirar i va veure a la seva capçalera una coca cuita sobre pedres calents i un gerro d’aigua. Va menjar i va beure i es va tornar a anar a dormir. Va tornar per segona vegada (…) i amb la força d’aquell menjar va caminar quaranta dies i quaranta nits fins la montanya de Déu, l’Horeb” (1Reis 19, 4-8). No sembla que se li estigui induint a la gula. 

El passatge evangèlic d’avui narra que “els jueus, aleshores, murmuraven d’ell (de Jesús) perquè havia dit: Jo soc el pa que ha baixat del cel (…) Jo soc el pa de vida (…) Jo soc el pa viu (…) i el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món” (Jn 6, 41-51). ¿Què entendrien també els seus, Maria, Pere i els altres deixebles? Pau els explica que “quan menjeu o begueu o feu qualsevol altra cosa, feu-ho tot per a glòria de Déu” (1Co 10, 31) perquè menjar i beure és una necessitat biológica i és també una realitat a l’àmbit no material, l’espiritual. Benet XVI, comentant a l’Exh Sacramentum caritatis (SC) aquesta afirmació de Jesús, explica que “amb aquestes paraules el Senyor revela el vertader sentit del do de la seva pròpia vida per tots els homes” (SC, 88). I en un altre lloc afirma que “Jesús ha perpetuat aquest acte de lliurament mitjançant l’institució de l’Eucaristia durant l’Últim Sopar (…) que es basa en l’abaixament de Déu cap a nosaltres” (DCE, 13). 

L’Eucaristia és aliment, és menjar i beguda d’alló que era pa i vi convertit en el cos i la sang de Crist, és a dir que és banquet sacrificial per aixó Benet XVI recordava que “s’entén, doncs, que l’agapé s’hagi convertit també en un nom de l’Eucaristia” (DCE, 14). Joan Pau II alhora havia recordat que cal contemplar a Crist en el seu misteri diví i humá (cf NMI, 5) ja que és Déu entestat en el nostre menjar material i espiritual. Per descomptat no és la “graciosa” frase feta de “donam pa i digam babau”. 

El pa per ser «necessari», és important per l’home des de l’antiguitat doncs se sap que fa uns 12.000 anys es va donar la “primera revolució agrícola” per part de les dones i llavors l’home deixava de ser “carronyer” per equilibrar la dieta amb els vegetals cultivats. Els antics grecs ja atribuïren una gran importància al conjunt d’hàbits del cos i de l’ànima i van ser acurats i esquisits forners. També els primers cuiners grecs van ser forners. Al segle II dC un escriptor grecoromà descrivia fins a 72 formes diferentes de fer pa. Dinias, contemporàni d’Aristófanes, conta que "el pa que avui es treu a la taula i el que es compra al mercat és d’una blancor enlluernadora i d’un gust sorprenent. L’art de fabricar-lo perfeccionat que va nèixer al segle passat a Sicília, es revela en la nostra pàtria en tot el seu esplendor i hem de dir que s’ha millorat extraordinàriament la fabricació dels amassats. Avui posseïm mil mitjans de transformar tota mena de farines en una alimentació tan sana com agradable. Afegint una mica d’oli, de llet o sal a la farina de cereals trobareu els pans més delicats. Carlemagne va ordenar que “el nombre de forners estigués sempre al complet i que el lloc de treball estigués sempre net i ordenat". 

El pa es necessari pel cos i també per la vida espiritual de tal manera que Crist és el que va triar per confeccionar el sagrament eucarístic. Benet XVI escriu que “cal viure l’Eucaristia com a misteri de la fe celebrat autènticament, tenint conciència clara de que l’intellectus fidei”(entendre la fe) està originàriament sempre en relació amb l’acció litúrgica de l’Església” (SC, 34) i diu que “segueix sent totalment vàlida la recomanació de la Constitució conciliar Sacrosanctum Concilium, que exhorta als fidels a no asistir a la litúrgia eucarística «com a espectadors muts o estranys», sinó a participar «conscient, piadosa i activament en l’acció sagrada». El Concili prosegueix la reflexió: els fidels (…) reparin les seves forces al banquet del Cos del Senyor” (SC, 52). 

Francesc explica que l’Eucaristia “no és un premi per als perfectes sinó un generós remei i un aliment per als febles” (EvG, 47). Crida l’atenció que l’Església durant uns quants segles prohibia combregar com castic i Francesc, a Desiderio desideravit (DD), afirma que “ningú es va guanyar el lloc en aquest Sopar, tots van ser invitats, o, millor dit, atrets pel desig ardent que Jesús té de menjar aquesta Pasqua amb ells” (DD, 4). 

Joan Pau II exposava l’importància de l’Eucaristia per l’ecumenisme a Ut unum sint ((UUS) afirmant que·”hauríem de tornar sempre a reunir-nos al Cenacle del Dijuos Sant, encara que la nostra presència comuna en aquest lloc espera encara el seu perfecte compliment fins que tots els cristians es reuneixin a l’única celebració de l’Eucaristia” (UUS, 23) perquè es menja d'un sol pa no d'uns quants.

Francesc a Gaudete et exultate (GEx) escriu que “l’Eucaristia (…) és presència real de qui és la Paraula viva (…) i quan ho rebem a la comunió, renovem la nostra aliança amb ell i li permetem que faci més i més la seva obra transformadora” (GEx, 157). I a Desiderio desideravit (DD) explica que “el seu infinit desig de restablir aquesta comunió amb nosaltres, que era i continua sent el seu projecte original, no es podrà saciar fins que tot home de tota tribu, llengua, poble i nació (Ap 5, 9) hagi menjat el seu Cos i begut la seva Sang: per aixó aquest mateix Sopar es farà present a la celebració de l’Eucaristia fins el seu retorn” (DD, 4). 

Com demanava Benet XVI és bó desitjar “que l’Esperit Sant, per intercesió de la Mare de Déu, encengui en nosaltres el mateix ardor que van sentir els deixebles d’Emmaús” (SC, 97) al partir el pa.