¿VOSALTRES TAMBÉ EM VOLEU DEIXAR?

Alguns són anomenats déus 

L’evangeli d’aquest diumenge XXI del TO (cicle B) narra que “Jesús, coneixent al seu interior que els seus deixebles murmuraven d’aixó, els va dir: ¿Aixó us escandalitza?” (Jn 6, 61-70) referit a alló que va dir a la sinagoga de Cafarnaüm sobre el pa viu, menjar el seu cos i beure la seva sang. Davant les coses misterioses i no fàcils d’entendre’s a la primera al moment de conèixer-les, veure-les o sentir-les, és fàcil caure a la murmuració per sentir-se escandalitzat. Davant el misteri de qualsevol mena, no és fàcil cuidar l’harmonia dels contraris: Déu i home; fe i ciència, marit i esposa; ànima i cos; benaurançes i sacramentalitat; jerarques i membres del Poble de Déu, clergat i laicat, etc. 

Segueix l’evangeli dient que “després d’aquell moment molts dels qui l’havien seguit fins alhores l’abandonaren (…) Jesús preguntà als dotze: ¿Vosaltres també em voleu deixar?” (Jn 6, 62). Posar terra pel mig o no agafar el toro per les banyes no és solució. 

A la primera lectura es diu que “Josuè va reunir totes les tribus d’Israel a Siquem, va cridar als ancians d’Israel, als seus caps, els seus jutges i els seus magistrats que es van situar en presència de Déu” i després que Josuè va parlar a tot el poble, “el poble va respondre: «Mai a la vida no abandonarem el Senyor per adorar altras dèus” (Josué 24, 1-2a. 15-17. 18b) però en un tres i no res se’n va anar als ídols pagans”. El papa Francesc ha demanat als cristians que tanquin les portes a la gelosia, les enveges i murmuracions que són les armes del diable. La murmuració és una pesta pitjor que el covid. 

Adam ho tenia tot al paradis terrenal, fins i tot el més important, Déu amb qui passejava i parlava a la caiguda de la tarda però ni tan sols Déu li era suficient, ni satisfeia el seu anhel fins que va contemplar Eva (cf Gen 2, 23). Bernat de Claravall, el sant doctor mel.liflu, per qui Déu ho era tot en la seva vida, quan sortia a realitzar les seves labors apostòliques, donava el rodeig que fos necessari donar per anar a visitar a la seva estimada amiga Ermengarda. Francesc d’Assís, per a qui el seu Altíssim i Bondadós Senyor ho significava tot, ho contemplava en tot, però quan estava a punt de rebre "la germana mort", a qui va voler tenir al seu costat va ser a la seva amiga Jacoba. No va desitjar morir sense veure-la. Va dictar una carta des d’el seu llit que deia que "si tu em vols trobar viu, llegida aquesta carta, t’afanyes i vens a santa Maria dels Ângels; però si fins a tal dia no has vingut, no em podràs trobar viu (...) Et prego que em portis aquells dolços que tu solies donar-me quan estava malalt a Roma”. I quan Jacoba va arribar, s’en va anar directe a l’infermeria i es va posar al costat de Francesc. La seva arribada li va provocar gran alegria i consolació. 

Mort del "poverel.lo" d'Assís

Teresa de Jesús que va escriure "Qui a Déu té res no li manca: només Déu n’hi ha prou", alhora va haver de envoltar-se de grans amics, Pere d’Alcàntara, Jerònim Graciá i Joan de la Creu, que van saber alegrar-li l’existència, donar-li ànims, ajudar-la en les dificultats. De fet, quan les seves germanes monjes li recordaven les seves paraules, pensant que només amb l’amistat de Déu ja en tenien prou, ella els va comentar:" Germanes (…) em direu que no és necessari i que teniu prou en tenir com amic a Déu però jo us responc que un mitjà excel.lent per a gaudir Déu és precisament l’amistat amb els seus amics". 

El Concili Vaticà II explica que “els nostres dies, no pocs (…) cauen com en una idolatria dels béns materials” (Apostolicam actuositatem, 1965, n. 7) encara que sol donar-se alhora en altres àmbits de la vida diària ja que les desgracies mai no vénen soles. Ni Bernat, ni Francesc ni Teresa van caure en l’idolatria però és freqüent trovar-se amb humans de qualsevol cultura i religió que volen ser com Déu que va ser la temptació d’Adam i Eva quan eren al paradís terrenal. Benet XVI recorda que “a les cultures que circumden el món de la Bíblia, l’imatge de déu i dels déus, al capdavall, queda poc clara i és contradictòria en si mateixa” (DCE 9). 

Ezequiel (†573 aC) predicava de part de Yahveh: “digues al príncep de Tir (…) has dit «soc un déu, estic assegut en un tron diví», tu que ets un home i no un déu” (Ezeq 28, 1-9). Khefren, de la dinastia IV, fill de Keops, va ser el primer soberà egipci que es va proclamar "fill de Ra". Akenatón (s XIV aC) fou considerat heretge per la seva creença monoteìsta en un únic déu, Atón; ell no ho era. A l’antiga Mesopotàmia els déus tenien l’aparença, les qualitats i els defectes dels homes doncs havien sigut concebuts a semblaça humana. 

Domicià

El mateix es creia a l’antiga Grècia on els déus de l’Olimpo eren gelosos, infidels, egoistes, venjatius, imaginats com èssers de bellesa perfecta i eterna però alhora de caràcter capritxós i conflictiu, creats a imatge i semblança de l’home. Durant l’Imperi romà es va pensar al revés doncs van ser els emperadors els que es va fer a imatge i semblança de déu. Així Jesús es va trobar que ja al 27 aC el Senat romà havia donat a Octavi el títol d’August (sant) que més tard es va convertir en sinònim d’«emperador», confirint-li una autoritat suprema sobre tot l’Imperi. Després de la mort de Lèpid també es va convertir en pontifex maximus amb control sobre la religió. Tito (79-81 dC) va fer que a la seva mare Domitilla se li rendissin honors divins. Domicià (81-96 dC) va ser odiat pels senadors per adoptar el títol de "dominus et deus". Trajano (53-117 dC), hispà, va governar amb el nom de César Diví. 

Pau va reconèixer que existeix al paganisme aquesta concepció errònia encara que atractiva i eficaç per els governants i escriu que “encara que alguns siguin anomenats déus al cel o a la Terra, i de fet hi ha molts déus i molts senyors” (1Cor 8, 5), els cristians no fan aixó doncs “en altre temps, quan no coneixíeu, vau servir els qui realment no són déus” (Gal 4, 8). 

Pau i Bernabè a Listra, van vèncer la temptació de ser aclamats com déus (Act 14, 8-15). Van esquinçar els seus vestits i van còrrer cap a la multitud cridant: ¿què esteu fen? També nosaltres som homes mortals com vosaltres i us prediquem que us convertiu d’aquestes coses falses al Déu viu, el que va fer el cel i la Terra i el mar i quan n’hi ha en ells.