El FILL DE L'HOME HA DE PATIR MOLT

Maria ajuda a portar el patiment 

sense evasions ni pusil.lanimitat

El passatge evangèlic d’avui, diumenge XXIV del TO, cicle B, versa sobre l’afirmació de Jesús als seus que “va començar a instruir-los: «El Fill de l’home ha de patir molt, ha de ser condemnat pels ancians, els summes sacerdots i escribes, ser executat i ressuscitar al cap de tres dies». Li ho explicava amb tota claredat” (Mc 8, 27-35). L’antífona abans de l’Evangeli és l’afirmació de Pau als gàlates als quals diu que “Déu em lliuri de gloriar-me si no és en la creu del Senyor” (Gal 6, 14). A la 1ª lectura de la Litúrgia de la Paraula d’avui, Isaïes ja profetitzava segles abans de Crist dient en boca del Messies que “he parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades” (Is 50, 5-9). Jesús mateix dirà que qui no carrega amb la seva creu cada dia, no pot ser deixeble seu (cf Mt 10, 38 i 16, 34;). 

Avui 15 de setembre, quan no cau en diumenge es festeja l’advocació mariana Mater Dolorosa i celebren el seu sant les Dolors, Soledat, Sol, Marisol o Angusties. Als frares servites se’ls va autoritzar celebrar una festivitat en memòria dels Set Dolors, el tercer diumenge de setembre. L’anomenat “divendres de dolors” (o de rams) va ser instituït a Colonia i en altres parts d’Europa el segle XV i més tard va ser extesa per tota l’Església el 1727. El 1814, Pius VI li va donar el recolsament definitiu i voler recordar els sufriments de l’Església en la persona del seu cap, desterrat i captiu de Napoleó, i alliberat per la protecció de Mare de Déu. Pius X va fixar la data d’avui el 1912. L’himne Stabat Mater dolorosa sembla ser composat pel frare franciscà Jacopone de Todi (+1306). 

Cantalamessa, el frare capuxí predicador del Papa, en la meditació del Divendres Sant de 1999 feia referència a la força de la creu, en aquell any dedicat a Déu Pare i es preguntava “¿còm Déu Pare deixa morir al seu Fill al Calvari? ¿I el dolor del món, aquest immens riu de llàgrimes i de sang que travessa la Història? Es contestava que ¡Déu pateix! i plora no pel mal que li fem. ¿Llavors Déu és impotent amb el mal? Déu no és totpoderós. Tornem a l’antiga creença pagana de que, per damunt de la divinitat hi regna el Destí. Un argument que es repeteix amb frequència des de l’antiguitat és: “O Déu pot vèncer el mal i no vol i llavors no és pare. O vol i no pot i llavor no és totpoderós. I afirmava que “Déu ha triat véncer el mal, no evitant-lo o amb la seva omnipotència no permetent que actuï, sinó carregant-lo i transformant-lo des de dins”.

Francesc a Lumen fidei (LF, 2013) recorda que “la llum de la fe no ens porta a oblidar-nos dels sufriments del món (…) La llum de la fe no dissipa totes les nostres tenebres (…) A l’home que pateix Déu no li dòna un raonament que expliqui tot sinó que li respon amb una presència que l’acompanya” (LF, 57). A Amoris laetitia (AL, 2016) explica que “les families arriben a poc a poc, amb la gràcia de l’Esperit Sant, a la seva santedat a través de la vida matrimonial, participant també en el misteri de la creu de Crist que transforma les dificultats i patiments en una ofrena d’amor” (AL, 317). 

L’amor a Déu ens invita a portar a pols la creu, a sentir també el pes de tota la humanitat i a cumplir els deures d’estat i del treball propis de cadascú. Es donen de vegades algunes actituts dels qui veuen el cristianisme com un grapat d’actes de pietat i sont cecs que no veuen l’urgència d’atendre les necessitats dels  altres i de esforçar-se per posar remei a les injustícies. Seguir Crist no vol dir tancar-se al temple, encongir-se d’espatlles davant els encerts o aberracions dels homes. Ser cristià és apreciar tot alló noble i bell i reconèixer la dignitat i llibertat de cada persona. Amb aquest sentit, Francesc explica que el cristià “no consenteix els fatalismes o la pusil.lanimitat. Sempre invita a voler guarir-se, a carregar la llitera, a abraçar la creu, a deixar-ho tot, a sortir sempre de nou a anunciar l’Evangeli” (EvG, 172).

La creu és una insígnia litúrgica que portaven simples fidels com adorn o testimoni de fe i més tard els bisbes, patriarques i altres prelats (cardenals, abats/ses…) amb indult apostòlic. Des del s. XIII els crucifixos portaven clavat Crist. Les creus com a símbol de poder i de religió d’Estado les vestien alguns emperadors orientals anteriors a Constantí. 

La sang d’un animal sacrificat es vessava significant que així quedava net del seu pecat. Havia cults pagans on a vegades es bevia la sang d’un animal per creure que la vida de la víctima es transmetia al qui bevia (cf Lev 17, 10-16). Pel NT consta que els jueus seguien aquesta praxi ancara després de convertir-se al cristianisme. Fins i tot alguns s’escandalitzaven de que els cristians procedents de la gentilitat beguessin la sang de Crist i el Concili de Jerusalem va disposar que s’abstinguessin de beure-la (Act 15, 13 ss). 

Joan Pau II deixa escrit a l’Enc. Dives in misericòrdia (DM, 1980) que “Maria és qui de manera singular i excepcional ha experimentat -com ningú- la misericòrdia, el misteri de la creu, el sorprenent encontre de la trascendent justícia divina amb l’amor: el "pató" donat per la misericòrdia a la justícia” (DM, 9). Francesc, a la Carta al Poble de Déu (PD, 2018) afirma que “Maria va saber estar al peu de la creu del seu fill (…) Amb aquesta postura manifesta la sueva manera d’estar a la vida (…) Ella, la primera deixebla, ens ensenya a tots els deixebles còm ens hem d’aturar davant el sofriment de l’inocent, sense evasions ni pusil.lanimitat” (PD, 2). 

L’Himne de l’ofici de lectures d’aquest dia 15 de setembre resa:

Al veure d’un Déu la mort

i que la seva mare plora,

tremola la Terra tota,

qual si fos a esclatar,

i fins el vel del temple

s’esquinça dividit,

¿i el pit endurit

es negarà a plorar?