JESÚS CURA MALALTS I EVANGELITZA ELS POBRES

L’opció preferencial dels pobres no es exclusiva

Aquest diumenge XXIII del TO (cicle B) l’Evangeli de Marc explica que “Jesús torna del territori de Tir pel camí de Sidó i se n’anà cap el llac de Galilea passant pel territori de la Decàpolis. Li portaran un sord que apenes sabia parlar” (Mc 7, 31-37) però Mateu diu que va acudir a ell una gran multitud portant coixos, cecs, alesiats, muts i altres molts malalts. A la 1ª Lectura Isaïes profetitza el futur mesiánic quan “llavors s’obriren els ulls dels cecs i les orelles dels sorts. Llavors saltarà el coix com el cervol, i la llengua del mut llançarà crits de joia” (Is 35, 4-7a). A la sinagoga de Natzaret a Jesús li van donar el llibre d’Isaïes i va trobar el passatge que diu que “l’Esperit del Senyor (…) m’ha ungit per evangelitzar als pobres, m’ha enviat per anunciar la redempció als captius i tornar la vista als cecs, per posar en llibertat els oprimits” (Lc 4, 18). 

És una constant que els evangelis conten que és així l’obrar de Jesús i ho explica Mateu quan diu que “Joan, que en la presó havia tingut notícia de les obres de Crist, va enviar a preguntar-li per mitjà dels seus deixebles: ¿Est tu el que ha de venir o hem d’esperar-ne un altre? I Jesús els va respondre: aneu i anuncieu a Joan el que esteu veient i sentin: els cecs veuen i els coixos caminen, els leprosos quedan sans i els sorts senten, els morts ressuciten i als pobres s’anuncia l’Evangeli“ (Mt 11, 2-5). 

No cura cecs per fer competència als oftalmòlegs ja que la ceguetat no és només corporal sinó també espiritual, del cap i del cor, per la qual cosa Mateu explica que en altre ocasió “els deixebles i li van dir: ¿Saps que els fariseus s’han escandalitzant al sentir les teves paraules? Però ell els va respondre: Dexeu-los, són cecs, guies de cecs i si un cec guia a un altre cec, tots dos cauran al clot“ (Mt 15, 12-14). 

Abderraman III

D’altra banda a la 2ª Lectura, Jaume escriu: “¿Potser no va escollir Déu als pobres segons el món per fer-los rics en la fe i hereus del regne que va prometre als que l’estimen?” (Jm 2, 1-5). Tan de Jesús és curar cecs com atendre als pobres, tant del cos com de l’esperit, pobres de virtuts, de talents, de bons sentiments, d’ànims, etc. A Evangeli gaudium (EvG, 2013) Francesc recorda que “l’imperatiu d’escoltar el clam dels pobres (…) va penetrar profundament la mentalitat dels Pares de l’Església i va exercir una resistència profètica contracultural davant de l’individualisme hedonista pagà” (EvG, 1913). Atendre als pobres i ajudar a millorar materialment la vida dels homes no és cosa opcional o caprici dels de la incorrecta «Teologia de la alliberament». Els cristians de la Edat Mitja que es van dedicar a atendre als febles i pobres i a rescatar cristians no ho feien per ser marxistes o comunistes com Cromaci (†407 amb 77 anys), bisbe de Apuleya, va alliberar més de 400 cristians esclaus. Símaco (†514) era Papa cors que va consolidar els bens eclesiàstics, va rescatar tots els esclaus donant-los la llibertat, va redimir molts captius i va enviar robes i diners als bisbes africans desterrats. Antusa (†802 amb 52 anys) va ser una dona turca, filla de l’Emperador Constantí Coprònic, va renunciar al matrimoni i es va dedicar a la redempció d’esclaus i a l‘auxili dels pobres. Pelayo o Pelagio (†925 amb 14 anys) era un gallec que va anar al rescat del seu ancià oncle Hermogio, bisbe de Tuy, empresonat a Còrdova. Allí la política d’Abderramàn III feia que els alts càrrecs es compresin amb la prostitució de les conciències i al renegar de la religió aconseguien sense molt esforç or i terres, cases o palaus amb esclaus del Mediterrani o jueus comerciants d’Alemanya o de França. 

Al segon mil.lenni Eric IX Jedvarson (†1161) fou rei dels suecs que va treure a la dona sueca de l’esclavitud en què vivia fins aleshores. Serapi (†1240 amb 61 anys) era un monjo mercedari que va anar a Múrcia a redimir 98 captius i després a Alger on va ser crucificat en aspa i li van treure les entranyes. Ramon nonat (†1240 amb 40 anys) era també monjo mercedari que al nord d’Àfrica va redimir més de 600 captius a Alger i Tunísia. 

Profeta Amós

La doctrina d’Amós, profeta d’Israel del s. VIII aC, aldeà del regne del sud, pastor i recol.lector de figues que va ser enviat a predicar al regne del nord d’Israel on el benestar material el disfrutaven els rics i els poderosos, mentre que els pobres i desvalguts eren oprimits cada vegada més, es va actualitzar a meitat del s. XX enfatitzant la justícia social que Amós predicava, aplicant les seves propostes a les circumstàncies dels pobles llatinamericans i africans en vies de desenvolupament i es va anomenar «Teología de l’alliberament». No tots els protagonistas eren cristians correctes i els “bons” van fer la correcta «Teologia de l’alliberament» que és pur Evangeli com explica l’Instrucció Libertatis nuntius (LN, 1984) de la anomenada llavors «Congregació per la Doctrina de la Fe» (CDF) que presidia el cardenal Ratzinger i que comença dient que “l’Evangeli de Jesucrist és un missatge de llibertat i una força de alliberament. En els derrers anys aquesta veritat essencial ha estat objecte de reflexió per part dels teòlegs, amb una nova atenció rica de promeses (…) davant l’urgència dels problemes”. 

Segueix afirmant que “la poderosa i quasi irresistible aspiració dels pobles a una alliberament constitueix un dels principals signes dels temps que l’Església té que discernir i interpretar a la llum de l’Evangeli (cf Gaudium et spes, 4) (…) És una aspiració que s’expresa amb força, sobretot als pobles que conèixen el pes de la miseria i al si dels estrats socials desheretats” (LN, I, 1). “Les «teologies de l’alliberament» tenen molt en compte la narració de l’Éxode (…) esdeveniment fonamental en la formació del poble elegit. És la alliberació de la dominació estrangera i de l’esclavatge” (LN, IV, 3). “No es pot oblidar l’ingent treball desinteressat fet per cristians, pastors, sacerdots, religiosos o laics que, impulsats per l’amor al seus germans que viuen en condicions inhumanes, s’esforçen a portar ajuda i consol a les innombrables angoixes que són fruit de la misèria” (LN, VI, 1). 

“En la significació positiva, l’Església dels pobres significa la preferència, no exclusiva, donada als pobres, segons totes les formes de misèria humana ja que ells són els preferits de Déu” (LN, IX, 9). “L’Església, que vol ser al món senser l’Església dels pobres, intenta servir la noble lluita per la veritat i per la justícia, a la llum de les Benaurances i sobretot de la benaurança dels pobres de cor. L’Església parla a cada home i pertant a tots els homes. És «l’Església universal. L’Església del misteri de l’encarnació. No és l’Església d’una clases o una sola casta” (LN, XI, 5). 

Avui 8-IX es celebra la Nativitat de Maria, la Mare de Déu de qui el 2.000 aniversari va ser el 1985 doncs la Tradició viva de l’Església diu que tenia 13 ó 15 anys quan va concebre a Jesús, el Fill de Déu, aquell 1985 v ser declarat Any Sant Marià i es va  voler que fos de preparació del Gran Jubileu del 2000 dedicat a Jesucrist. A l’Orient es va fixar aquest dia amb el que s’obre l’any litúrgic bizantí i que tanquen amb la Dormició, el 15 d’agost.