¿QUÈ DISCUTIAU PEL CAMÍ?

No lluny del nus de la tempesta humana

 

És correcte saber “discutir” en el bon sentit doncs “Jesús arribà amb els seus a Cafar-Naüm i a casa els preguntà: ¿Què discutiau pel camí?” (Mc. 9, 30-37). Es  pot no discutir per por a no estar a l’alçada o tenir el prejudici de la falsa humilitat o no voler embolicar-se per comoditat. 

Una realitat real de la convivència humana, sobretot per als cristians, és el maltractament rebut, el menyspreu i semblants, com parla la 1ª Lectura d’avui, diumenge XXV del TO, cicle B, que diu que “els malvats deien del just «ens fa nosa i és contrari a tot el que fem (…) si és fill de Déu, Déu el defensarà i el salvarà»” (Sab, 2, 17-20). A part del que va patir Jesús, hi ha a la Història, segle rere segle, cristians que són modèlics en patir i portar-lo com té que fer-ho tot cristià. Avui, dia 23 de IX, al Martirologi romà celebra el “Pare Pius” de qui va dir Joan Pau II al beatificar-ho que “per una permissió especial de Déu va haver de suportar calúmnies, persecucions i limitacions a l’exercici del seu ministeri sacerdotal. També avui el Martirologi romà commemora els Màrtirs de Tlaxcala, els nens indígenes mexicans canonitzats el 2017. No hi ha dia en tot l’any que no es commemori un o diversos mártirs. 

Hi ha por a fomentar amb prudència el temor sense arribar a promoure i exagerar amb el càstig etern, l’infern, com fan els “metodistes”, branca cristiana no católica que davant l’apatia a Anglaterra, a la “vella Europa”, sensual i corrupta, el pastor Wesley, amb el seu germà menor Charls i un tercer, es van proposar canviar la metodologia pastoral i predicar el terror a l’infern, la por a Déu, donant “llenya” perquè la gent canviï. Als territoris missioners del Far West anava de perles aquest mètode per aquells colons irresponsables que només buscaven diners i llibertinatge. Aquests cristians anglosaxons avui dia tenen 20 milions de membres "comunicants" dentre els 45-50 milions de feligresos. 

El cardenal Nicolao de Cusa (1401-64), va tenir por de ser titllat de panteísta  per afirmar la hipòtesi de que l’Univers està en moviment com la Terra i qualsevol altre cos celeste. Enric III de Navarra, la nit de sant Bartomeu (la del 23 al 24 d’agost de 1572), es va fer catòlic per por a la situació politica y social del moment i perquè "París bé val una Missa", encara que quatre any després va tornar al calvinisme. Al món musulmà els Hasisiyyun eren un grup secret dels Isma’ilíes que utilitzava extracte de cànnabis (hachis) per provocar estat d’euforia i permetre matar o afrontar la mort sense por. L’ús de les drogues no és exclusiu del món àrab ja que es cita a Dioscórides i, entre altres, les usen els faquirs. 

Reuchlin

L’Església catòlica ha estat tancada en si mateixa durant segles moguda per la por a contaminar-se del món on és inserta fins que el Papa Joan XXIII va obrir portes i finestres per recuperar la fidelitat a Crist que té encarregada a l’Ésglésia anar al tot el món i no  quedar-se tancats. Joan Pau II exposa la seva convicció que els diversos sistemes filosòfics heredats, tenen -conscient o inconscientment- una por atroç a la raó i li neguen la capacitat de conèixer fins i tot el mateix Creador (cf FR, 61 i 91). J. Reuchlin (1455-1522) va afirmar que a Déu només es pot arribar per la càbala, no pas per la raó. El Papa Wojtyla estava convençut que l’home actual -per la seva pèrdua ética- sembla estar contínuament amenaçat per alló que produeix amb les seves mans i amb la seva intel.ligència, productes que arriben a ser objectes d’alienació. L’home d’avui està cada cop més amb la por ficada al cos, immers fins i tot al terror perquè els seus pròpis productes, que fabrica mogut per l’afany d’impulsar el progrés i millorar el benestar social, però, per la seva actual pèrdua ética, al marginar-se de Déu, poden esdevenir en mitjans i instruments d’una autodestrucció inimaginable (cf RH, 15). 

Hi ha un temor a Déu anomenat “sant” practicat correctament pels bons fills de Déu i que Teresa de Jesús testimonia dient que “no em mou, Déu meu, per estimar-te el cel que em tens promés ni em mou l’infern tan temut per deixar per aixó d’ofendre’t”. Jesús va exposar una paràbola citant un “jutge que no temia ni Déu ni els homes” (Lc 18, 2) i Francesc insisteix en demanar no tenir por a alló que proposa el Concili Vaticà II, veu de l’Esperit Sant. “L’Esperit Sant sempre ens mou, ens fa caminar (…) el Concili és una bella obra de l’Esperit Sant (…) ¿Hem fet tot alló que ens ha dit l’Esperit Sant al Concili?” (Homilia, 16-IV-2013). Anteriorment Joan Pau II a Redemptor hominis (RH, 1979) deixa escrit que “desitjo (…) expressar el meu amor per la singular herència deixada a l’Església pels Pontifexs Joan XXIII i Pau VI que constitueixen una etapa com a llindar (…) herència arrelada vigorosament a la conciència de l’Església d’una manera totalment nova, mai coneguda anteriorment, gràcies al Concili Vaticà II” (RH, 2). 

Francesc en convocar l’Any de la Misericòrdia a la Bula “Misericordie vultus” (MV, abril 2015) explica que “he escogit la data del 8 de decembre pel seu gran significat (…) cinquanté aniversari de la conclusió del Concili Ecumènic Vaticà II (…) Els Pares reunits al Concili havien percebut intensament com una veritable bufada de l’Esperit (…) havia arribat el temps d’anunciar l’Evangeli de una manera nova. Una nova etapa a l’evangelització de sempre. Un nou compromís per a tots els cristians de testimoniar amb més entusiasme i convicció la pròpia fe” (MV, 4). 

En una altra ocasió exposa que “un cristià poruc és una persona que no ha entés el missatge de Jesús” (…) Jesús diu a Pau: ‘No tinguis por (…) És l’actitud d’un ànima empresonada, sense llibertad per mirar endavant, per crear alguna cosa, per fer el bé (…) Hi ha comunitats poruques que van sempre de bon segur: No fem aixó, no, no; així no es pot (…) sembla que a la porta d’entrada han escrit «prohibit»; tot està prohibit per por” (Homilia, 15-V-2015). 

Onofre

La Història de l’Església està solcada d’homes i dones que han tingut por encara que de diferents tipus. Jonàs (s VIII aC) pretenia fugir de Déu per por a la tasca divina encomanada. L’abat Pafnucio va escriure una mena de biografia de sant Onofre (+400), l’ermitany amb els cabells fins els genolls i diu que "al veure’l tan vellós, sense cap altre vestit que unes fulles al voltant la cintura, vaig tenir por i vaig voler fugir. De sant Alejo (+417 amb 67 anys) conta una tradició que quan va ser descobert el seu origen familiar, per por que li rendissin honors (se’l anomenava l’home de Déu) va retornar a Roma i va viure sota l’escala de casa dels seus pares. Per por als jueus, Pau va circuncidar a Timoteu. Els 49 màrtirs a Abitinia, empresonats per la persecució de Dioclecià, són citats per Joan Pau II a la Carta Dies Domini (DD, 1999) recordant que van dir que “«sense cap por hem celebrat el sopar del Senyor» (DD. 46). 

Francesc que coneixent el percal escriu que Jesús “espera que renunciem a buscar aquests coberts personals o comunitaris que ens permeten mantenir-nos a distància del nus de la tempesta humana” (EvG, 270). Actual és la por de ressuscitar l’actitud cristiana de la participació universal dels batejats per tirar l’Església endavant j que no és pas cosa d’un o d’uns pocs i davant el proper Sínode sobre la sinodalitat del 2 al 27 d’octubre, convé rellegir almenys alguna pàgina de la Constitució Episcopalis communio (EC, 2018) on es diu que “el Sínode dels bisbes ha de convertir-se cada vegada més en un mitjà privilegiat d’escoltar el Poble de Déu (…) fins que respiri la voluntat a la que Déu ens crida" (…) diu Joan Pau II, «tota Assemblea General del Sínode dels bisbes és una experiència eclesial forta, fins i tot si a les modalitats dels seus procediments roman sempre perfectible»” (EC, 6). 

Al primer Concili a Jerusalem a l’any 50 dC va asistir tota la comunitat cristiana i no només els “dotze” (cf Act 15, 22). Ignaci d’Antioquia (†107) afirma en la seva carta als cristians d’Èfes que tots els membres són «companys de viatge» en virtud de la dignitat bautismal i de l’amistad amb Crist (Ad Ephesios, IX, 2). La sinodalitat és una manera de anomenar avui al sensus fidei, el sentir dels fidels la voluntad de Déu que vol que l’home col.labori en la seva obra creadora i redemptora.