NO S'HO PROHIBEU

La sinodalitat fa real la participació de tothom

Avui diumenge 26 (B) TO, a la 1ª Lectura del llibre dels Nombres Josué, ajudant de Moisès, li va demanar que prohibís profetitzar als dos (Eldad i Medad) que no hi eren (Nm 11, 25-29). L’Evangeli narra que també Joan va prohibir a un que llensava dimonis en nom de Jesús perquè no és dels nostres. Jesús els diu que no s’ho prohibeu (Mc 9, 38-43). Es segueix prohibint i caient en la temptació del monopoli, també de l’Esperit que bufa on ol i de vegades promou moviments que alarmen o inquieten als que tot ho veuen com ordre i subordinació. ¡Tan de bó que tot el poble fos profeta! diu Moisès contestant Josué (Mc 9, 38-43). 

Es de rabiosa actualitat la temptació de prohibir, aixecar murs, amagar la veritat i alló que uneix; agrada subratllar alló que separa, que enfronta. Joan Pau II deixa escrit que “hi ha persones que, trobant-se davant les dificultats (…) haurien preferit fer-se enrere. Alguns, fins i tot, expressen l’opinió de que aquests esforços són danyosos per la causa de l’Evangeli, conduixen a una ulterior ruptura de l’Església, provoquen confusió d’idees i aboquen a un específic indiferentisme” (Redemptor hominis, 6). 

Carles V, mort Luter, es va negar a destrossar la seva tomba com li suggerien. No soc qui per juzjar-lo després de mort doncs seria ficar-me en terreny del Jutje Suprem. Ni he fet mai la guerra als morts ni a ningú que no estigués degudament armat. Per altra banda s’atribueix a Luter situar la fe al centre de la seva doctrina: ¿Quin teòleg no ho ha de fer? Tomàs d’Aquino no nega l’afirmació luterana de que “no hi ha als sagraments una força santificadora” ja que la seva eficacia és simplement instrumental com la Humanitat de Jesucrist. L’aigua del Baptisme no té en si més que H i O². 

Davant els que volen no progresar i fer-se enrere per creure que es fa mal a la causa de l’Evangeli, ara Francesc recorda que el Sínode dels bisbes ha de convertir-se cada cop més en un medi privilegiat d’escoltar al Poble de Déu i per aixó "demanem (…) abans que res, el do d’escoltar: escoltar Déu, escoltar amb ell (…) a la gent, fins que respiri la voluntat a la que Déu ens crida" (Const Episcopalis communio, 6). 

El proper Sínode de la sinodalitat és la segona sessió de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels bisbes i tindrà lloc del 2 al 27 d’octubre de 2024. Fins les reformes que fa Francesc, els sínodes eren tant sols reunions de bisbes sense capacitat de gobernar col.legialment sinó simplement una ajuda pel Papa. El poble fidel era fora de context ja que els laics, la gran majoria abrumadora, i els altres membres tampoc clergues només podien dir amén. Al primer Concili a Jerusalem l’any 50dC va asistir tota la comunitat cristiana i Ignaci d’Antioquia (†107) afirma a la seva carta als cristians d’Èfes que tots els membres són «companys de viatge» en virtud de la dignitat bautismal i de l’amistad amb Crist (Ad Ephesios, IX, 2). 

La sinodalitat és una manera de anomenar avui dia la voluntat de Déu que vol que l’home contribueixi en la seva obra creadora i redemptora. Ho recorda el Catecisme de l’Església catòlica que en aquest sentit utilitza els conceptes de “participació”, “socialització”, “Estat de Dret” i “subsidiaritat” (cf nn. 1882-1885) que són com l’esquelet de la Doctrina Social de l’Església i de la que Joan Pau II recorda que “pertany a l’àmbit de la Teologia” (VS, 99). Si una cosa és certa com la gravetat, no admet excepcions així que la veritat social ha d’aplicar-se també a l’àmbit eclesiàtic com qualsevol societat humana cosa recordada pel Papa Wojtyla que deixa escrit que “l’Església com a societat humana pot sens dubte ser també examinada segons les categories de què se serveixen les ciències en les seves relacions cap a qualsevol tipus de societat” (RH, 21). 

L’Església és la comunitat de creients en Crist, és el Poble de Déu, és una comunitat humana amb vincles sobrenaturals de la fe i la gràcia tan legítims i reals com altres com la sang, la nacionalitat, etc. Com tota societat humana també ha de estar il.luminada para la seva organització i estructura terrenal, per la mateixa Doctrina Social que l’Església ha elaborat amb i des de la fe. 

Les exigències de la veritable subsidiaritat demanen, entre altres, reformar a la societat eclesial aquelles estructures basades en el privilegi i així es visqui cada cop més d’acord amb l’ensenyament del Senyor. Convé tenir present que l’Església catòlica mai s’ha comprès com una simple associació de simpatitzants que es reuneixen per pròpia iniciativa. La comunió amb Déu Un i Trino fonamenta la participació de l’home en la vida eclesial que no és només eclesiàstica. El sensus fidei es tradueix avui en la anomenada sinodalitat que busca fer real la participació de tothom sense excepcións, tan laics com religiosos i clergat. La subsidiaritat suposa també replantejar la descentralització de la Santa Seu que va demanar el Concili Vaticà II i porta a fer-ho Francesc. 

La subsidiaritat defensa l’autoritat en el seu vetllar per la unitat en la pluralitat i l’ajuda superar la temptació d’imposar la uniformitat i el clericalisme que trenquen l’harmonia divina que regna entre la unitat i la pluralitat dels fidels. No admet el pluralisme qui considera la unitat una realitat tolerable i afirma que és un desig que, en la pràctica, és no canviar les coses que s’hagin de canviar. El Papa Wojtyla recorda que la comunió exigeix que les estructures no siguin una “màscara de comunió” (cf NMI, 43), o sea, disfresses de la unitat que amagan el voler imposar la uniformitat. 

La sinodalitat no és buscar l’opinió de la gent ni tan sols estar d’acord; és una altra cosa. És voler escoltar l’Esperit, una experiència espiritual única de conversió i renovació. Les decisions son colectives i no només d’un o d’uns pocs i fetes a dit doncs a la Sda Escriptura es llegeix que als temps inicials es demanava a tota la comunitat: “escogiu, germans, d’entre vosaltres a set homes de bona fama, plens de l’Esperit i de saviesa” (Act 6, 2) perquè es respectava l’igualtat dels batejats i es vetllava pels drets humans.