LA PARAULA DE DÉU ÉS VIVA I EFICAÇ

Les Assemblees sinodals són una eina valuosa

L'Evangeli d’avui diumenge XXVIII del TO, cicle B, parla del que cerca Jesús per fer-li una pregunta i li va comentar que “tot aixó ja ho he complert des de jove”, llavors Jesús li asenyalà alló que li manca però ell es va contrariar i se n’anà tot trist (cf Mc 10,17-30). Es un que vol canviar per millorar però no pot fer-ho doncs alguna cosa el té atrapat. La 2ª lectura explica que “certament, la Paraula de Déu és viva i eficaç (…) penetra fins a la divisió de l’ànima i l’esperit” (Hb 4, 12-13) però ¿deixem que penetri? Potser que no perquè demana conversió, renovació, trencar rutines. Per fer-ho be cal fer-ho com suggereix el llibre de la Saviesa avui a la 1ª lectura: “vaig demanar i s’em va concedir la prudència; vaig suplicar i em va venir l’esperit de Saviesa” (Sab 7, 7-11). 

És una afirmació realista Ecclesia semper reformanda que exigeix un començar individualment i col.lectivament. Francesc de Sales diu que “em dona alegria veure que comenceu cada dia (…) i no pensar mai que ja hem fet prou”. Déu no es cansa d’intentar-ho amb nosaltres una i un altra vegada però els homes li fallen. “Des dels dies dels vostres pares veniu apartant-vos dels meus preceptes i no els observeu. Torneu-vos a mi i jo m’entornaré a vosaltres, diu Yahvè Sebaot. Dieu ¿en què hem de tornar? (…) ¿En què t’hem defraudat?” (Malq 3, 1.6-8). Diu Moisès que “ets un poble de cap dur (…) Des del dia que vau sortir del país d’Egipte (…) heu sigut rebels a Yahvè” (Deut 9, 6-26). “Prometen que cumpliran tot el que ha dit Yahvè i Moissés els va ruixar amb la sang del sacrifici” (Ex 24, 3-10) peró el poble israelita com si digués ¡que si vols arròs Caterina!

La denúncia de les infidelitats del poble de Déu, dels israelits del AT, és reiterativa. Al llibre Deuteronomi es llegeix que “al Horeb vau irritar a Yahvè (…) al cap de quaranta dies i quareanta nits, després de donar-me les dugues planxes de pedra, les planxes de l’aliança (…) em va dir Yahvè: “aixetca’t, baixa a tota presa perquè el teu poble (…) s’ha pervertit. Ben aviat s’han apartat del cami” (…) i a Taberá, a Massá, a Quibrot Hattaavá, vau irritar a Yahvè. I quan Yahvè us va fer sortir de Cadés Barnea (…) us vau rebel.lar contra l’ordre de Yahvè el vostre Déu, no vau creure en Ell ni vau escoltar la seva veu” (Dt 9, 8 ss). 

Francesc recorda que “el Concili Vaticà II (1963-65) va presentar la conversió eclesial com l’obertura a una permanent reforma per fidelitat a Jesucrist” (EvG, 26) i de la reforma litúrgica explica que “no es tracta de repensar la reforma revisant les decisions, sinó de conèixer millor les raons subjacents (…) l’Església, en quan catòlica, va més enllà del Ritu Romà que no és l’únic. L’armonia de les tradicions rituals d’Orient i d’Occident són per inspiració del mateix Esperit”. Pau VI (+1621 amb 69 anys) aplicant les reformes del Vaticà II va suprimir les anomenades órdres menors (Hostiariat, Lectorat, Exorcistat, Acolitat i Subdiaconat instituides per Higinio, d’Atenes, 8è Papa, màrtir el 142. El 2012 Benet XVI feia el 4t Consistori per nomenar cardenals i va canviar el ritu de Pau VI per simplificar aplicant aquí també les reformes conciliars. Mai a la Història el Consistori era altra cosa que una reunió del Papa amb els cardenals per assumptes de govern però ara volia donar-li un aire litúrgic però sense que es pugués portar a engany de que era un nou sagrament. 

Rigobert (†740 amb 80 anys) va ser bisbe a Reims, benedictí que resava dient: "Senyor, dona’m valor per canviar alló que es pot canviar, serenitat per acceptar alló que no pot ser canviat i saviesa per distingir una cosa de l’altre". Joan Gualbert (†1073 amb 80 anys) era un militar que es va fer benedictí i davant tanta corrupció i simonia, va voler reformar els monjos cluniacencs fundant els cistercencs i va inventar els germans laics (llecs). Gregori VII (+1085 amb 65 anys) va ser el Papa que va fer la reforma de l’Església per eliminar la simonia, l’intromissió del poder civil als nomenaments eclesiàstics i va restaurar una severa disciplina sobre el celibat. Escrivia a l’amic sant Hugo, abat de Cluny que “em rodeja un immèns dolor i una tristesa universal perquè l’Església oriental s’allunya de la fe; i si miro cap a Occident, al Migdia o al Septentrió, quasi no trobo bisbes legítims per l’elecció o per la vida, que governen (…) per ambició mundana”.

 

Pau V

Llorens Giustiniani (+1456 amb 75 anys), primer Patriarca de Venècia, va avançar a la seva diòcesi la reforma que proposaria Trento un segle més tard per l’Església universal. Amb Cisneros (+1517 amb 81 anys) es va implantar la reforma a Espanya iniciada per Pere Regalat (†1456 amb 66 anys), el “Francesc d’Assís de Castella” i per ella 900 franciscans andalusos se’n van anar al nord d’Àfrica amb les seves parelles. Joan Leonardi (†1609 amb 68 anys), sacerdot fundador dels «Clergues Regulars de la Mare de Déu» fou glosat per Benet XVI als 400 anys de la seva mort i va recordar que va escriure al papa Pau V, de seguida a ser elegit, recomenant-li que “la reforma universal de l’Església te que ser tant pels caps com pels empleats, ha de començar pels que governen per després estendre’s als súbdits”. 

Durant l’estada de 7 papes a Avinyó en 68 anys (1309-1377) es va fer una lleu reforma de l’Església (¿?) amb l’económic i no una reforma espiritual. L’Església catòlica, o sigui universal, no és nomès l’anomenada “santa seu” i els diners recaudats. Avinyó era una ciutat enclavament entre Languedoc, Provenç i França, comprada pel Papa benedictí Gregori VI (+1352 amb 61 anys) amb tota la comarca, territori no francés sinó del regne de Nàpols , vassall dels Estats pontificis. Era un lloc còmode per recaptar de tot arreu i els papes es van fer centralistes i recaptaren molt més que mai, arribant a 300-500 mil florines anuals que era 1/5 de la renda del rei francés, 1/4 de la renda del rei anglès, 1/2 de la del duc de Borgonya.

Francesc a Laudato Si (LSi, 2015) exposa que “aquesta germana (la mare Terra) clama pel dany que li provoquem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels bens que Déu hi ha posat. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autorizats a espoliar-la” (LSi, 2). Així pasa a casa amb les llums, les aixetes d’aigua, etc. També comenta que “a la meva Exhortació Evangelii gaudium vaig escrire als membres de l’Església en ordre a movilitzar un procés de reforma missionera encara pendent” (LSi, 3). A Episcopalis communio (EC, 2018) escriu que “durant més de cinquanta anys, les Assemblees sinodals han demostrat ser una eina valuosa per (…) la reforma de les estructures de l’Església, la promoció de l’activitat pastoral en tot el món” (EC, 1). Però per alguns només són simples paraules i promeses sense cap voluntat política de dur-les a terme, com si diguessin que «qui vé darrere que arrii». 

Joan Pau II (+2005 amb 83 anys) a Rosarium Virginis Mariae (RVM, 2002) escriu que “d’acord amb les consideracions fetes a Novo millennio ineunte, en la que (…) he invitat al Poble de Déu «a caminar des de Crist», he sentit la necessitat de desenvolupar una reflexió sobre el Rosari (…) summament vàlid per afavorir als fidels l’exigència de contemplació del misteri cristià” (RVM, 3). “La seva mirada, sempre plena d’adoració i sorpresa (…) serà de vegades interrogadora (…) una mirada penetrant, capaç de llegir en l’íntim de Jesús” (RVM, 10).