CRIST REI DE L'UNIVERS

Jesús no va oferir un programa polític

 A l'evangeli d’avui Joan narra que “va dir Pilat a Jesús: ¿Ets tu el rei dels jueus? (…) Jesús li va contestar: el meu regne no és d’aquest món. Si el meu regne fora d’aquest món la meva guàrdia hauria lluitat per no caure en mans dels jueus (…) soc rei” (Jn 18, 33b-37). I Benet XVI a “Jesús de Natzaret” explica que “està clar que Jesús no té cap ambició política. Després de la multiplicació dels pans, la gent, entusiasmada pel miracle, volia fer-ho rei, per enderrocar el poder romà i establir així un nou regne polític que seria considerat com el regne de Déu tan esperat. Però Jesús sap que el regne de Déu és d’un altre mena, no es basa en les armes i la violència”. 

A la 1ª lectura d’avui Daniel escriu que “mentre mirava en la visió nocturna vaig veure venir als nuvols del cel com un fill d’home que es va apropar a l’ancià i es va presentar davant seu. Li van donar poder real i domini (…) el seu regne no tindrà fi” (Dan 7, 13-14). Paraules que l’arcàngel Gabriel repetirà a Maria quan se li apareixi a Natzaret. Que el regne de Déu no és d’aquest món ho afirma el passatge de l’Apocalipsi que es llegeix avui a la 2ª lectura que diu que “Jesucrist (…) ens ha convertit en un regne i fet sacerdots de Déu, el seu Pare”·(Apoc 1, 5-8). L’expresió “regne de Déu” no pot ofendre als republicans doncs aquesta veritat revelada és universal, per a tothom i per aixó no ha de tenir interpretació política. 

Glosant Agustí d’Hipona (feb 2008), el papa Ratzinger explica que “davant la caiguda de Roma, alguns pagans posaven en dubte la grandesa del Déu cristià, que semblava incapaç de defensar la ciutat. A aquesta objeció, que també tocava profundament el cor dels cristians, va respondre sant Agustí aclarint què és el que havien d’esperar de Déu i què no podien esperar d’Éll, qual és la relació entre l’esfera política i l’esfera de la fe, de l’Església”. Amb Carlemagne creant el regne francés i els germànics havent creat el Sacre Imperi romà germànic es va llençar a les escombreries la Carta a Diognet ja que es va decretar que l’Església a més de ser l’ànima del món (passant oculta) tenia que ser el cos (que es veu i es toca). 

No tot és blanc o negre doncs hi ha centenars de tons grisos i per exemple quan Marc Polo viatjava per la ruta de la seda cap a Àsia, en arribar a Pèrsia es va trobar amb el gran senyor de tots els tàrtars del món, Cublai Khan, que va manar anar a demanar al Papa que li enviés fins a cent savis de la cristiandat que sabessin les set arts, que sabessin discutir als idólatres i als gentils que tots els ídols que teníen a casa eren obres del dimoni i que sabessin provar per raonaments que la llei cristiana és millor que la d’ells. 

Joan Pau II ha deixat escrit que “ha passat ja (…) la situació d’una «societat cristiana»” (NMI, 40) encara que és al món i per aixó els que esperen del Messies o de l’Església un poder temporal visible, s’equivoquen. Aquest és l’error de la Cristiandat que a la vegada contemplava l’immoralitat d’Alexandre VI (+1503 amb 72 anys), a Juli II (+1513 amb 70 anys) amb l’espasa i el elm cenyit al capdavant dels seus exèrcits papals i a Lleó X (+1521 amb 46 anys) que vivia al luxe i al boat. Després la visió racionalista es va imposar a la teocràtica i el concepte de Cristiandat va quedar substituït per la moderna concepció d’Europa tramada per Armand du Plessis, el Card. Richelieu (+1642 amb 57 anys). 

Mil anys abans, al decembre de 633, a la Hispània visigoda, es va celebrar el IV Concili de Toledo presidit per sant Isidor de Sevilla i va establir el principi del govern conjunt entre el rei visigot, l’aristocràcia i l’episcopat. Recesvint (+672), menys autoritari que el seu pare Chindasvint, va voler governar en col.laboració amb els bisbes i magnats i així ho va manifestar al VIII Concili (decembre 653). 

En estrenar-se el segón mil.lenni de l’era cristiana, els seguidors de Francesc d’Assís (+1226 amb 54 anys), amb el seu estil mendicant, els de Diumenge de Guzmán (+1221 amb 51 anys) i la seva institució inquisitorial per vetllar per l’ortodoxia, i Bernat de Claravall (+1153 amb 63 anys) i el seu patrocini dels Templaris (monjos-soldats), van sirvir amb les altres ordres militars per a l’apogeu de la anomenada Cristiandat i concretar les inquietuts polític-religioses, sempre temptacions presents a cada generació. 

Palau papal a Avignon

Després de la estada durant 70 anys (1304-76) del Papa a Avignon, els francesos hegemònics del segle XVII es van aliar amb els alemanys luterans contra els Habsburg catòlics i en el tractat de Westfàlia (1648), sense contar amb el Papa, es signava la renúncia de l’ideal de la Cristiandat, donant pas a la secularització política d’Europa. Però segueix de moda en alguns ambients el petit assaig del saxó G. Friedrich von Hardenberg, àlias Novalis (+1801 amb 39 anys), La Cristiandat o Europa, on fa una crida mística a la unitat europea, fonamentada en la Cristiandat i en una Església visible. L’obra de Novalis es va convertir en un document de la Restauració, atraient els qui aspiraven a buscar les arrels espirituals europees per fer efectiva a la societat una ètica cristiana com proposava el Papa Wojtyla entre altres. La Cristiandat va ser Europa fins la difusió del cristianisme (no l’evangeli) a Ultramar doncs alguns veien necessari separar els conceptes. 

Quan Crist va iniciar la seva predicació a la Terra, no va oferir un programa polític i ara aquí, en aquest món caduc i que ningú sap ni el dia ni l’hora, ni els àngels ni el mateix Crist en quan home (no com a Déu), no s’implantarà definitivament el Regne i com els autèntics cristians així ho creuen, resen amb Jesucrist “vingui a nosaltres el teu Regne”. Crist rei és una festa litúrgica creada per Pius XI el 1925 un cop arreglat l’anomenada “qüestió romana” amb la creació de la Ciutat-Estat del Vaticà després de veure’s obligat el Papa a renunciar a manar a Roma.

Joan Pau II recorda per escrit que “es veritat que la realitat incipient del Regne es pot trobar també fora dels confins de l’Església, a la humanitat sensera” (RMi, 20). Francesc ha recordat que Jesús va dir «Veniu vosaltres, beneits del meu Pare; heredeu el regne preparat per a vosaltres des de la creació del món. Perquè vaig tenir fam i em vau donar de menjar… (Mt 25, 34-36)». La salvació no comença amb la confessió de la reialesa de Crist, sinò amb l’imitació de les obres de misericòrdia a través de les quals Ell va realitzar el regne. Qui les realitza demostra haver acollit la reialesa de Jesús. 

Maria ens acompanya a l’evangelització, en aquest portar el regne a totes les gents.