JESÚS LLOA LA VIUDA QUE LLANÇA L'ÓBOL

Maria, ensenya’ns a mirar amb els ulls de Jesús

A la Litúrgia de la Paraula d’avui, diumenge XXXII (cicle B) del TO, les viudes són protagonistas; a la 1ª es parla de la viuda de Sarepta (1Reg 7, 10-16) i al evangeli la que llança al gazofilaci del temple de Jerusalem la moneda més petita, l’óbol (cf Mc 12, 42-43). Cada 23 de juny és el «Dia mundial de les viudes» des de 2011. Pau VI el 1967 va declarar Patrona de les viudes a Santa Maria de la Soledat, celebrada cada 15 de setembre, dia de la Mare de Déu dels dolors. 

Jesús lloa la viuda emocionat al veure que llança l’óbol, l’únic que tenia (Mc 12, 38-44) i no actúa ella amb pompa, amb aparell, amb soroll, amb una banda de música, en canvi n’hi ha que mereixen el retret de Jesús que diu: Guardeu-vos dels escribes, que els agrada passejar amb vestits luxosos i que els saludin a les places i ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs als banquets; que devoren les cases de les viudes mentre fingeixen llargues oracions. Jesús no diu res de nou ja que no és la “normal” conducta humana. 

La viuda del templ i la de Sarepta son exemplars en la fe en Déu. Lluc conta d’Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser que havia viscut amb el seu marit set anys de casada i havia estat viuda fins els vuitanta-quatre anys, va veure al nen Jesús quan Maria i Josep el portaren al temple per presentar-lo i complir amb la llei mosaica envers el primogènit i des de llavors lloava Dèu i en parlava d’Ell a tots els que esperaven la redempció de Jerusalem (Lc 2, 36-38). 

La llum de la fe: la Tradició de l’Església ha indicat amb aquesta expresió el gran do portat per Jesucrist com la fe de la viuda, d’Elies, d’Abraham… (LF, 1). En parlar de la fe com a llum, podem sentir l’objecció de molts contemporànis nostres (…) podia ser suficient per les societats antigas, però que ja no serveix (…) per l’home adult, ufanós de la seva raó (LF, 2). La fe no és una llum teòrica sinò que cal plasmar-la a la vida quotidiana  que no és només resar. És urgent recuperar el caràcter lluminós pròpi de la fe (…) capacitat d’il.luminar tota l’existència de l’home (LF, 4). “Lloa, ànima meva, al Senyor que fa justícia als oprimits, que dóna pa als famolencs, allibera als captius (…) Sustenta a l’orfe i a la viuda, resa el salm responsorial 135 després de la 1ª lectura d’avui. 

Hegel

A Ratzinger li va fascinar l’interpretació de la Història de sant Bonaventura que va ser el 1r que es va axecar contra l’aristotelisme radical habent-se axecat contra el platonisme com va fer sant Albert. “La fe va il.luminar la Filosofía pagana grega” (FR 54); avui es parla de tres interpretacions: la materialista de Haeckel (+1919 amb 85 anys), l’idealista de Hegel (+1831 amb 61 anys) i la racio-vitalista d’Ortega i Gasset (+1955 amb 72 anys). Davant aquesta dinàmica intel.lectual cal preguntar si la podem canviar i millorar encara que sense dubtar es pot empitjorar ¿Som comparses? ¿Som objectes d’una tragedia? Hegel va dir que amb ell s’havia acabat la Història cosa que va escandalitzar als seus deixebles amb els que feia seminaris prenent unes cerveces a un bar alemany. Amb el Concili Vaticà II, a Lumen gentium es recupera el sentit de la Història que va impulsar Lleó XIII i es va rescatar l’oblidada perspectiva sapiencial dels SSPP. Francesc diu a Lumen fidei (LF, 2013) que “l’«Any de la fe» ha començat al 50è aniversari de la obertura del Concili Vaticà II. Aquesta coincidència ens permet veure que el Vaticà II ha sigut un Concili sobre la fe (…) l’Església (…) sap que aquest do de Déu ha de ser alimentat i enfortit” (LF, 6). 

La Història és viva i no pas un fòssil ja que es fa dia a dia. La Tradició camina a la Història i amb ella s’enriqueix. Déu es revela ser-ho d’Abraham, d’Isaac i de Jacob perquè s’ha anat manifestant al llarg de la Història, tant la col.lectiva com la personal. L’Escatologia mal digerida vol anticipar ara a la Història alló que no és d’ella encara que serà a la vida eterna. En aquestes derrers semanes de l’any litúrgic els textos de la Paraula de Déu es dediquen a l’Escatologia i en un d’ells se sent comentar a Jesús en veu alta: ¿penseu que trobarà fe quan torni? 

Jesús diu que “«jo soc la llum» per aixó es pot veure il.luminada la vida i (…) porta una nova llibertat, però no la d’algú que no té cap compromis”, afirma Ratzinger/Benet XVI al llibre L’infància de Jesús. Joan Pau II a Redemptor hominis (RH) afirma que “l’Església, en virtut de la seva missió divina, es fa custòdia d’aquesta llibertat que es condició i base de la veritable dignitat de la persona humana” (RH, 21). 

A les noces a Caná Maria diu al seu fill que “no tenen vi” però no és per que munti una cooperativa multinacional de vins. No hi ha vins cristians; és el mateix vi que els dels no cristians. 

Joan Pau I (Alocució 13-IX-1978) comentava que “la meva mare em deia quan era ja major: De petit vas estar molt malalt; vaig haver de portar-te d’un metge a un altre i vetllar nits sensers ¿Em creus? ¿Com hauria jo haver pogut dir a la meva mare: no et crec? Però si que crec, crec el que em dius, però et crec sobretot a tu. I així passa amb la fe. No es tracta només de creure alló que Déu ha revelat sinó a Ell que mereix la nostra fe, que ens ha estimat tant i tant ha fet pel nostre amor”. 

Amb Francesc “ens dirigim en oració a Maria, mare de l’Església i mare de la nostra fe. ¡Mare, ajuda la nostra fe! Ajuda’ns a deixar-nos tocar per el seu amor, perquè poguem tocar-lo a la fe. Ensenya’ns a mirar amb els ulls de Jesús, perqué Ell sigui llum en el nostre camí” (LF, 60).