NO ETS LLUNY DEL REGNE DE DÉU

No puc tenir Crist només per a mi

La Paraula de Déu d’avui, diumenge XXX (B) del TO parla que un escriba, un dels mestres de la Llei, anà a trobar Jesús i li va preguntar quin era el primer de tots els manaments, i va aplaudir la resposta de Jesús comentant que era cert que estimar Déu amb tot el cor i als altres com a si mateix es millor que tots els sacrificis i ofrenes per la qual cosa Jesús li va dir que «no ets lluny del Regne de Déu» (cf. Mc 12, 28b-34). Estimar Déu amb tot el cor era un manament antic que avui recorda Moisès a la 1ª lectura (Dt 6, 2-6).

No estar lluny del Regne és reconèixer els valors universals que hi són també a l’Evangeli ja que Crist és el Redemptor universal per tant va parla per a tothom. Estar prop o dins del Regne no és per complir normes, preceptes, obligacions reglamentàries. Ho torna a denunciar el magisteri de Francesc com van fer els seus immediats antecessors que també pretenien recordar alló que l’Esperit Sant havia dit per mitjà del Concili Vaticà II. 

Per altra part el cristianisme posseeix la Veritat en Crist però no té totes les veritats parcials físiques, filosòfiques, espirituals, etc., i no pot negar validesa a veritats parcials científiques o maneres de viure la Veritat en altres cultures, religions o mentalitats sorgides fora de l’àmbit eclesiàstic. Són molts milers de milions de èssers humans al planeta Terra que no pertanyen a l’Església sense culpa de la seva part i són a prop o dins del Regne de Déu. A l’Estadística eclesial cal tenir en compte que ni hi són tots els que estan, ni estan tots els que hi són. ¡Quans i quantes milions d'homes i dones de fet no cristians que reben aquesta salutació de Jesús pel seu voluntariat i ajuda al proïsme en desgracies naturals o artificials!

Al Renaixement van aparèixer sobretot dues veus discordants del context oficial i amb apertura de ment, Pico de la Miràndola (+1494 amb 31 anys enverinat amb arsènic) i el cardenal Nicolau de Cusa (+464 amb 63 anys) que van promoure (ja llavors, fa sis segles) la tolerància i el diàleg davant els que usaven la resposta “agresiva” de moda: manu militari. A la segona meitat del segle XIX va aumentar en alguns aquest tarannà cusà i serà el Concili Vaticà II (1963-65) qui va donar un gir copernicà a aquesta medieval conducta oficial errònia. 

L’Esperit actúa en les ànimes i són les nobles les que corresponen i volen sentír Crist; així són l’escriba que no està lluny del Regne; també aquells dos grecs que s’aproparen a Felip perquè volien veure Jesús (cf Jn 12, 20-23); el centurió pagà de Cafarnaüm tingut per bon home perquè havia construït la sinagoga (cf Lc 7, 2-5); o la dona samaritana o la sirio-fenícia i tants altres anomenats al NT. 

La nova evangelització és important que sigui nova en la cremor, nova en els mètodes i nova en l’expressió. L’escriba va preguntar a Jesús; preguntem-li també alló que cadascú necessiti sobretot si és d’interès personal i aliè. El primer mandat diví i humà és estimar Déu i els altres i sense negar que és per correspondència a Déu doncs Ell té l’iniciativa, és Ell qui ens va estimar primer i que acaba de recordar Francesc a l’Enc. Dilexit nos (DN, 24-X-2024). Escriu que el cor obert de Jesús “ens precedeix i ens espera sense condicions, sense exigir un requisit previ per poder estimar-nos i proposar-nos la seva amistat: «ens va estimar primer» (1Jn 4, 10)”. 

“El Cor de Crist (…) és un forn ardent d’amor diví i humà i és la major plenitud que pot asolir alló humà. Allí, en aquest Cor és on (…) nosaltres mateixos i aprenem a estimar” (DN, 30). Comenta que cal “descobrir que alló escrit a les encícliques socials «Laudato si» i «Fratelli tutti» no és aliè al nostre encontre amb l’amor de Jesucrist, ja que bevent d’aquest amor ens tornem capaços de teixir llaços fraterns, de reconèixer la dignitat de cada èsser humà i de cuidar junts la nostra casa comuna” (DN, 217).

 

Benet XVI a Deus caritas est (DCE, 2005) explica que «Déu és amor, i qui roman en l’amor roman Déu i Déu en ell» (1Jn 4, 16). (…) Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per l’encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb aixó, una orientació decisiva” (DCE, 1). O sigui que no se és cristià per estar en uns llistats de batejats i viure al marge d’aquesta realitat de la fe. El papa Ratzinger segueix dient que “sovint al debat filosòfic i teològic, aquestes distincions (de la concepció bíblica i la comú experiència humana de l’amor) s’han radicalitzat fins al punt de contraposar-se entre sí: alló típicament cristià seria l’amor descendent, oblatiu, el agapé precisament; la cultura no cristiana, per contra, sobre tot la grega, es caracteritzaria per l ¡amor ascendent, vehement i possessiu, es a dir, l’eros” (DCE, 7). Afegeix que “en el fons l’«amor» es una única realitat si bé amb diverses dimensions; segons els casos, una o una altra en pot destacar més. Però quan les dues dimensions se separen completament una de l’altra, es produeix una caricatura o, en tot cas, una forma minvada de l’amor” (DCE, 8).

 

Encara més, diu el ex Papa Ratzinger que “l’unió amb Crist és al mateix temps unió amb tots els altres (…). No puc tenir Crist només per a mi; únicament puc pertànyer-li en unió amb tots els que són seus o ho seran” (DCE, 14). Més endavant escriu que “des del segle XIX s’ha plantejat una objeció contra l’activitat caritativa de l’Església, desenvolupada després amb insistència sobretot pel pensament marxista. Els pobres, es diu, no necessiten obres de caritat sinó de justícia. Les obres de caritat —l’almoina— serien en realitat una manera perquè els rics eludeixin l’instauració de la justícia i acallin la seva conciència, conservant la seva posició social i desposseint als pobres dels seus drets (…) Cal reconèixer que en aquesta argumentació hi ha una mica de veritat però també prous errors” (DCE, 26). 

I afegeix que “l’activitat caritativa cristiana ha de ser independent de partits i ideologies. No és un mitjà per transformar el món de manera ideològica y no està al servei d’estratègies mundanes, sinó que és l’actualització aqui i ara de l’amor que l’home sempre necessita (…) A més, la caritat no ha de ser un mitjà en funció d’alló que avui es considera proselitisme. L’amor és gratuït; no es practica per obtenir altres objetius” (DCE, 31). Aquesta independència de l’amor al proïsme exigeix que sigui cosa de tothom sense accepció de persones. 

El Papa Wojtyla a la Carta Tertio millennio adveniente (TMA, 1994) escriu que “Maria, Mare del Redemptor (…), la Mare de l’amor bell, serà pels cristians (…) la Estrella que guia amb seguretat els seus passos a l’encontre del Senyor” (TMA, 59). Resonen mentre tant les paraules de Jesús que diu “cada cop que ho feu amb un d’aquests meus germans més petits, ho feu a mi” (Mt 25, 40 ss).