6 gener, MAGS D'ORIENT

Anaren a Jesús per la Ciència

Nascut Jesús a Betlem, conten els evangelis que arribaren d’Orient, probablement de Pèrsia, uns mags que a Jerusalem van preguntar al rei Herodes on era el nacut rei dels jueus doncs havien viatjat per adorar-lo (Mt 2, 1-2). La festa es diu també l’Epifania del Senyor ja que l’estrella apareguda es considera una "manifestació" o il.luminació de Déu a tots els homes del món, sense importar nacionalitat, color o raça. 

No ha sigut fins el segle XVIII que la festa ha pres caràcter infantil per competir amb santa Claus i les joguines les porten els «reis mags» a partir de meitat del XIX encara que fer regals és una costum des del neolític relacionada amb el solstici i amb la cristianització es van anomenar “estrenes”. 

Els pastors anaren a Jesús per la fe i en canvi els mags per la raó i la Ciència; dos camins que condueixen al mateix Déu. Joan Pau II a l’Enc. Fides et ratio (FR, 1998) explica que “l’home té molts mitjans per progressar en el coneixement de la veritat. Entre aquests destaca la Filosofia que contribueix directament a formular la pregunta sobre el sentit de la vida i traçar la resposta. Les respostes que s’han anat donant s‘emmarquen en un horitzó que posa en evidència la complementarietat de les diferents cultures” (FR, 3). I continua afirmant que “en diferents contextos culturals i en diferents èpoques s’han assolit resultats que històricament ha provocat la temptació d’identificar una sola corrent amb tot el pensament filosòfic i entra en joc una certa «supèrbia filosòfica» que preten erigir la pròpia perspectiva incompleta en lectura universal” (FR, 4). En una altra pàgina recorda que “l’Església no proposa una Filosofia pròpia ni canonitza una Filosofia particular. L’autonomia de que gaudeix la Filosofía radica en el fet de que la raó està per naturalesa orientada a la veritat. No és tasca ni competència del Magisteri intervenir per satisfer les llacunes d’un raonament filosòfico incomplet” (FR, 49). 

Els mags d’Orient se’ls diu ara «reis mags», degut a la gent que creu que la monarquia és l’única solución social correcta i no es vol caure en la compte de que, com tot, té llums i ombres. Israel, el poble de Déu al l’Antic Testament volia un rei com els altres pobles i encara que creien que seria la panacea, la Història certifica la realitat que comporta aquesta opció social. El llibre 1 de Samuel diu que “es van reunir, doncs, tots els ancians d’Israel i s’anaran on Samuel, a Ramá, i li van dir: «Mira, tu t’has fet vell i els teus fills no segueixen el teu camí. Doncs bé, posan-nos un rei perquè ens jutgi, com totes les nacions». Va disgustar a Samuel que li diguessin «dona’ns un rei perquè ens jutgi» i va invocar Iahveh. Però Iahveh va dir a Samuel: «Fes cas de tot alló que el poble et diu (…) Però els advertiràs clarament i els ensenyaràs el fur del rei que regnarà sobre ells» (…) Prendrà les vostres filles per perfumistes, cuineres i forneres. Prendà els vostres camps, les vostres vinyes i les vostres millors oliveres i els donarà als seus servidors (…) Prendrà els vostres criats i criades, i els vostres millors bous i ases i els farà treballar per ell. 

(…) Aquest dia us lamentareu a causa del rei que us heu triat, però llavors Iahveh no us respondrá». El poble no va voler escoltar Samuel i va dir: «¡No! Tindrem un rei i nosaltres serem també com els altres pobles (…) Iahveh va dir a Samuel: «Fes-los cas i posa’ls un rei»” (1Sam 8, 4-22). Durant uns 200 anys van ser governats per Jutges que apareixien com cabdills temporals per alliberar el poble dels seus enemics veïns però van voler l’entronització de Saúl i així va quedar el país constituït com a regne. 

El 928 aC va tenir lloc a Israel la rebel.lió de les tribus del nord contra Roboam, fill i succesor de Salomó i que es va negar a alleugerir la càrrega d’els impostos que va imposar el seu pare i va ser la separació de Judá al sud surgint així dos regnes; fins el 722 aC, temps en que el d’Israel va ser governat per vint monarques en nou períodes dinàstics. El 853 aC, durant la batalla de Qarqar es va formar una gran aliança d’onze regnes de Cilicia (Israel, Aram-Damasco, Edom, Amón, les tribus del desert de Siria, entre altres) contra Salmanasar III d’Asiria. Al rei Ajab d’Israel se li atribueix l’enviament de 2.000 carros i 10.000 soldats, nombres controvertits entre els especialistes. 

Afraates (†378) va ser un sant persa que seguint les petjades dels mags, va anar a Betlem on va trobar la fe en Crist i llavors va abandonar les seves riqueses i va viure en una caseta a Edesa de Mesopotàmia i quan la persecució de Valente, se’n va anar a Antioquia a enfrontar-se a l’Emperador en persona. Alguns ho identifiquen amb “el savi persa” (†350), l’escriptor. 

Després la victòria de l’Emperador d’Alemanya, Federic I “Barbarroja”, i la destrucció de Milà, el Canciller imperial Rainald von Dassel, arquebisbe de Colònia, es va apoderar de les restes mortals dels «reis mags» i els va traslladar a Colònia on van ser rebuts el 23 de juliol de 1164 amb gran alegria per part de la població colonesa. La seva catedral es va proyectar per albergar aquest tresor, sent una de les construccions sacres d’Occident sense comparació doncs és una majestuosa catedral gòtica que vol representar la Jerusalem celestial. 

Els noms de Melcior, Gaspar i Baltasar, els tres Mags d’Orient, els va inventar l’historiador anglés i doctor de l’Església Beda “el venerable” (†735) i se celebren el 24 de juliol. La festa del 6 de gener és una tradició des del segle II i que al principi es celebrava unida al naixement i el baptisme de Jesús. La tradició medieval va assenyalar tres persones perquè l’Evangeli diu que van oferir tres regals, or, incens i mirra, i perquè a l’Edat Mitja es creia que tota la humanitat eren només tres races i tres continents ja que des de Noé l’humanitat va començar de nou des de els seus tres fills, Sem, Cam i Jafet. En tercer lloc alhora es volia veure a la Stma. Trinitat i també es volia representar el passat, el present i el futur amb l’edat de cada “rei mag”: un ancià, un madur i un jove. 

Ja al segle II dC, es parlava dels “Reis Mags” ja que diuen alguns salms mesiànics que vindràn reis de Tarsis i de les illes, de Sabá. El Delegat Fratern de la seva Santedat Abuna Paulos, Patriarca de l’Església Ortodoxa Etíope, al 2º Sínode de bisbes sobre el cristianisme a l’Àfrica (oct 2009), va dir que a Betlem va anar el rei de reis etíope, l`’Emperador Bazén. Era el 67° sobirà descendent del rei Menelik I, descendent de la reina de Sabà (actual Yemen). El també anomenat ZäBazén Baltasar governava en les terres de l’Imperi Aksumita, més tard Regne de Aksum, el que avui és Etiopia i part de Yemen. La nació Aksumita no es va convertir al cristianisme fins la predicació del sacerdot grec sant Frumenci d’Axum o de Tiro (†380), bisbe i el primer apòstol d’Etiopia. Era un libanés portat a Axum i venut com esclau del rei però aviat va ser el Secretari. Ordenat bisbe per sant Atanasi, el 316 dC va convertir al rei Ezana a qui va seguir tot el poble. Li deien Abba Salama, Pare de la Pau. 

El Papa argentí, el passat maig, amb la Bula “Spes non confundit” (SNC, 2024), ha decretat el «Jubileu ordinari» de 2025 que es clausurarà el 6-I-2026 i demana “que pugui ser per a tots un moment d’encontre viu i personal amb el Senyor Jesús, «porta» de salvació. Sovint trobem persones desanimades, que miren el futur amb escepticisme i pesimisme, com si res pogués oferir-los felicitat. Que el Jubileu segui per tothom ocasió de revifar l’esperanza” (SNC, 1).  La conducta del mags d’Orient són un estímul i un exemple d’esperança fent un viatge tan llarg. 

A l’Enc. Spes salvi (SS, 2007) Benet XVI explica que “tota actuació seriosa i recta de l’home és esperança en acte (…) així tratem de tirar endavant les nostres esperances, més grans o més petites (…) col.laborar amb el nostre esforç perquè el món arribi a ser una mica més lluminós i humà, i s’obrin així també les portes cap al futur” (SS, 35). Sembla que estigués pensant en els mags d’Orient doncs afegeix que “la vida és com un viatge pel mar de la Història, sovint fosc i borrascós, un viatge en què escodrinyem els astres que ens indiquen la ruta (…) Jesucrist és certament la llum per antonomasia, el sol que brilla sobre totes les tenebres de la Història” (SS, 49).