BATEIG DE JESÚS AL JORDÀ

Descobrir el Baptisme, 

fonament de l’existència cristiana

 

El diumenge següent a “reis” es commemora el bateig de Jesús al Jordà on va anar a l’encontre del seu cosí Joan “el baptista” (cf Lc 3, 21)), després va ensenyar que els seus deixebles han de ser batejats i que els hi encarregava batejar per tot el món (cf Mt 28, 19), no a tot el món. Es fa amb aigua natural, la creada pel Creador i no sorgida de la mà de l’home i es element bàsic per a la vida per aixó es el que els científics busquen en altres planetes per trobar la manera de justificar que els humans de la Terra no estem sols al univers. L’aigua és tan básica a la vida natural com a la sobrenatural, de la que també participa l’home. L’aigua baptismal, com ha de ser aigua natural, per aixó no val una “gasosa” o coses així encara que tinguin un gran % d’aigua. Només és vàlida aquella que qualsevol persona de qualsevol raça, religió o civilització, digui que és aigua. 

L’aigua és per una part necessària per la vida peró alhora és desconcertant doncs és causa de moltes morts com les més de 200 a la recient DANA a les poblacions valencianes o els més de 200 milers al tsunami a Indonèsia en 2004 i altres molts desastres naturals coneguts al remontar la Història fins al “diluvi universal” en temps de Noè.

Sembla que el baptisme va començar a Egipte per honrar a la deesa Isis i era una festa popular. Entre els jueus només es batejava als barons i al s. IdC ja era normal el bany ritual per a purificació. Pau ensenya que l’immersió baptismal fa un altre Crist. Els mayes ho feien per allunyar el mal i es batejava als 3 anys d’edat i el sacerdot decidia el seu futur ofici. Els budistes no batejen com tampoc l’hinduisme peró tenen 7 rius sagrats per purificar-se. El sintoisme també purifica amb aigua per restablir l’ordre i l’equilibri entre la natura, els homes i els déus. L’Islam tampoc bateja, només es recita al nen o nena unes frases del Corá. 

Jesús va anar al Jordà para ser batejat en un baptisme general, un dia corrent, sense excepcions, sense saltar-se la cu de gent, sense ostentació policial o militar per posar “ordre” i allunyar els presents doncs qui anava era Déu. Com diu Pau, Jesús, "malgrat la seva condició divina, no va fer ostentació de la seva categora de Déu, va passar com un de tants, va viure com un home qualsevol" (Phil, 2, 6-7), sense parafernàlia ni cap aparell ostentós ni cap privilegi. Per aixó tot batejat, com Crist, té que viure sense fer ostentació, sense colar-se, sense privilegis ni ostentació de ser catòlic, ni els laics, ni els bisbes, ni els cardenals ni els papes; cap dels batejats. Què bo que estigués arrelat l’Evangeli a la vida de cada membre del Poble de Déu i a les estructures de l’Església.

La missió evangelitzadora està perfectament garantitzada per Crist amb els seus deixebles, cristians corrents, creients i practicants que, congruents amb la seva fe, donen testimoni autèntic exercint els seus deures terrenals. Es antievangèlic tenir marginats els laics i monopolitzar l’Església amb el clergat. El testimoni evangèlic als assumptes temporals (polítics, científics, esportius, culturals,...) no necessita de cap “permis”, missio o venia eclesiàstica ja que és tasca de tot batejats. Els laics desenvolupen els seus drets i deures bautismals sense ser la longa manus de la Jerarquia o dels rectors. 

El criteri canònic vigent prohibeix fer política als clergues, entengui’s papes, cardenals, bisbes o sacerdots, per aixó no deuria de ser que la Jerarquia actuï en política ni es pronunciï diplomàticament al concert mundial de les nacions, ni s’entrevisti amb caps de govern o ministres, ni que fagin Concordats, ni que s’ofereixin com a mediadors en els conflictes humans, doncs no és una mediació sacerdotal sinó política. Extravagant va ser l’anècdota amb Joan Pau II en el seu viatge pastoral a Centreamèrica que a un dels ministres del govern d’aquella nació, un conegut sacerdot, li va espetar un esbufec recordant-li que els clergues no poden ser polítics, alhora que el Papa polac li parlava como a Cap d’Estat i Cap de govern de l’Estat Vaticà. La missió de l’Església es de tots els seus membres i el 96% (aprox) d’ells són laics o seglars, com se’ls vulgui anomenar. 

És urgentíssim voler recuperar la descentralització i la col.legialitat eclesial amb la sinodalitat abolida durant segles i recuperada pel Concili Vaticà II. Per actuar tal com Déu vol s’ha d’aconseguir que desapareixin els nuncis i els convenis o concordats que no són altre cosa que elements polítics sense cap justificació religiosa. El Col.legi Cardenalici mai no va haver de suplantar el Col.legi Apostòlic que formen els bisbes, successors dels apòstols. Al segle VIII es van anomenar cardenals als sacerdots del clergat catedralici que actuaven com Senat o Consell del bisbe de Roma deixant de costat els laics. Joan VIII (872-882) va reorganitzar aquest Consistori i més tard Lleó IX (1049-1054) els va atorgar la facultat exclusiva de elegir Pontífex, o sigui bisbe de Roma, que fins llavors no era privilegi de ningú sinó cosa del poble fidel romà. Nicolau II (1059-1061) va restringir el privilegi de triar Papa als cardenals amb rang de bisbe encara que Alexandre III (1159-1181) ho tornaria a deixar com abans fent-ho extensiu a tots ells, fins i tot laics. 

Un cop batejat Crist va patir al desert les tres temptacions (cf Mt 4, 1-11) que són habituals als homes i dones també de l’Església a cada generació fins la fi del món, la parusía. Però si es vol, es poden vèncer: no ens deixis caure en la temptació, es resa al Parenostre. 

Joan Pau II, per la preparació immediata del Gran Jubileu de l’any 2000, va demanar fer el “descobriment del Baptisme” com a fonament de l’existència cristiana i de la comunió entre tots els cristians (cf TMA, 41). A més a l’Exh. Christifidelis laici (ChL, 1988) diu que “ja Pius XII deia: «Els fidels, i més precisament els laics, es troben en la línea més avançada de la vida de l’Església; per ells l’Església és el principi vital de la societat humana» (Discurs als nous Cardenals, 20-II-1946). Els fidels laics ¾ igual que tots els membres de l’Església¾ són sarments radicats en Crist per mitjà de la fe i dels sagraments de l’iniciació cristiana. Pel sant baptisme som fets fills de Déu en el seu Unigènit Fill, Crist Jesús. En sortir de les aigües de la sagrada font, cada cristiá torna a escoltar la veu que un día va ser escoltada a la vora del riu Jordà: «Tu ets el meu Fill estimat, en tu em complac» (Lc 3, 22)” (ChL, 9, 11). 

Francesc explica que “el baptisme encén la vocació personal de viure com a cristians, que se desenvoluparà al llarg de la vida. I implica una resposta personal i no prestada, com un ‹copiar i enganxar›. De vegades pensem: som cristians: hem rebut el baptisme, ens hem confirmat, hem fet la 1ª comunió… i així el carnet d’identitat està bé (…) Quan fem aixó, l’Església es converteix en Església mainadera, que atén el nen perquè s’adormi. És una Església adormida” (Aud Gral IV-2018). 

A l’Enc. Redemptoris missio (RM, 1980) el Papa Wojtyla insisteix a la llum de l’Evangeli que “la missió és de tot el poble de Déu, és cosa de tots els fidels. La participació dels laics a l’expansión de la fe apareix clarament des dels primers temps del cristianisme, per obra dels fidels i families. Aixó ho recordava ja el papa Pius XII i el Concili Vaticà II ha confirmat aquesta tradició (…) En virtud del baptisme tots els cristians són corresponsables de l’activitat missionera mitjançant l’unió personal amb Crist” (RM, 71). i a la Carta Rosarium Virginis Mariae (RVM, 2002) té escrit que “l’efusió de l’Esperit al Baptisme uneix al creient com el sarment al cep que és Crist (cf Jn 15, 5), ho fa membre del seu Cos místic (cf 1Co 12, 12; Rm 12, 5). A aquesta unitat inicial, però, ha de correspondre un camí d’adhesió creixent a Ell, que orienti cada cop més el comportament del deixeble segons la ‹lògica› de Crist” (RVM, 15).