LA VIDA ERA LA LLUM DELS HOMES

Jesús, «porta» de salvació.

A l’evangeli d’avui, 2n diumenge de Nadal, Joan ens diu que existia el qui és la Llum veritable que il.lumina tots els homes (cf Jn 1, 1-18). A la 2ª lectura Pau diu als d’Efes que demanin que il.lumini la mirada interior perquè conegeu a quina esperança ens ha cridat. Al Salm responsorial resona la Jornada de la pau doncs diu: Manté la pau al teu territori, la qual cosa sembla una utopia. 

Jesús és la llum veritable que il.lumina a tot home. Els que van a l’Eucaristia són al voltant de l’altar per rebre’l amb la mateixa fe, esperança i caritat de Maria i el seu espós Josep. Hi ha silencis, gestos i mirades que de vegades parlan més clar que les paraules i Jesús es un nadó que encara no pot parlar però al acullir-lo, va dient moltes coses. 

A totes les cultures la llum passa de fenomen físic a símbol religiós. Amb ocasió de l’inauguració de l’Any Internacional de la Llum, UNESCO 2015, aquell 19 de gener escrivia el cardenal Gianfranco  Ravasi (n. 1942) quan era President del Consell pontifici de la Cultura (del 2007 al 2021) que “és emblemàtic el mateix inici de la Biblia (…) «Déu va dir: “¡Hi hagi llum!” i va haver llum» (Gènesi 1, 3). Un esdeveniment sonor diví, una mena de Big bang trascendent, genera una epifanía lluminosa, s’esquerda així el silenci i la tenebra del no-res per fer desembocar la creació.

També a la antiga cultura egípcia, l’irradiar-se la llum acompanya la primera alba còsmica marcada per un gran nenúfar que surt de les aigües primordials generant el sol. Serà sobretot aquest astre qui esdevindrà en el cor mateix de la Teologia de l’Egipte faraònic, en particular amb les divinitats solars Amón i Atón. 

Igualment l’arcaica Teologia indiana del Rig-Veda considerava la divinitat creadora Prayápati com un so primordial que explotava en una miríada de llums, de creatures, d’harmonies. No en va, en un altre moviment religiós que es va originar en aquella mateixa terra, el seu gran fundador assumirá el títol sagrat de Buddha, que significa precisament “l’il.luminat”. També l’Islam elegirà la llum com a símbol teològic i una “sura” completa del Corà, la XXIV, serà titulada An-nûr, la Llum”. 

El lloc de naixement de Jesucrist segueix sent discutit doncs tant Marc (Mc 1, 9) com Joan (Jn 1, 45) van assenyalar que Jesús era oriünd de Natzaret (Galilea) i no de Betlem (Judea) i Lluc (Lc 2, 4) situa Josep i Maria vivint a Natzaret abans del part. Mateu situa a Betlem el naixement de Jesús potser per poder forçar el cumpliment de les profecies, per tal d’otorgar-li la descendència davídica (Fill de David) i validar el messianisme que li van adjudicar els seus seguidors. L’Església al segle IV va fixar el natalici l’any 6 abans de la nostra era i va concretar que el lloc geogràfic va ser Betlem.

 

Com que els evangelis no estableixen data, l’Església al principi no ho celebrava però durant els segles següents, en començar a aflorar el desig de celebrar el natalicio de Jesús, alguns teòlegs, basant-se en els textos dels evangelis, van proposar dates tan dispars com el 6 i 10 de gener, el 25 de març, el 15 i 20 d’abril, el 20 i 25 de maig i algunes altres però el papa Fabià (236-250) va decidir acabar amb tanta especulació i va calificar de sacrílegs els qui volguessin determinar la data del naixement de Crist. L’Església Catòlica d’Armènia va fixar el seu naixement el 6 de gener, mentre que altres Esglésies orientals, egipcies, gregues i etíops, proposaren el 8 de gener.

 

Dos segles després, el papa Juli I, al segle IV, va concertar que el Nadal comencés el 25 de decembre i culminés el 6 de gener amb la festa de Epifania. Els motius estan declarats per un escriptor siri cristià que diu que «la raó de que els Pares transfereixin la celebració del 6 de gener al 25 de decembre va ser aquesta: era costum dels pagans celebrar el mateix dia 24 de decembre el naixement del sol, fent lluminàries com a símbol de la festivitat. En aquestes festes i solemnitats, hi prenien part també els cristians. Per aixó, quan els doctors de l’Església s’adunaren que els cristians tenien inclinació a aquesta festa resolgueren que el vertader Nadal s’hauria de solemnitzar en aquest mateix dia i la festa de l’Epifania el 6 de gener». A partir del segle VIII va començar a celebrar-se amb la pompa litúrgica que ha arribat fins avui.

 

L’origen de l’arbre nadalenc es remonta a les antigues creences dels germànics que adoraven al roure i creien que el món i tots els astres estaven sostinguts penjant de les branques d’un arbre gegantí anomenat el "diví Idrasil" o el "déu Odín", al que li rendien culte cada any i es decorava perquè es tenia com a creença que quan un arbre perd el sue fullatge era perquè els esperits ho han abandonat. Al voltant del arbre cantaven i dansaven adorant el seu déu.

 

Amb la posterior cristianització, el roure va ser reemplaçat per l’avet ja que per tenir forma de triangle personificava a la Santíssima Trinitat i sant Bonifaci, evangelitzador d’Alemanya, va derruir l’arbre que representava al déu Odín i al mateix lloc va plantar un pi, símbol de l’amor perenne de Déu i ho va adornar amb pomes i espelmes, donant-li un simbolisme cristià ja que les pomes representaven les temptacions, el pecat original i els pecats dels homes; les espelmes representen a Crist com a Salvador. Aquest costum es va difondre per tota Europa a l’Edat Mitja i amb les conquestes i migracions va arribar a Amèrica.

 

S’acostuma a posar una estrella a la punta del pi simbolitzant la fe i es col.loquen adorns de diverses figures que representen les bones accions i sacrificis, els "regals"" que li donarem a Jesús per Nadal. Al principi s’utilitzaven espelmes com adorn ja que Crist és la llum del món, la flama de l’espelma simbolitzava la sea influència. Així mateix es suggeria que la brillant llum de l’espelma simbolitzava l’estrella de Betlem.

 

El Concili Vaticà II (1963-65) va declarar a la Constitució dogmàtica Lumen gentium (LG), llum de la gent” que “Crist és la llum dels pobles. Per aixó aquest sacrosant Sínode, reunit amb l’Esperit Sant, desitja ardentment il.luminar tots els homes, anunciant l’Evangeli a tota criatura (cf. Mc 16, 15) amb la claredat de Crist que resplandeix sobre la faç de l’Església” (LG, 1). “Tots els homes estan cridats a aquesta unió amb Crist, llum del món, de qui procedim, per qui vivim i cap a qui caminem” (LG, 3). “Crist (...) se’n serveix també com a instrument de la redempció universal (l'Església, el seu poble sant) i l’envia a tot l’univers com a llum del món i sal de la Terra” (cf. Mt 5, 13-16). “Així Crist, a través dels membres de l’Església, il.luminarà més i més amb la seva llum salvadora tota la societat humana” (LG, 36). 

L’esperança és el cor del Missatge d’aquest nou any jubilar, 25 anys després del celebrat al 2000 amb Joan Pau II i ara Francesc manifesta “que el Any Jubilar pugui ser per a tothom un moment d’encontre viu i personal amb el Senyor Jesús, «porta» de salvació. Ens trobem sovint amb persones desanimades, que miren el futur amb escepticisme i pesimisme, com si res el pogués oferir-los felicitat. Que el Jubileu sigui par a tots ocasió de revifar l’esperança” (Spes non confundit, 1). 

L’1 de gener de 2005, l’últim del pontificat de Joan Pau II durant 26 anys, recordava que “la pau es un bé que es promou amb el bé i fen realitat la màxima de Pau: «Sense tornar a ningú mal per mal» (Rom 12, 17) (…) Amb la certesa que el mal no prevaldrà, el cristià cultiva una esperança indómita (…) amb una ferma confiança en la possibilitat de construir un món millor.