PÈR LA UNITAT DELS CRISTIANS

OCTAVARI d’oració

18 – 25 gener

Cada 18 de gener, vuit dies abans del 25 en què se celebra la conversió de Saule de Tars que era un fanàtic jueu i perseguidor dels cristians, comença l’«Octavari d’oració per la unitat dels cristians» al hemisferi nord; els del sud ho fan voltant la Pentecosta. El 1740 els recién nascuts pentecostals van  proposar aquesta iniciativa per resar per totes les Esglésies i amb elles. El 1820 els reverends Spencer Jones i Paul Wattson, dos episcopalians nord-americans, van llançar la Church Unity Octave (Octavari per l’Unitat de l’Església), que va tenir una inicial acollida al món anglicà. El 1894 Lleó XIII va animar a viure l’octavari i el 1966 la Comissió «Fe i Constitució» del Consell Mondial de les Esglésies i el catòlic Secretariat per la Unitat dels Cristians creat per Joan XXIII (avui dia Dicasteri per la Promoció de la Unitat dels Cristians) van decidir preparar un text per resar a l’octavari de cada any. El Consell Mundial es va definir, no com una «super Església» o com una «Església mundial», sinó com una «comunitat d’Esglésies que reconèixen Crist com Déu i Salvador». Joan XXIII a produir un canvi de rumb amb la creació del Secretariat i el Concili va elaborar el Decret  Unitatis redintegratio sobre l’ecumenisme. 

El 1916 Benet XV mitjançan el Breu Romanorum Pontificum va concedir indulgència plenària a tots els que a qualsevol lloc de la Terra, des d’el 18 de gener –en que es celebrava la Càtedra de sant Pere– fins el 25 de gener, festa de la conversió de Saul de Tars, resessin per l’unitat de l’Església utilitzant una oració difosa als Estats Units i que havia estat beneïda per Pius X, aprovada pels bisbes d’aquell país. La unitat dels cristians és imprescindible perquè el món cregui.

El tercer diumenge del TO, dins o prop de l’Octavari es celebra el “Diumenge de la Paraula de Déu”, instituit per Francesc ja que expresa un valor ecumènic i al Decret que l’erigeix es llegeix que “la Bíblia no pot ser només patrimoni d’alguns i molt menys una col.lecció de llibres per uns pocs privilegiats. Pertany, en primer lloc, al poble convocat per escoltar-la i reconèixer-se en aquesta Paraula”. 

Francesc amb luterans

Mª Úrsula de Jesús (†1939 amb 74 anys) canonitzada el 2003, és model d’ecumenisme. En esclatar la 1GM el 1914va emigrar a Suècia i a Dinamarca on va fundar les «HH Ursulines del Sagrat Cor de Jesús Agonitzant» que es va extendre també per Rùssia, Polònia i França. Josafat (†1623 amb 43 anys) va ser un monjo basili a Vilna, bisbe de Polotzk a Lituània, entestat en la unió amb els germans separats i la de tots els cristians amb la càtedra de Roma. La seva actitud va provocar una reacció violenta del poder eclesiàstic ortodox i del poder civil, acusant-lo de comprometre la pau social. Volia introduir el ritu llatí però la noblesa i la burguesia, com volien el ritu nacional, el van declarar traïdor davant del poble i Pius XI el 1923 el va citar com a model del bon ecumenisme buscant l’unitat en la conservació de la Litúrgia eslava. Als 20 anys de la seva mort fou beatificat per Urbà VIII i declarat “apòstol de l’unitat catòlica”. Canonitzat per Pius IX, ha sigut al Santoral romà l’únic sant oriental des de el cisma de Foci. 

Sobre l’afany ecumènic, Joan Pau II té l’Enc. Ut unum sint (UUS, 1995), en que comença dient que “¡Ut unum sint!, ¡que siguin un! La crida a l’unitat dels cristians que el Concili Vaticà II ha renovat amb tan vehemente afany, resona amb força cada cop mallor. El valent testimoni de tants màrtirs pertanyents a altres Esglésies i Comunitats eclesials no en plena comunió amb l’Església catòlica, infont nou impuls a la crida conciliar. Crist crida a tots els seus deixebles a la unitat. Em mou el desig de renovar aquesta invitació i proposar-la de nou amb determinació” (UUS, 1). Segueix dient que “malgrat les divergències doctrinals que cal resoldre, els cristians no poden minusvalorar el pes de les incomprensions ancestrals, dels malentesos i prejudicis, l’inèrcia, l’indiferència i un insuficient coneixement recíproc. Per aquest motiu s’ha de bassar en la conversió dels cors i en l’oració que portarà fins i tot a la purificació de la memòria històrica (...) Cal una assossegada i neta mirada de veritat, vivificada per la misericòrdia divina, capaç de suscitar-ne una renovada disponibilitat” (UUS, 2). 

Afegeix Wojtyla que “amb el Concili Vaticà II, l’Església catòlica s’ha compromès de manera irreversible a recòrrer el camí de l’acció ecumènica. L’Església catòlica reconeix i confessa les debilitats dels seus fills, conscient de que els seus pecats constitueixen altres tantes traïcions i obstacles a la realització del designi del Salvador” (UUS, 3). “La’Església catòlica asumeix l’acció ecumènica com un imperatiu de la conciència cristiana il.luminada per la fe i guiada per la caritat. Aquesta és l’esperança de la unitat dels cristians que tenen la seva font divina en la unitat trinitària del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant” (UUS, 8). "Jesús mateix abans de la Passió va pregar per “que tots siguin un”. Aquesta unitat és al centre mateix de la seva obra. L’unitat donada per l’Esperit Sant no consisteix simplement en l’encontre junts d’uns que se sumen als altres” (UUS, 9). “La renovació de les formes d’expresió es fa necessària per transmetre a l’home d’avui el missatge evangèlic en els seu immutable significat” (UUS, 19). “I no és només renovació de la manera d’expresar la fe, sinó de la mateixa vida de fe. Així creia en la unitat de l’Església el papa Joan XXIII que constatava: «És molt més fort el que ens uneix que alló que ens divideix»” (UUS, 20). 

Segueix dient el Papa polonès que “la «Setmana d’Oració per la unitat dels cristians» que se celebra al gener s’ha convertit en una tradició difosa i consolidada” (UUS, 24). “Pregar per la unitat no està però reservat a qui viu en un context de divisió entre els cristians. En el diàleg íntim i personal que cadascú de nosaltres ha de tenir amb el Senyor a l’oració, no es pot excloure la preocupació per la unitat” (UUS, 27). “El Decret conciliar sobre l’ecumenisme posa també en primer pla «tots els esforços per eliminar paraules, judicis i accions que no responguin segons la justícia i la veritat a la condició dels germans separats i que per aixó mateix fagin més difícils les relacions mútues amb ells” (UUS, 29). “En el mateix esperit del Sermó de la Montanya, els cristians ja no es consideren enemics o extrangers, sinó germans i germanes. Es sustitueix fins i tot l’ús de la expresió “germans separats” per tèrmes més adequats; es parla d’“altres cristians”, “altres batejats”, de «cristians d’altres comunitats» (...) Aquesta ampliació de la terminologia tradueix una notable evolució de la mentalitat” (UUS, 42). 

“El Decret conciliar Unitatis redintegratio té present al seu horitzó històric la unitat que, malgrat tot, es va viure al primer mil.lenni i que es configura, en cert sentit, com a model” (UUS, 55). “Les relacions entre els cristians no tendeixen només al mer coneixement recíproc, a l’oració en comú i al diàleg. Preveuen i exigeixen des d’ara qualsevol possible col.laboració pràctica en els diversos àmbits: pastoral, cultural, social i fins i tot en el testimoni del missatge de l’Evangeli. Una cooperación així fundada sobre la fe comú, no tan sols és rica per la comunió fraterna sinó que és una epifania de Crist mateix” (UUS, 40). 

“El moviment ecumènic del nostre segle, més que les iniciatives ecumèniques dels segles passats, l’importància de la qual no s’ha de subestimar, s’ha distingit per una perspectiva missionera (…) serveix d’inspiració (…) «que ells també siguin un en nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat» (Jn 17, 21)” (UUS, 98). 

La unitat dels cristians és voluntad de Crist doncs ha de ser reflex de la Unitat –un sol Déu- en la Trinitat o pluralitat de Persones divines, Pare, Fill i Esperit Sant. La unitat no és concebible com una únic Església i romana sinó que la desitjada unitat que promou amb intensitat l’Esperit Sant és de la pluralitat d’esglésies i comunitats cristianes. 

L’ecumenisme no és solament el diàleg interreligiós. Entre les moltes personalitats rellevants que tenen o van tenir influència en el desenvolupament de la conciència ecumènica es troven, entre molts altres, el dominic teòleg Yves Congar (†1955 amb 91 anys), el germà Roger Schutz (†2005 amb 90 anys), fundador de la Comunitat ecumènica de Taizé, Chiara Lubich (†2008 amb 88 anys), fundadora del Moviment dels Focolars, Atenágores I (†1972 amb 86 anys), el patriarca ortodox de Constantinoble, o Rowan Williams (n. 1950) que va ser arquebisbe de Canterbury i a qui la visió ecumènica li va portar a honrar a la Verge Maria en l’advocació de Nostra Senyora de Lourdes.