L‘AMOR DE DÉU COM EL CONJUGAL

Moltes vegades hem actuat redoblant l’atac al món decadent

 En aquest diumenge 2n del TO, cicle C, el passatge evangelic a la Litúrgia de la Paraula narra que Jesús va començar els seus miracles no pas a un lloc sagrat o un temple sinò a Canà de Galilea, asistint a un casament i convertint aigua en vi molt bo (Jn 2, 1-12). Segons Eusebi de Cesarea (+339) Cleofàs era germà de sant Josep així que potser que el nuvi fos el cusí Simó el “cananeu”, germà de Jaume “el menor”, Judes i Josep, els anomenats “germans” de Jesús (cf Mt 13, 55-56), o sigui cosins i la seva mare Maria cunyada. Estant Jesús amb els seus pel llac de Tiberíades, el seu cosí i també deixeble es normal que els invités al casament. Va anar Jesús amb els 4 primers: Andreu, Pere, Joan i Jaume “el major”. 

A la 1ª Lectura Isaïes diu que “l’alegria que troba el marit amb la seva esposa la trobarà el teu Déu amb tu” (Is 62, 5) i Benet XVI escriu a Deus caritas est (DCE, 2005) que “la relació de Déu amb Israel és il.lustrada amb la metàfora del prometatge i del matrimoni” (DCE, 9). Sens dubte cap afirmar que l’alegria és tant del marit com de l’esposa. Aquest miracle a Canà ho segueix fent Déu al llarg dels segles amb la mateixa finalitat encara que amb detalls diferents perquè Jesús és el Redemptor universal de tots els homes.

Conta la Història que Hugo Canefri (†1233 amb 65 o 85 anys ja que es dubta si va nèxer el 1148 o el 68), membre de l’Ordre de sant Joan del Hospital, avui l’Ordre de Malta i llavors dels hospitalaris o sanjoanistes, entre altres miracles, va treure aigua d’una roca tan sols amb el senyal de la creu i avui dia encara raja. Hugo va participar a la 3ª creuada i al retornar va ser nomenat capellà de l’Encomana del Hospital a Génova. La seva mare Valentina era germana del papa Inocenci IV. 

Francesc invitava a entrar al misteri considerant que Crist “s’auto revela convertint uns 600 llitres d’aigua en vi del bo” (Homilía, 10-II-2014). Deia Benet XVI que “el missatge cristià és performatiu. Es a dir, l’Evangeli no és només una comunicació de realitats que s’en poden saber sinó una comunicació que comporta fets i canvia la vida” (Spe salvi, 2).

A la llum d’aquest passatge evangèlic que l’Església ofereix avui, la ment humana no pot menys que clamar ¡què n’és de gran l’amor conjugal! perquè Déu ho possi per explicar el seu, diví, infinit. No sempre ha sigut així doncs n’hi ha qui nega la seva bondat ja que sant Agustí (s IV), sant Jeróni (s V) o sant Isidor de Sevilla (s VII) i el papa Gregori «magne» (+604) opinaven que la sexualitat conjugal és intrínsecament dolenta. Ja el papa Sirici (384-399), succesor de sant Dàmas, va ser el primer en decretar obligatoria la continència conjugal d’els sacerdots casats perquè l’amor conjugal el consideraven una brutísia. En aquells temps només Joan Damascé (+749 amb 74 anys), insigne teòleg bizantí, l’Aquinat d’Orient, era rara avis -que dirien els clàssics- doncs elogia les virtuts del matrimoni i els beneficis de la sexualitat marital que pot sorprendre per la seva claretat. Dintre dels càtars, els adeptes creientes duien una vida relaxada i immoral i el grup dels perfectes feien una vida ascètica dura, pelegrinant i estaven obligats al celibat i al dejuni rigurós o endura. 

Hormisdas

Pau recomenava viure com ell que no estava casat (1Cor 7, 36-38) encara que no sembla que tingués aversió al matrimoni ja que le diu sacramentum magnum però potser estigués de tornada després de veure que en molts l’unió carnal no els donava la felicitat sumiada i l’adulteri era el “pa nostre de cada dia”. Hormisdas (514-23) va ser un Papa casat i sant, i el seu fill Silveri (536-37) també fou Papa, casat i sant. Joan Pau II va aprovar el Cànon 375 de l’Església Catòlica Oriental que honra el sacerdoci casat i Benet XVI va concedir la solució jurídica d’un Ordinariat als anglicans convertits al catolicisme i així va donar entrada als sacerdots i als bisbes cristians exanglicans i casats. 

Ja al segle I dC va aparèixer la secta jueva cristiana dels “encratites”, en grec “continents”, que vivien un ascetisme rigorista que prohibia la carn, el vi i l’ús del matrimoni. Després aparegué la secta dels “apostòlics”, uns extravagants i radicals ja detectats per sant Epifani (+403) i que també rebutjaven el matrimoni per impur i van reaparèixer el 1114 a Soissons, arribats d’Orient per Itàlia. Era una societat secreta que, entre altres aberracions, continuava condemnant el matrimoni mentre es lliuraven a pràctiques immorals, gloriant-se de portar la vida dels primers apòstols. 

El Concili Vaticà II a la Const. Gaudium et spes (GS, 1965) dedica els nn. 47 a 52 al matrimoni i la família afirmant que “el benestar de la persona i de la societat humana i cristiana està estretament lligat a la prosperitat de la comunitat conjugal i familiar. Per aixó els cristians, juntament amb tots els que tenen en gran estima aquesta comunitat, s’alegren sincerament dels diversos mitjans que permeten avui als homes avançar en el foment d’aquesta comunitat d’amor i en el respecte a la vida i que ajuden als esposos i pares en el cumpliment de la seva excelsa missió (…) el Concili (…) pretrén il.luminar i enfortir els cristians i tots els homes que s’esforçen per garantitzar i promoure l’intrínseca dignitat de l’estat matrimonial i el seu valor eximi” (GS, 47). 

L’Exh. Amoris laetitiae (AL, 2016) té la proposta de Francesc per estimular i valorar els dons del matrimoni i de la família, animant a sostenir un amor fort i ple de valors (cf AL, 5). I diu que “tenim que ser humils i realistes per reconèixer que de vegades la nostra manera de presentar les conviccions cristianes (…) ha ajudat a provocar el que avui lamentem per la qual cosa ens correspon una saludable reacció d’autocrítica. Per altra part, amb freqüència presentem el matrimoni de tal manera que (…) ha quedat opacat per un accent gairebé excloent en el deure de la procreació” (AL, 36). I una mica més endavan explica que “moltes vegades hem actuat a la defensiva i gastem les energies pastorals redoblant l’atac al món decadent (…) Molts no senten que el missatge de l’Església sobre el matrimoni i la família hagi estat un clar reflex de la predicació i de les actituts de Jesús” (AL, 38). 

Benet XVI a l’Enc. Deus caritas est (DCE, 2005) dedica la 1ª parte a l’amor humà i diví recordant que “l’amor de Déu per nosaltres és una qüestió fonamental per a la vida (...) El terme «amor» s’ha convertit avui en una de les paraules més utilitzades i també de les que més s’abusa, a la qual donem accepcions totalment diferentes (…) no podem fer cas omís del significat que té aquest vocable en les diverses cultures i en el llenguatge actual” (DCE, 2). Segueix explicant que “el cristianisme, segons Friedrich Nietzsche, hauria donat a beure a l’eros un verí el qual encara que no el va portar a la mort, el va fer degenerar en vici. El filòsof alemany va expressar d’aquesta manera una apreciació molt difosa: l’Església, amb els seus preceptes i prohibicions, ¿no converteix potser en amarg lo més bell de la vida? ¿Potser no posa cartells de prohibició precisament allà on l’alegria, predisposta en nosaltres pel Creador, ens ofereix una felicitat que ens fa pregustar alguna cosa divina?” (DCE, 3). El sexe en moltes persones és un tabú i asenyalat per la condemnació però Francesc recorda que “el matrimoni és un «do» del Senyor (…) Aquest regal de Déu inclou la sexualitat” (AL, 61). 

Els criats a Canà van omplir de gom a gom les gerres (usque ad súmmum) i no a mitges amb la qual cosa Déu no va tenir cap inconvenient en convertir els 600 litres d’aigua en vi boníssim, millor que l’anterior. Conformar-se a fer les coses a mitges o enganyar-se pensant que “ja val” no és l’exemple dels criats que van obeir a Jesús que els hi va dir que omplíssin les gerres d’aigua i així feient el que Maria els havia dit, “feu el que Ell us mani”, cosa que també segueix dient avui als seus fills.