JESÚS A LA SINAGOGA DE NATZARET

Maria és el model de qui escolta la Paraula de Déu i la compleix

 

L’Evangeli d’avui diumenge 3è del TO, cicle C, conta que Jesús a la sinagoga de Natzaret, com Esdras, va llegir dempeus el pasatge d’Isaïes (cf Lc 4, 14-21) i a la 1ª lectura del llibre de Nehemies es diu que “Esdras va portar el llibre de la Llei, el va llegir una part a la plaça al davant de la porta de l’Aigua, des de l’alba fins al migdia en presència dels homes, les dones i tots els que tenien ús de raó; i els oïdes del poble estaven atents al llibre de la Llei. L’escriba Esdras estava dret sobre una estrada de fusta aixecada para l’ocasió. Esdras va obrir el llibre als ulls de tot el poble -doncss estava més alt que tot el poble - i a l’obrir-lo, el poble senser es va posar dempeus”” (Ne, 8, 1-10). 

Esdras va ser un profeta d’Israel, d’estirp sacerdotal, desterrat a Babilonia sent jove. Va ser la principal autoritat fins que va arribar Nehemies. Els jueus le digüen el “príncep dels doctors de la Llei”. A l 'any 7è d’Artajerjes va ser enviat a Jerusalem per posar ordre al retornar de l’exili. Amb mil cinc-cents jueus i uns centenars de levites i servidors del temple, va pujar a Jerusalem per a la solemne assemblea. Després es va tornar a Pèrsia. 

Benet XVI a la Carta Porta fídei (PF, 2011) animava a “redescobrir els continguts de la fe professada, celebrada, viscuda i resada, i reflexionar sobre el mateix acte amb el que es creu, és un compromis que tot creient ha de fer pròpi” (PF, 9). Diu el Concili que “el zel per promoure i reformar la Litúrgia es considera, amb raó, com un signe de les disposicions providencials de Déu en el nostre temps, com el pas de l’Esperit Sant per la seva Església” (Sacrosantum Concilium, 43). Joan Pau II recorda a la Enc Ecclesia de Eucharistia (EdE, 2003) que “la Litúrgia cristiana ha nascut en continuitat amb les paraules i gestos de Jesús i desenvolupant l’herència ritual del judaisme (…) la senzillesa dels gestos conté l’abisme de la santedat de Déu” (EdE 48). Per lo sentit avui a la Litúrgia de la Paraula i els gestos de Jesús i Esdras, salta la pregunta ¿dempeus, asseguts o de genolls? L’actual reforma simplifica perquè es volt tornar a la simplicitat evangèlica i rebutjar les complicacions del barroquisme, les duplicitats o triplicitats rebudes. Però fan resistència a les reformes els que tenen el cor i la ment tancats i claman amb l’excusa del immovilisme infidel. 

A santa Marta el Papa Bergoglio comentava la necessitat d’alliberar-se dels “hàbits” per deixar espai a les “sorpreses de Déu” (Homilia 18-I-2016)". Jesús ensenya ser  homes “oberts” per exemple quan els fariseus es queixen que els deixebles no dejunen i semblen argumentar que sempre s’ha fet així y diuen ¿per qué no fan dejuni?" (cf Mc 2, 18-22). Els papes postconciliars constaten i reafirmen l’influx benèfic que ha tingut per la vida de l’Església la actual reforma posada en marxa a partir del Concili Vaticà II i la validesa de la renovació litúrgica, la qual cosa té encara riqueses no descobertes del tot. Joan Pau II afirma que “al segle XX, especialment a partir del Concili, la comunitat cristiana ha guanyat molt en la manera de celebrar sobretot l’Eucaristia. Cal insistir en aquest sentit” (NMI, 35). A  santa Marta Francesc comentava que “l’actitut dels que diuen que «sempre s’ha fet així» en realitat prové d‘un cor tancat. En canvi Jesús ens va dir que «Vaig a enviar l’Esperit Sant i us portarà a la veritat completa», per tant, si vosté té el cor tancat a la novetat de l’Esperit, mai arribará a la veritat plena” (Homilia 18-I-2016). Jesús llegeix dempeus a la sinagoga el text d’Isaïes i assegut comenta que avui s’ha cumplert aquesta escriptura que acabeu de sentir. Cumplert vol dir que s’ha entès i es viu allò escoltat. 

Aquest tercer diumenge del TO (26-I-2025), es celebra el “Diumenge de la Paraula de Déu” que ha instituit Francesc dins o prop de l’Octavari d'oració per l'unitat dels cristians i ja que expresa un valor ecumènic. Al Decret corresponent es llegeix que “sovint es donen tendències que intenten monopolitzar el text sagrat relegant-lo a certs cercles o grups escollits. No pot ser així. La Bíblia no pot ser només patrimoni d’alguns i encara menys una col.lecció de llibres per uns pocs privilegiats. Pertainy, en primer lloc, al poble convocat per escoltar-la i reconèixer-se en aquesta Paraula”. No deixa de copejar la ment i el cor la frase popular de “parli’m, pare, que per aquí m’entra i per aquí em surt”. 

Joan Pau II a Fides et ratio (n. 11) escriu que “ho diu el Concili amb paraules eloqüents: “«Déu va parlar als nostres pares en dferents ocasions i de moltes maneres pels profetes. Ara en aquesta etapa final ens ha parlat pel seu Fill» (Heb 1, 1) doncs va enviar al seu Fill, la Paraula eterna, perquè habités entre els homes y els expliqués l’intimitat de Déu. Ell, amb la seva presència i manifestació, amb les seves paraules i obres, signes i miracles, sobretot amb la seva mort i gloriosa resurrecció, amb l’enviament de l’Esperit de la veritat, porta a plenitud tota la revelació” (Dei Verbum, 8). 

Cirili i Metodi

A l’Enc. Slovarum apostoli (SA, 1985) explica que “el Príncep Rastislau testimonia en carta a l’Emperador Miquel III que «han arribat fins a nosaltres nombrosos mestres cristians d’Itàlia, de Grècia i d’Alemanya (…) però nosaltres no tenim a ningú que ens guiï a la veritat i ens instrueixi d’una manera comprensible». Llavors és quan Constantí i Metodi van ser invitats a partir. Per tal fi van voler (…) ser part d’aquells pobles i compartir en tot la seva sort” (SA, 9). 

A l’Exh. Christifidelis laici (ChL, 1988) escriu que “per descobrir la concreta voluntat del Senyor sobre la nostra vida són sempre indispensables l’escolta pronta i dòcil de la Paraula de Déu i de l’Església, l’oració filial i constant, la referència a una sàvia i amorosa direcció espiritual, la percepció en la fe dels dons i talents rebuts i al mateix temps de les diverses situacions socials i històriques en què s’està immers” (ChL, 58). 

Francesc deixa escrit a l’Exh. Evangelii gaudium (EvG, 2013) que “l’Església, que és deixebla missionera, necessita crèixer en l’interpretació de la Paraula revelada i en la comprensió de la veritat. El treball dels exègetes i dels teòlegs ajuda a «madurar el judici de l’Església». D’altra manera també ho fan les altres ciències” (EvG, 40). Afegeix que “no és lo mateix haver conegut Jesús que no conèixer-lo, no és lo mateix caminar amb Ell que caminar a les palpentes, no és lo mateix poder escoltar-lo que ignorar la seva Paraula, no és lo mateix poder contemplarlo, adorar-lo, descansar en Ell, que no poder fer-lo” (EvG, 266). “La Paraula de Déu també ens invita a reconèixer que som poble: «ara sou poble de Déu» (1Pe 2, 10) (…) estar prop de la vida de la gent” (EvG, 268). 

A Veritatis splendor (VS, 1993) el Papa Wojtyla comenta que Maria, la mare de Déu “acollint i meditant en el seu cor esdeveniments que no sempre pot comprendre (cf. Lc 2, 19), es converteix en el model de tots aquells que escolten la Paraula de Déu i la compleixen (cf. Lc 11, 28) i mereix el títol de «Seu de la Saviesa» (VS, 120).