2º (C) DE QUARESMA

Aquest és el meu Fill, ¡escolteu-lo!  

 L’Evangeli d’avui, diumenge 2n de Quaresma, cicle C, tracta de la Transfiguració de Jesús d’alt d’una montanya a Galilea on va pujar per resar i la seva cara i el seu vestit es tornaren blancs i espurnejats. No era una transustanciació, com pasa al celebrar Missa i la veu del Pare se sent que diu que aquest és el meu Fill, el meu elegit, ¡escolteu-lo!  (Lc 9, 28-36) i no només oir-lo. Jesús, ple de l’Esperit Sant, havia anat del Jordà al desert conduït per l’Esperit Sant (cf Lc 4, 1), i va dir als seus deixebles que “l’Esperit Sant que el Pare enviarà en el meu nom, Ell us ensenyarà tot i us recordarà totes les coses que us he dit (Jn 14, 26). L’Esperit de la veritat (…) vosaltres el coneixeu perquè roman al vostre costat i és en vosaltres” (Jn 14, 17).

Aixì Francesc ha recordat que els cristians són “evangelitzadors amb Esperit (que) vol dir evangelitzadors que s’obren sense temor a l’acció de l’Esperit Sant (…) per anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia (parresía), en veu alta i en tot temps i llocs, fins i tot a contracorrent” (Ev G, 259). “Evangelitzadors amb Esperit vol dir evangelitzadors que preguen i treballen. Des del punt de vista de l’evangelització, no serveixen ni les propostes místiques sense un fort compromís social i missioner, ni els discursos i praxis socials o pastorals sense una espiritualitat que transformi el cor” (EvG, 262).

Joan Pau II explica a l’Enc. Dominum et Vivificantem (DV, 1986) que “l’Església profesa la seva fe en l’Esperit Sant, que és “«Senyor i Donador de vida» (…) Aquesta fe ha de ser sempre enfortida i aprofundida en la conciència del Poble de Déu. Des de Lleó XIII, que va publicar en 1897 l’Encíclica dedicada a l’Esperit Sant, passant per Pius XII, que en altra Encíclica al 1943 es va referir a l’Esperit Sant com a principi vital de l’Església, on actúa conjuntament amb Crist, cap del Cos místic, fins el Concili Vaticà II que ha fet sentir la necesitat d’una nova profundització de la doctrina sobre l’Esperit Sant (…) Ens estimula també l’herència comuna amb les Esglesies orientals les quals han custodiat gelosament les riqueses extraordinaries dels ensenyaments dels Pares sobre l’Esperit Sant (…) Llegim en un document del Vaticà II: “L’Esperit Sant sens dubte obrava ja al món abans que Crist fos glorificat” (DV, 1.2.25). 

Els deixebles poden preguntar-se que, si ara també actua fora de l’Església, ¿perquè ens envia a tot el món? I pot donar peu a una exagerada supèrbia que creu que va a arreglar el món i s’oblida de l’acció de l’Esperit Sant, també dins de l'Èsglésia. Francesc recorda que “amb l’ajuda de l’Esperit Sant, podem interpretar les inspiracions interiors i els esdeveniments de la vida a la llum de les paraules de Jesús. La Història d’avui segueix sent Història de salvació” (Homilia de Pentecosta, 2014). “El món necessita homes i dones plens de l’Esperit Sant” (Pentecosta, 2015). 

Joan Pau II deixa escrit que per desgràcia, la resistència a l’Esperit Sant a l’època moderna es concentra en signes de mort que es multipliquen, encara que hi ha la certesa cristiana de que podem estar sujbectes als patiments del temps que passa però “gemeguem dins nostre anhelant el rescat del nostre cos” (DV, 3). La cristiana és una esperança indefectible com la de Abram perquè s’ha apropat Déu que és Esperit a qui se li promet una descendència com les estrelles del cel i se li anuncia que "a la teva descendència he donat aquesta terra, des del riu d’Egipte fins el Riu Gran, el riu Éufrates” (Gen 15, 18) (cf Reconciliació i penitència). 

Joan Pau II va deixar escrit que “va ser a Àsia on Déu, des del principi, va revelar i va realitzar el seu projecte de salvació. Va guiar els patriarques (cf. Gn 12) i va cridar Moisès (cf. Ex 3, 10). En la «plenitud dels temps» (Ga 4, 4), va enviar el seu Fill unigènit, Jesucrist, el Salvador, que es va encarnar com asiàtic (...) al primer mil.lenni la creu fou plantada a Europa i al segon mil.lenni a Amèrica i Àfrica, així al tercer mil.lenni es pugui recollir una gran collita de fe en aquest continent tan vast i amb tanta vitalitat» (…) Cap persona, cap nació, cap cultura és impermeable a la crida de Jesús (…) Jesús és la «bona nova» pels homes i dones de tots els temps i llocs que busquen el sentit de la seva vida i la veritat de la seva mateixa humanitat” (Exh. post sinodal Ecclesia in Asia, 1999). 

En una altra Exh. Post sinodal va escriure que “l’aportació dels fidels laics a la vida eclesial és irrenunciable, insustituïble ja que «per mitjà d’ells l’Església de Crist es fa present als més variats sectors del món, com a signe i font d’esperança i amor» (Ex. Post sinodal Christifideles laici (1988, 7) (…) laics que evangelitzen els grands horitzons de la Política, la realitat social, l’Economía, la Cultura, l’Ecología, la vida internacional, la familia, l’Educació, les profesions, el treball i el patiment” (Exh. Post sinodal Ecclesia in Europa, 2003). 

Cal recordar tot alló que les dones han fet, sovint en silenci i amb discreció. Francesc afirma que “l’última catequesi sobre la família abans del Sínode de bisbes sobre la família, ha tornat a reclamar una "Teologia de la dona", que elimini estereotips ofensius” (Aud Gral, 16-IX-2015). Adriana Valerio té escrit “Mares del Concili: 23 dones al Vaticà II”, publicat a Itàlia el juliol de 2013 al cumplir-se els 50 anys de l’apertura del Concili. Per la seva part Benet XVI, al inaugurar a Apareguda el V CELAM l’abril de 2007, va recordar que “encara avui persisteix una mentalitat masclista, que ignora la novetat del cristianisme, que reconeix i proclama l’igual dignitat i responsabilitat de la dona respecte al home. Hi ha llocs i cultures on la dona és discriminada i menysvalorada només pel fet de ser dona”. La missió divina femenina no s’esgota amb les 700 mil monjes, religioses o consagrades que hi ha actualment. 

A la 2a Lectura Pau diu: “¡estigueu així, estimats meus, ferms en el Senyor!” (Phil 4, 1), creient contra tota esperança. Dalt de la muntanya la veu de Déu se sent dir “aquest és el meu Fill, el meu elegit, escolteu-lo” (Lc 9, 35). Al salm responsorial, el creient resa que “el Senyor m’il.lumina i em salva” (Ps 26, 1a). 

Aquest 7è diumenge es pot considerar com fa Francesc a la Carta Patris corde que Josep és pare a l’ombra i el seu silenci persistent no contempla queixes, sinó gestos concrets de confiança. Sant Josep no pot deixar de ser el Custodi de l’Església perquè l’Església és l’extensió del Cos de Crist a la Història.