PENSEU QUE VAN SER MÉS PECADORS?

L’Esperit de Déu, suscita signes de la seva presencia

Aquest diumenge 3r (C) de Quaresma (23-III-2025), a l’Evangeli d’avui compta Lluc que “alguns dels qui eren presents contaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la de les victimes que oferien en sacrifici.Jesús els respongué: «Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? us asseguro que no; si no us convertiu, tots acabareu igual»”  (Lc 13, 1-9). 

Deia Pau VI que “no n’hi ha prou amb una actitud fidelment conservadora. És cert que hem de guardar el tresor de veritat i de gràcia que la Tradició cristiana ens ha llegat en herència (…) Però ni la custòdia ni la defensa omplen tot el deure de l’Èsglèsia respecte als dons que poseeix. El deure (…) rebut de Crist és la difusió, és l’oferiment, és l’anunci, bé ho sabem: Aneu, doncs, ensenyeu a totes les gents” (Ecclesiam suam, 33). El cardenal Newman al seu dia va afirmar que aturar la Tradició en un punt del seu curs, fins i tot si fos un Concili ecuménic, seria tornar morta una Tradició i no “una Tradició vivent”. 

A la 1a Lectura es llegeix que “Moisès era pastor del ramat de Jetró, el seu sogre, sacerdot de Madian. Una vegada va portar les ovelles més enllà del desert i va arribar fins l’Horeb, la montanya de Déu (…) va dir Yahve: Ben vista ting l’aflicció del meu poble a Egipte, i he escoltat el seu clam” (Ex 3, 1-15), interpretació que es complementa sense contradir-se amb alló que Pau diu avui a la 2a Lectura que “la gran majoria d’ells no foren agradables a Déu, ja que quedaren estesos pel desert. Tot aixó era un exemple per a nosaltres” (1Cor 10, 1-12). 

A l’Enc. Lum fidei (LF, 2013) Francesc manifesta que “la Història d’Israel també ens permet veure com el poble ha caigut tantes vegades en la temptació de l’incredulitat (…) l’ídol és un pretext per posar-se a si mateix al centre de la realitat, adorant l’obra de les propies mans (…) l’idolatria és sempre (...) anar sense cap meta (…) una multitut de senders, que no porten a cap lloc” (LF, 13). 

Abans Joan Pau II va escriure a la Carta Novo mil.lennio ineunte (NMI, 2001) que el Concili Vaticà II ha tractat d’establir una relació d’obertura i diàleg amb representants d’altres religions (NMI, 55). El Patriarca Kiril, cristià no católic, el 2021, al peu del Crist de Rio de Janeiro, va clamar per l’unitat de tots els creients de qualsevol fe per posar fi a la barbàrie. 

El Papa Wojtyla escrivia que “el diàleg (…) és anunci joiós d’un do per a tothom i que es proposa a tots amb el major respecte a la llibertat de cadascú (…) Per a nosaltres no és una simple opinió, al contrari, és una notícia que hem d’anunciar. El diàleg inter-religiós (…) no ens impedeix entablar el diàleg íntimament disposats a l’escolta. El diàleg cristià és amb les filosofies, les cultures i les religions. No és estrany que l’Esperit de Déu, que "bufa on vol" (Jn 3, 8) susciti en l’experiència humana universal, malgrat les seves múltiples contradiccions, signes de la seva presència que ajudin als mateixos deixebles de Crist a comprendre més profundament el misssatge” (NMI, 55-57). 

Alhora Francesc comenta que “és sa recordar-se dels primers cristians i de tants germans al llarg de la Història que van estar carregats d’alegria, plens de coratge, incansables en l’anunci i capaços d’una gran resistència activa. Hi ha qui es consolen dient que avui ès mès difícil” (EvG, 263). 

A l’Enc. Eclesiam suam (EcS, 1964) Pau VI va escriure que “l’Esglèsia ha d’anar cap el diàleg amb el món en que li toca viure. L’Església es fa paraula; l’Església es fa missatge; l’Església es fa col.loqui (…) Profundament grabades tenim en el nostre esperit les paraules de Crist que, humil però tenaçment, volguèssim apropiar-nos: No (...) va enviar Déu al seu Fill al món per jutgar el món, sinó perquè el món es salvi per Ell (…) Aquesta forma de relació exclou la condemnació aprioristica, la polèmica ofensiva i habitual, la vanitat de la conversa inútil. El col.loqui és un art de comunicació espiritual” (EcS. 34.37). Francesc escriu que “la llum de la fe en Jesús il.lumina també el camì de tots els qui busquen Déu, i constitueix l’aportació pròpia del cristianisme al diàleg amb els seguidors de les diverses religions” (LF 35). 

Des de fora no se salva el món i com el Verb de Déu que s’ha fet home, fa falta fins a cert punt fer-se una mateixa cosa amb les formes de vida d’aquells a qui es vol emportar el missatge de Crist. Cal, fins i tot abans de parlar, escoltar; el clima del diàleg és l’amistat. 

Joseph Ratzinger, que va dedicar a Agustí d’Hipona la tesi doctoral, va recordà «De civitate Dei», «obra imponent i decisiva (…) per a la Teologia cristiana de la Història, escrita entre els anys 413 i 426 en 22 llibres». L’ocasió de la seva redacció fou el saqueix de Roma per part dels gods l‘any 410. Davant la caiguda de Roma, alguns pagans posaven en dubte la grandeça del Déu cristià, que semblava incapazç de defensar la ciutat. «A aquesta objecció (…) respon sant Agustí (…) aclarint qué és el que cal esperar de Déu i qué és el que no podien esperar d’Éll; quina és la relació entre l’esfera política i l’esfera de la fe, de l’Església». 

“Al tractar-se d’una llum, la fe ens invita a endinsar-nos en ella, a explorar cada vegada més els horitzons que il.lumina per conèixer millor el que estimem. D’aquest desig neix la Teologia cristiana (…) que busca l’inteligència més profunda de l’auto-revelació de Déu, el culmen del qual és el misteri de Crist” (LF, 36). La fe “ens fa respectar més la Naturalesa doncs ens fa reconéixer-hi una gramàtica escrita” (LF, 55). 

Demanem a Déu la gràcia necessària per complir la seva voluntat i així, colze a colze amb tots els homes de bona voluntat, col.laborem en la construcció d’una nova humanitat, la civilització de l’amor, que sàpiga acollir Déu, el seu Univers creat i tots els humans, germans, com vam aprendre de Jesucrist.