JESÚS ENTRA A JERUSALEM MONTANT UN POLLÍ

Jesús vé a celebrar la victòria de Déu amb la creu

A la Lectura de la Liturgia de la Paraula d’aquest diumenge de Rams de 2025, la carta de Pau als de Filipo afirma que "Crist, malgrat la seva condició divina, no va fer ostentació de la seva categoría de Déu (…) pasant per un de tants i començant de captenir-se com un home qualsevol" (Phil 2, 6-11). L’entrada clamorosa que li fan els seus i els presents, és com la de cada grup de pelegrins; no es ostentació i és l’única vegada que es deixa aclamar rei i no ho desfuig com les altres vegades. El pollí que monta no és el seu tron victoriós doncs ho serà la creu damunt el calvari. 

Sis dies abans de la Pasqua, anant de Betania a Jerusalem com cada dia d’aquesta setmana anomenada santa, passaven per Betfagé, va demanar un  pollí i quan ja baixaven de la montanya de les oliveres, la multitud va començar a aclamar-lo entusiasmada. Marc ens diu que «entrà a Jerusalem al Temple i després d’observar tot atentament, com ja era hora tardana, va sortir cap a Betània amb els dotze» (Mc 11, 11). No estranya el desconcert dels deixebles que esperen altra cosa amb aquesta entrada encara que ja van haver de “rebotar-se” a l’entrar montat sobre un pollí i no sobre un cavall ben panteixat i ostentant "poder", tot el que havia de manifestar ser el Messies que anava a donar el cop d’Estat i, per fi, conquerir la llibertat perduda feia segles alliberant-se del jou dels romans. 

No només no entenen Jesús els d’aquell moment sinò que la Història ensenya que mai han faltat -ni avui falten- els qui segueixen confonent la Religió amb la Política. És una constant l’abùs d’alguns per “poder” sobre els altres. Aixó del «poder” té el seu intríngulis i cada cristià, com pel Baptisme és un altre Crist, també és rei, a més de sacerdot i de profeta, per la qual cosa té d’anar amb peus de plom ja que la reialesa de Crist i de cada cristià cal que s’entengui bé i no caure en la temptació. Joan Pau II recordava a l’inici del seu pontificat que “la nostra participació en la missió «reial» de Crist, la nostra «reialesa» és re-descobrir la (…) disponibilitat a servir segons l’exemple de Crist que “no ha vingut a ser servit sinò a servir”. Es pot veritablement «regnar» tan sols «servint» i el «servir» exigeix una maduresa espiritual”. 

L’Església sempre té la temptació del poder temporal, tant dins d’ella com amb tot el món però es tracta de no caure en la temptació, com es resa al Parenostre. Arnald de Brescia (segle XI) fou un abat que predicava el pecat del poder temporal de l’Església i afirmava que, per dret diví, ni els bisbes ni els monjos poden tenir possessions. Els papas en temps d’Arnald incitaven al rei anglés a conquerir Irlanda i Escòcia en plan creuada. Pere Damiani, camaldulenc, cardenal, bisbe que moria en 1072, era partidari de l’estreta aliança de l’Església (que identificava amb el Papa) i el poder temporal i va viure la crisi del papat d’Alexandre II i el Decret d’independitzar la seva elecció del poder de la noblesa romana i de la reialesa germana donada per Nicolau II en 1059. A meitat del segon mil.leni Robert Belarmino (+1621), jesuïta, cardenal, bisbe de Capua, sent consultor del Sant Ofici, va estar ficat al Índex per criticar els límits del poder temporal del Papa, conscient de no anar contra el seu 4t vot sinò vivint l’evangélica correcció fraterna. Pius X (+1914) va reformar el reglament del Cónclave per que mai més a la Història influís el poder temporal en l’elecció del Papa ja que, encara que alguns deien que Joseph Sarto no era papable per no saber francès, va ser elegit pel veto de l’Emperador austríac al papable evident, el card Rampolla. 

Hi havia el costum a Jerusalem de donar la benvinguda als pelegrins que arribaven a Jerusalem per celebrar la Pasqua, recitant i aclamant amb el salm 117 (abans 118). A Jesús l’aclamen alguns, no tots, perquè creien que era el Messies anunciat i tenin l’errònia concepció d’un messianisme terrenal però el seu tron és la creu. Alguns, potser una majoria, cridaven: ¡Hosanna! ¡Beneït el qui vé en nom del Senyor!  ¡Beneït el Regne que vé, el de David el nostre pare! Aquestes entrades clamoroses que es feien a cada grup pelegrì que arribava a Jerusalem. 

Francesc (Homilia de 2019) comenta sobre la temptació del triunfalisme que Satanàs presenta a Jesús i que venç amb la humilitat representada en el pollí que encavalgava bajant de la montanya de les oliveres. En una altra ocasió comentava que Jesús “entra a Jerusalem sobre un humil burret. La gent espera per a la Pasqua al alliberador poderós però Jesús ve per cumplir la Pasqua amb el seu sacrifici. La seva gent espera celebrar la victòria sobre els romans amb l’espasa però Jesús ve a celebrar la victòria de Déu amb la creu (…) el que més sorpren del Senyor i de la seva Pasqua (és que) arribi a la glòria pel camí de la humillació. Ell trionfa acollint el dolor i la mort, que nosaltres, ostatges de l’admiració i de l’èxit, evitaríem” (Homilia de 2023). 

Bonifaci VIII

Cada 27F és l’aniv de l’Edicte de l’Emperador romà Teodosi (espanyol) per acabar amb el paganisme el 8-XI-392 declarant el cristianisme religió oficial de l’Imperi. Teodosi I (+395) va donar al Papa Dàmas (+384) un poder enorme, oferint-li l’estructura de l’Estat al seu servei, a canvi del poder que li donava aquesta religió sobre la seva gent. Bonifaci VIII (+1303) va triplicar la tiara que es va cenyir Silvestre I (`335) que fou el 1r en gaudir la pau constantiniana. Bonifaci volia deixar clar el signe de que el poder temporal del Papa està per damunt del poder de l’Emperador. 

L’afany de poder és una temptació per a tot baptejat com en altres àmbits pot ser dels pares, dels professors, dels polítics, dels policies, el clergat, etc., que són els abusos de poder denunciats avui dia amb especial émfasi. També es parla d’eliminar la maquinaria de poder de la Santa Seu.  Jesús, cridant-los, els hi va dir: “Sabeu que els que són tinguts com a cap de les nacions, les dominen com a caps absoluts i els seus grans les oprimeixen amb el seu poder. Però no ha de ser així entre vosaltres” 

Jesús va entrar al temple de Jerusalem i va fer fora als venedors i va enderrocar la taula dels canvistes i els llocs dels que venien coloms (Mc 11, 11). Crist té més raons que Benet XVI per dimitir per la corrupción dins de l’Església. Maria diu que Déu «va dispersar els superbs de cor; va enderrocar del tron els poderosos» (Lc 1, 51).