JO TAMPOC ET CONDEMNO

El perdó es una condició fonamental

Avui, diumenge V de Quaresma, cicle C, Al pasatge evangélic d’avui es narra que Jesús es va passar la nit tot sol, resant a la montanya de les oliveres i pel matí va tornar a trobar la gent. Els mestres de la Llei i els fariseus li portaren una dona sorpresa cometent adulteri i per tant havia de ser lapidada. Jesús li va dir que Jo tampoc et condemno” (cf Joan 8, 1-11). ¿L’haurie condemnat si ells l’haguessin condemnat en comptes d’haber marxat un radera l’altre, començant pels més ancians? 

A la 1ª Lectura es diu que “el Senyor, el que va obrir enmig del mar un camí (…) ara diu aixó: Estic a punt de fer una cosa nova perquè en la solitud begi el meu poble (Isaies 43, 16-21). El pla divi és sempre per i amb el poble de Déu, no dona peu a l’individualisme i no és només per un grupet sinó per a tota la humanitat. “Els altres pobles, diu el salm responsorial,  es deien: és magnífic el que el Senyor fa a favor nostra” (Ps resp 125). A la 2a Lectura Pau no s’alegra per nedar en l’abundància, per ell m’he avingut a perdre tot avantatge i a considerar-lo com a escòries a canvi de guanyar Crist (Filipencs 3, 8-14) perquè combina tenir i no tenir alhora, mort i resurrecció. 

Francesc ha recordat les paraules de Crist que va dir “perdoneu i sereu perdonats (Mt 6, 36-38) (…) «Amb la mesura amb que mesureu se us mesurarà a vosaltres» (Lc 6, 38)” (Ex Gaudete et exultate, 81). I afegeix que  “Jesús (…) diu feliços a aquells que perdonen i ho fan «setanta vegades set» (Mt 18, 22) (GEx, 82). A una altra ocasió Bergoglio explica que “el perdó és el signe més visible de l’amor del Pare, que Jesús ha volgut revelar al llarg de tota la seva vida. No existeix pàgina de l’Evangeli que pugui ser sostreta a aquest imperatiu de l’amor que arriba fins al perdó” (Carta Misericordia et misera, 2). A la Carta al poble de Déu (2018) escriu que “mai serà suficient el que es fagi per demanar perdó i buscar reparar el dany causat” (Intr). “La fe afirma també la possibilitat del perdó, que moltes vegades necessita temps, esfors, paciència i compromis” (Enc Lumen fidei, 55). 

Ja Joan Pau II te escrit a Dives in misericodia (DinM, 1980) que “el món dels homes pot fer-se cada cop mes humà només si en totes les relacions recíproques introdueix el moment del perdó que és la condició fonamental de la reconciliació”. I a Ut unun sint (UUS, 1995) deixa escrit que “no només s’han de perdonar i superar els pecats personals, sinó també els socials, ès a dir, les estructures mateixas d’els pecats que han contribuït i poden contribuir a la divisió i a la seva consolidació” (UUS, 34). 

El Papa Wojtla ensenyava que l’Església, a l’interior i en les seves relacions amb el món, doni l’imatge d’una veritable família que sap amar, perdonar, acollir i reconoèixer la dignitat de cada èsser humà. Crist ens ensenya a perdonar sempre. ¡Quàntes vegades repetim les paraules de l’oració que Ell mateix ens va ensenyar, demanant: «perdona-ns les nostres ofenses com nosaltres perdonem als qui ens ofenen». 

Segueix sugerint que “elevem les nostres súpliques guiats per la fe, l’esperança i la caritat que Crist ha empeltat en els nostres cors per cridar, com ell a la creu: “Pare, perdoneu-los perquè no sabem el que fan”. Aixó és amor als homes, a tots els homes sense excepció o divisió” (Dives in misericordia, 15). En una altra pàgina d’aquesta Enc. seva té escrit que “Crist subratlla amb tanta insistència la necesitat de perdonar als demés que a Pere, qui l’havia preguntat quàntes vegades deuría perdonar al proïsme, li va indicar la xifra simbòlica de «setanta vegades set», volent dir amb aixó que deuría saber perdonar a tothom i sempre. Es obvi que una exigència tan gran de perdó no anul.la les objetives exigències de la justícia (…) L’Església considera justament com a pròpi deure, com a finalitat de la pròpia missió, custodiar l’autenticitat del perdó, tant a la vida i al comportament a l’educació i a la pastoral” (DinM, 14). 

A Fratelli tutti (FT, 2020), l’Encíclica sobre la fraternitat i l’amistat social, afirma que “l’amabilitat és un alliberament de la crueltat (…) Avui no hi sol haver ni temps ni energies disponibles per aturar-se a tractar bé als altres, a dir «permis», «perdó», «gràcies»” (FT, 224). Segueix dient que ”no es tracta de proposar un perdó renunciant als pròpis drets davant un poderós corrupte, davant un criminal o davant d’algú que degrada la nostra dignitat. Estem cridats a estimar a tothom, sense excepció, però estimar a un opressor no és consentir que segueixi sent així; tampoc és fer-li pensar que alló que ell fa és acceptable” (FT, 241). A l’Exh. post sinodal als joves i a tot el poble de Déu (JPD, 2019) diu de Déu que “el seu perdó i la seva salvació no son una cosa que hem comprat o que hagím d’aquirir amb les nostres obres o amb els nostres esforços. Ell ens perdona i ens allibera gratis” (JPD, 121). Francesc ha dit que el perdó és la medicina per curar les ferides y que és un camí per curar el cor. “El perdó és un dret humá (…) perdonar no és una bona acció que es pugui fer o no. és una condició fonamental per qui és cristià” (Angelus, set 2023). 

Deia Joan XXIII a l’Enc. Pacem in Terris (PT, 1963) “Que, finalment, Crist encengui les voluntats de tots els homes per tirar per terra les barreres que divideixen els uns dels altres, per estrènyer els víncles de la mutua caritat, per fomentar la recíproca comprensió, per perdonar, en fi, tots els que ens hagin injuriat. D’aquesta manera, sota el seu auspici i empar, tots els pobles s’abracin com a germans i floreixi i regni sempre entre ells la tan anhelada pau” (PT, 171). 

Es pot demanar a la Marede Déu que, amb el perdó, porti la força per viure veritablement d’esperança i d’amor, per poder portar als altres la fe de Crist.