EL SENYOR OBRA ALS GENTILS LES PORTES DE LA FE

La tasca evangelitzadora és dels batejats

Aquest diumenge 5º de Pasqua. cicle C, es llegeix que després de predicar l’Evangeli a Derbe, Pau i Bernabé van tornar a Listra, Iconi, Pisidia, Panfilia, Perge, Atalía i Antioquía. En arribar, reuniren l’Esglesia, van explicar tot allò que el Senyor havia fet per mitjà d’ells, i que havia obert als gentils la porta de la fe (cfr Act 14, 21-27). 

Pensant en aixó, un es pregunta ¿com va arrivar la fe a tots aquests pobles a on arriben Pau i Bernabé de visita pastoral? No hi havia la estructura actual de les Esglésias cristianes amb pastors, cùries, missioners enviats canònicament, bisbes (…) Aquell aprendre dels primers cristians era un tema recurrent per la fam d’anar entenent cada cop millor l’institució del ramat de Crist i la missió que encomanà al seus deixebles., a tots ells. 

Pau VI, desprès de celebrar l’Any Sant el 10è aniversari de la clausura del Concili Vaticà II, va escriure l’Exh. Evangelii nuntiandi (EN, 8-XII-1975) recordant la proposta conciliar de fer a l’Església (a tots els batejats) cada cop más apta per anunciar l’Evangeli a la humanitat (EN, 2). I també recordaba (EN, 59) el Decret conciliar on “el Concili Vaticá II afirma que l’Església sensera és missionera, l’obra d’evangelització és un deure fonamental del poble de Déu" (Decr. Ad gentes, 35). Joan Pau II va insistir en lo mateix moltes vegades i a la Carta a l’inici del tercer mil.leni (Novo mil.lenio ineunte, NMI, 2001) deia que “el compromis de la evangelitzación (…) no podrá ser delegat a uns pocs “especialistes” (NMI, 40). 

El Papa que va convocar el Concili, Joan XXIII, havia escrit a Princeps pastorum (PP, 1959) que “per tot arreu surgeix la crida ¡Ajuda’ns!" (Act, 16, 9) (…) d’innombrables regions, fecundades per la sang i la suor apostòlica dels heroics heralds de l’Evangeli” (PP, 3).

Per intentar dur a terme els bons desitjos i fer-los vida, els papes post conciliars han recordat alló que Joan XXIII deia de la veritable evangelització que l’Església “no s’identifica amb cap cultura, ni tan sols amb la cultura occidental, tot i trobar-se tan lligada a aquesta en la seva Història perquè la seva missió pròpia és d’un altre ordre: el de la salvació religiosa de l’home”. 

Francesc, un 23 d’abril, dia de sant Jordi, comentant el passatge d’aquest dia (Act, 11, 20), considerava el fet de que alguns de Xipre i de Cirene van començar a predicar als grecs a Antioquía, la qual cosa llavors era quasi un escàndol. I va aprofitar per dir de broma alguna cosa sobre l’inici de la Congregació per la Doctrina de la Fe (CDF) amb la visita de Bernabé que va ser enviat des de Jerusalem. Alló de llavors era molt positiu i no hi havia paranoia persecutòria, inquisitorial, sabent que corregir a qui erra és una obra de misericòrdia. Ja en aquells temps un sant Jordi, bisbe a Mytilene (17 abril) va condemnar a tres bisbes de la zona sense esperar que ho fes la CDF; van ser Nestori (Patriarca de Constantinoble), Joan d’Antioquia i Teodor de Mopsuestia. 

Crist va dir que “un manament nou us dono, que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat (…) En aixó coneixeràn tots que sou els meus deixebles” (Jn 13, 31-35). Aquesta és la raó de l’eficacia cristiana; no són els mètodes ni els plans super pensats ni voler cridar l’atenció amb signes externs, vestimentes, etc. 

Tot batejat ha de ser optimista i esperançat, malgrat tot ja que no som perfectes però ens estàn esperant per tot el món i com va fer la samaritana, que el seu encontre amb Crist li va fer que ho anunciés a tot el poble regresant des del pou de Sicar tot corrent. 

Francesc a l’Exh. postsinodal sobre la família ha deixat escrit que “els Pares sinodals han expressat que (…) l’Església (…) també és conscient de la fragilitat de molts fills seus. Il.luminada per la mirada de Jesucrist, mira amb amor als que participen en la seva vida de manera incompleta, reconèixent que la gràcia de Déu també obra en les seves vides” (AL, 291). Joan XXIII ja havia dit que “els fidels cristians (…) no poden mantenir-se tancats en sí mateixos, creient tenir prou amb haver pensat i proveït en les seves pròpies necessitats espirituals” (Princeps pastorum, 19). 

Francesc insistia dient que “em pregunto si no ens hem anestesiat també pel que fa a les ferides de l’ànima dels infants” (AL, 246). Afegia en altre lloc que “seran les diferents comunitats qui hauran d’elaborar propostes més pràctiques i eficaces” (AL, 199). Pau VI recordava que “l’Església (…) té viva consciència de que les paraules del Salvador, "cal que anunciï també el regne de Déu en altres ciutats", s’apliquen amb tota veritat a ella mateixa” (EN, 14). 

Lleó XIV, assenyalant els inicis del seu ministeri petrí des del dijous 8 de maig, ha dit al Col.legi cardenalici que “vostés, estimats cardenals, són els més estrets col.laboradors del Papa. El Senyor, que m’ha confiat aquesta missió, no em deixa sol amb la carga d’aquesta responsabilitat. En aquest moment (…) voldria que contempléssim junts el trànsit del recordat sant Pare Francesc i el Conclave com un esdeveniment pasqual. Es el Ressucitat, present enmig nostre, qui protegeix i guia l’Església i continúa a revifar-la en l’esperança”. Voldria que renovéssim junts avui la nostra plena adhesió a aquest camí, a la via que des de fa ja decennis l’Església universal està recorrent darrere de les emprentes del Concili Vaticà II. 

Segueix dient que “el papa Francesc ha recordat i actualitzat magistralment el seu contingut a l’Exh. Evangelii gaudium, de la qual m’agradaria destacar algunes notes funamentals: el retorn al primat de Crist en l ‘anunci (cf. n. 11); la conversió missionera de tota la comunitat cristiana (cf. n. 9); el creixement en la col.legialitat i en sinodalitat (cf. n. 33); l’atenció al sensus fidei (cf. nn. 119-120), especialment en les seves formes més pròpies i inclusives, com la pietat popular (cf. 123); la cura amorosa dels febles i descartats (cf. n. 53); el diàleg valent i confiat amb el món contemporàni en els seus diferents components i realitats (cf. n. 84, Concili Vaticà II, Const. past. Gaudium et spes, 1-2)”.