ELS APÒSTOLS I PREVERES REUNITS AMB TOTA LA COMUNITAT

Proseguiré el compromis pel carácter sinodal de la Iglesia

 

En aquest diumenge 6è de Pasqua, cicle C, la Paraula de Déu recorda el primer Concili a l‘any 50 i que alguns que van baixar de Judea ensenyaven als germans que “si no us circumcideu segons el costum mosaic no podeu salvar-vos. Es va produir llavors una commoció i controvèrsia no petita entre Pau i Bernabé, d’un costat i ells” per altra. Després els apòstols i presveres amb tota la comunitat reunida van decidir enviar a Antioquia a Judes i Siles com a delegats juntament amb Pau i Bernabé (Act 15, 1-29). 

La controvèrsia, petita o gran, recorre la Història i per exemple al Renaixement van aparèixer sobretot dugues veus discordants del context oficial, Pico de la Miràndola i el cardenal Nicolau de Cusa, que van promoure (ja llavors, fa sis segles), la tolerància i el diàleg davant els qui usaven la resposta “agressiva” també llavors de moda: manu militari. A la segona meitat del segle XIX en alguns aquest tarannà cusà va aumentar. 

El rigor anti-jansenista vé proposant remeis contundents i inhumans en encoratxar la vigilància dels bisbes per arrencar de les ments catòliques amb tota energia, amb tota habilitat i saber. El contundent i militar control inquisitorial de qualitat doctrinal ja existia al “lamaísme” amb els dop-dop que perpetúa i pretenia millorar el “lamaísme reformat” del s. XIV amb els Gelugpa de Tsongkhapa, pot ser coneguts per els dominics de sant Diumenge (+1221), els franciscans com sant Francesc de Xavier (+1226), els jesuïtes de sant Ignaci de Loiola (+1556) i altres d’aquesta època. Xavier va haver de respondre a la pregunta dels japonesos de si era veritat que tots els que no adoren Déu van a l’infern. El gran missioner, encara que formula una resposta benèvola i consoladora, el seu pensament està dominat per la convicció que l’observança de la llei natural impresa als cors no és suficient per a la salvació. 

Fulgenci de Ruspe (+533) va formular la contundent concepció sense fissures del lema de sant Ciprià que diu «extra Ecclesiam nulla salus»; recollit eL 1442 pel Concili de Florència al Decret pro Armeniis que, coneixedor de la doctrina del baptisme de desig, se suposa que no vol excloure de la salvació als no batejats sacramentalment. Del seu temps es el Símbol Atanasià, text d’un tenor similar que diu que el no batejat ho és per culpa seva i que tot heretge és sempre un heretge formal. 

Sant Pau trencava l’intransigència dolenta d’aquells jueus conversos rigoristes, i demanava tolerància sana als de Corint (1Cor 8, 4-6) i els ensenyava a menjar de tot si no era ocasió d’escàndol o mal exemple dient-los que “menjeu tot el que es ven al mercat, sense més averiguacions per motius de conciència” (1Cor 10, 25-29). D’altra banda Pau però no tolerava l’abús a l’Eucaristía que feien aquests mateixos cristians corints “doncs quan us reuniu, no és ja per pendre el Sopar del Senyor, perquè al menjar, cadascù s’avança a pendre el seu pròpi sopar, i mentre un passa gana, un altre està ebri” (1Cor 11, 20-22). A Filipos no va tolerar amb la “diplomàcia” romana i explicava que “després de fuetejar-nos pùblicament sense prèvia condemna sent ciutadans romans, ens han ficat en presó ¿i ens deixen anar ara d’amagats? Aixó no serà així. Que vinguin ells a treure’ns” (cf Act 16, 20-35). 

La paràbola evangèlica del blat i la zitzània és clau perquè els treballadors volen arrencar la zizània encara que per la seva sorpresa el propietari del camp tolera que convisquin junts. Hi ha qui identifica la tolerància amb la debilitat i l’intolerància amb la fortalesa. Hi ha qui confon la tolerància amb el llibertinatge i l’intolerància amb el fanatisme. Hi ha qui unèix la tolerància amb la democràcia i l’intolerància amb el fascisme. La tolerància no és un «bé» absolut doncs no s’ha de tolerar tot. Ni tan sols Voltaire va afirmar que no tingui límits.

Jesús ensenya que “el que no m’estima, no guarda les meves paraules” ja que és problema d’amor no del deure. En una altra ocasió va dir que “el Paràclit, l’Esperit Sant (que és amor) que el Pare enviarà en el meu nom, Ell us ensenyarà tot” (Jn 14, 23-29). El seu ensenyament a de portar a saber discernir i avaluar també els casos pùblics com el que va haver-h’i per una reacció desmesurada de certs islamistes davant una vinyeta del profeta Mahoma publicada fa unas anys en un diari de Copenhague. 

Benet XVI a Deus caritas est (DCE, 2005) deixa escri que “el cristianisme, segons Friedrich Nietzsche, a l’eros (…) el va fer degenerar en vici (…) l’Església, amb els seus preceptes i prohibicions (…) ¿potser no posa cartells de prohibició precisament allà on l’alegria, predisposada en nosaltres pel Creador, ens ofereix una felicitat que ens fa pregustar una mica d’alló diví?” DCE, 3). 

Francesc va manifestar en el Discurs anual a la Cúria Vaticana, el XII-2014, les actuals enfermetats dels cristians com l’inmovilisme mental, el creure’s immortal i immune juntament amb la rivalitat i la vanitat, el xafardeig i l’esquizofrènia o doble vida. 

L’intolerància suposa duresa i rigidesa en el manteniment de les pròpies idees que es tenen com absolutes i infrangibles. Un cristià normal, sa, afirma que la seva religió no és l’ùnica vertadera i que les altres són veritables religions i els seus seguidors no són condemnats per aquest fet. Sovint el fanatisme ha cobert de sang la Terra on el pensar de manera diferent a l’oficial és delicte fins i tot en alló més opinable (cf. F. OCARIZ. Voltaire: tractat sobre la tolerància. Col. “Crítica filosófica”, nº 25. Madrid 1979, pp 83-85). 

El nou Papa Lleó XIV, a la Missa d’inici del seu ministeri petrí va dir que “prosseguiré el compromìs de Francesc pel caràcter sinodal de l’Església” i va comentar que “l’Esperit Sant ha «impulsat» la fraternitat universal amb les obertures i iniciatives que ja havien començat a assumir els Pontífexs precedents, sobretot des de sant Joan XXIII”. En un altre moment de l’homilía va dirigir als presents la seva cordial salutació “mentre es commemora el 1.700 aniversari del primer Concili Ecumènic a Nicea. Aquest Concili representa una etapa fonamental per a l’elaboració del credo compartit per totes les Esglésies i Comunitats eclesials. També va dir a l’homilia que serà “un dels meus deures prioritaris la recerca del restabliment de la plena i visible comunió dels cristians, amb la vista posada a Nicea”.