JESÚS ARA ÉS A TIBERIADES NOMÈS AMB SET

Jesús impulsa l’anunci sempre amb renovat entusiasme

 

A l‘Evangeli d’avui, 3r diumenge de Pasqua, cicle C, es llegeix que “s’apareix als 5 i altres dos que pesquen al llac Tiberíades 153 peixos grossos (cf Jn 21, 1-19). El missatge és universal però Jesús ara és a Tiberíades només amb set i en un altre moment es referirà a “la meva petita remada” a la que Benet XVI es va referir diverses vegades dient que cal retallar i no presumir de les cifres que se solen donar de quasi mil cincents catòlics al poble de Déu. Al AT es llegeix que Gedeó era el cabdill alliberador amb pocs militars; amb Yahvé van ser suficients 300 dels 32.000 inicials. És per aixó figura de Crist que també té suficient amb uns pocs deixebles. Però a la 2ª Lectura es diu que “en la visió vaig sentir un clam de molts àngels que envoltaven el tron, els èssers vius i els ancians. El seu nombre era de miríades de miríades i milers de milers, que aclamaven amb gran veu” (Apoc 5, 11-14). No s’entén a la primera la paradotxa de tots i uns quans amb què es refereix la 1ª Lectura que diu que “el Summe Sacerdot els va interrogar: ¿No us habiam manat expresament que no ensenyèssiu en aquest nom?; però vosaltres heu omplert Jerusalem amb la vostra doctrina (…) els van assotar, els van ordenar no parlar en el nom de Jesús i els van deixar anar. Ells sortien joiosos de la presència del Sanedrí” (Act 5, 27b-32, 40b-41). 

Pau VI, a Ecclesiam suam (EcS, 1964), deixava escrit que “si veritablement l’Església (…) té conciència del que el Senyor vol que sigui, sorgeix (…) la clara advertència d’una missió que la trascendeix i d’un anunci que ha de difondre. És el deure de l’evangelització. És el mandat missioner. És el ministeri apostòlic (…) El deure congènit al patrimoni rebut de Crist es la difusió, és l’oferiment, és l’anunci, bé ho sabem: aneu, doncs, ensenyeu a totes les gents és el suprem mandat de Crist als seus apòstols” peró no ho diu Jesús a les multituts que l’escolten sinó als seus deixebles encara que no tan sols als dotze. 

Joan Pau II té escrit a la seva primera encíclica programàtica Redemptor hominis (RH, 1979) que “desitjo, igual que éll (Joan Pau I), expressar el meu amor per la singular herència deixada a l'Església pels Pontífexs Joan XXIII i Pau VI que constitueixen una etapa com a llindar a partir de la qual vull prosseguir-vos cap al futur (…) Aquesta herència està arrelada vigorosament amb la conciència de l’Església d’una manera totalment nova, mai coneguda anteriorment, gràcies al Concili Vaticà II. Alló que l’Esperit va dir a l’Església, alló que en aquesta Església diu a totes les Esglésie,–malgrat inquietuts momentànies-, no pot servir més que per una cohesió més gran del Poble de Déu” (RH, 2 y 3). 

Benet XVI a Spe salvi (SS, 2007) escrivia que “ès necessària una autocrítica de l’edat moderna en diàleg amb el cristianisme i (…) aprendre de nou (…) què han d’oferir al món i què és, pel contrari, alló que no poden oferir-li. És necessàri que a l’autocrítica de la edat moderna conflueixi també una autocrítica del cristianisme modern, que ha d’aprendre sempre a comprendre’s a si mateix a partir de les seves pròpies arrels”. Segueix escribint el papa Ratzinger que “Henri de Lubac ha demanat demostrar, basant-se en la Teología dels Pares en tota la seva amplitud, que la salvació ha estat considerada sempre com una realitat comunitària (...) en un moment de la Edat Mitjana (...) els monestirs aparecien com llocs per fugir del món (el «contemptus mundi») (…) buscant la salvació privada. Bernart de Claraval, amb la seva Ordre reformada, tenia una visió molt diferent sobre aixó. Per éll, els monjos tenen una tasca pel que fa a tota l’Església i, per tant, també respecte al món” (SS, 14, 15). 

Francesc a Laudato si (LSi, 2015) ha deixat escrit que Jesús “no apareixia com un asceta separat del món o enemic de les coses agradables de la vida (…) Estava lluny de les filosofíes que menyspreaven el cos, la matèria i les coses d’aquest món. No obstant aixó aquests dualismes malsans van arribar a tenir una important influència en alguns pensadors cristians al llarg de la Història i van desfigurar l’Evangeli” (LSi, 98).

 

A Gaudete et exultate (GEx, 2018) va escriure que ”la vida cristiana és un combat permanent. Es requereixen força i valentia per resistir les temptacions del diable i anunciar l’Evangeli. Aquesta lluita és molt bella, perquè ens permet celebrar cada vegade que el Senyor venç en la nostra vida” (GEx, 158). Afegia que Pau VI, entre els obstacles de l’evangelizació, esmentava precisament la manca de parresía: «la manca de fervor» (Evangelii nuntiandi, 80) i suggeria dir amb sant Pau: «¡Ai de mi si no anuncio l’Evangeli!» (1Co 9, 16). (GEx, 130). “La parresía es segell de l’Esperit, testimoniatge de l’autenticitat” (GEx, 132). “Com el profeta Jonàs, sempre portem latent la temptació de fugir a un lloc segur” (GEx, 134). 

A Veritatis gaudium (VG, 2017) va deixar escrit que “Jesús impulsa a l’Església perquè en la seva missió testimoni i anunciï sempre aquesta alegria amb renovat entusiasme. El Poble de Déu pelegrina al llarg dels senders de la Història, acompanyat amb sinceritat i solidaritat dels homes i dones de tots els pobles i de totes les cultures, per il.luminar amb la llum de l’Evangeli el camí de la humanidad cap a la nova civilització de l’amor” (VG, 1). 

Francesc en un Missatge als xinesos el 2018 va escriure que “en nom de tota l’Església, demano al Senyor el do de la pau, alhora que us invito a tots a invocar amb mi la protecció maternal de la Mare de Déu: Mare del cel (…) Vetlla sobre els teus fills que lloen el teu nom, feu que portin junts l’anunci de l’Evangeli (…) Maria, Auxili dels cristians, et demanem per a la Xina dies de benedicció i de pau. Amén (n. 11).