JESUCRIST GRAN SACERDOT PER SEMPRE

 Als cristians el sacerdoci es manifesta com el sacerdoci comú dels fidels 

i el sacerdoci ministerial.

El dijous després de Pentecosta se celebra la festa de Jesucrist Gran Sacerdot que va ser introduïda a Espanya el 1973 i posteriorment fou sol.licitada per numbrosos episcopats de tot el món. Va obtenir l’aprovació de la Santa Seu el 1971 i va començar a ser festivitat litúrgica el 22 d’agost de 1973 gràcies a l’esforç de Josep Mª García Lahiguera, arquebisbe a València. Fou inclosa  al calendari litúrgic el 1974 i sembla ser que el cardenal Cañizares, posterior arquebisbe a València, va proposar que es faci festa universal. 

El sacerdoci cristià que es commemora avui és una de las tres missions de Crist de  sacerdot, profeta i rei i en participen plenament tots i cadascun dels batejats. El sacerdoci ès en totes les religions un ministeri o servei a la comunitat religiosa, sempre com intermediari entre el poble i la divinitat corresponent. Al poble jueu l’Aliança al Sinaí la va fer Déu amb tot el seu poble elegit, com assemblea litúrgica i sacerdotal, per aixó el poble jueu de l’Antic Testament és en la seva totalitat un poble sacerdotal encara que les funcions ministerials estaven reservades per a la tribu de Levi. Així opinen també els ortodoxos i els coptes.

En moltes Esglèsies anglicanes o episcopals ès permès a les dones ser sacerdots i en moltes poden arribar a ser bisbe i en altres només diaconises. Per ser sacerdot en aquestes esglèsies s’ha d’ingressar en un seminari on s'imparteixen els cursos necesaris per poguer ser ordenats diàques i després sacerdots o prevere o prevera. Als sacerdots anglicans se’ls sol anomenar «cures», i encara que en ocasions se’ls anomeni pastors o ministres, són apelatius incorrectes ja que contenen la succesió apostólica ininterrumpuda des de que Crist va fundar la seva Església. 

Crist com a Redemptor és el Summe i Etern Sacerdot ja que és l’únic veritable Mitjancer entre Déu i els homes i a la vegada entre els homes i Déu. L’Església, com diu Pere (1Pt 2, 9), és un poble sacerdotal i cada cristià reb aquesta capacitat al Baptisme per ser un altre Crist, o sigui mediador entre Déu i els homes, per parlar amb Déu dels homes i per parlar als homes de Déu. 

El sacerdoci comú dels fidels és creure pels que no creuen; esperar pels que no esperen, estimar pels que no estimen i és fer del dia una Missa glorificant Déu en nom de totes les criatures en cumplir bé les diaries obligacions familiars, socials, professionals ja que amb el treball, el cansament, les molèsties i contrarietats de la vida, s’ofereixen a Déu en reparació pels pecats, com ofrena corredentora pels homes. 

En el cristianisme, el sacerdoci es manifesta com el sacerdoci comú dels fidels que és el servei de Déu per a tots els batejats que es diferent al sacerdoci ministerial u ordre sacerdotal, ejercit per bisbes, preveress i diàques. Al judaisme els sacerdots (kohen) eren responsables de l’administració del Temple a Jerusalem oferint sacrificis i dirigint els serveis de culte. Aquest sacerdoci va nèixer del alliberament d’Egipte per mà de Moisès i Yahvè va escogir una de les dotze tribus, la de Leví, representada per Aaron, germà de Moisès, per dedicar-se a cuidar de l’Arca de l’Aliança i del culte a la divinitat. La dignitat sacerdotal conferida a Aaron era hereditaria, a l’estil monàrquic i passava de generació en generació. Des de la perspectiva jueva, Jesucrist no era sacerdot en no pertànyer a la tribu de Leví, sinò que era descendent de David, de la tribu de Judá. 

A l’Islam no existeix una estructura sacerdotal formal com en altres religions, no obstant els imans, líders religiosos de les mezquites, cumpleixen funcions similars a les dels sacerdots en altres religions, dirigint l’oració, impartint ensenyaments i proporcionant guia espiritual. Al budisme, els monjos i monjes són considerats com a representants de la fe i s’encarregan de l’ensenyament de la doctrina, la pràctica de la meditació i la guia espiritual dels laics. 

En moltes religions tradicionals, els sacerdots o xamans actuen com intermediaris entre els esperits i la comunitat, realitzant ceremònies i rituals per assegurar l’harmonia i el benestar. En moltes cultures la casta sacerdotal constitueix una classe social dominant en ocasions enfrontada al poder civil. A les religions politeístes el sacerdoci s’especialitza i cada divinitat té els seus pròpis sacerdots. A les civilitzacions indo-americanes com els xibxes hi ha els sacerdots del culte solar. A l’Antic Egipte els sacerdots formaven una casta influent i poderosa que fins i tot va ser propitària del poder durant segles. A Roma els sacerdots eren elegits entre els personatges que ocupaven les més altes dignitats o llocs de treball, però havia, de la mateixa manera, sacerdots professionals. Els uns oferien sacrificis a tots els déus i no estaven adscrits a cp divinitat particular, mentre els altres tenien la seva especial. El culte a la deesa Vesta s’encomendava a sacerdotesses, les vestals, que gaudien de nombrosos privilegis.

 

Crist és sacerdot com a home, com bé recorda Tomàs d’Aquino que afirma que “Crist és sacerdot, no com Déu, sinò com home”. El sacrificar i l’orar són actes pròpis del home, no pas de Déu. Així ho recorda també la Carta als Hebreus on es llegeix que “tot summe sacerdot, escollit entre els homes, està constituit a favor dels homes en alló que es refereix a Déu, per oferir dons i sacrificis pels pecats” (Heb 5, 1). No es pot oblidar que la humanitat de Crist està unida, diuen els teòlegs, hiposàáticament al Verb, doncs Jesús és alhora Déu i home i per aixó el seu sacrifici té un valor infinit. 

El Concili Vaticà II, a la Constitució dogmàtica Lumen gentium (LG) diu que "el sacerdoci comú dels fidels i el sacerdoci ministerial o jeràrquic, encara que diferents essencialment i no tan sols en grau s’ordenen, n’obstant, l’un a l’altre, ja que tots dos participen a la seva manera de l’únic sacerdoci de Crist". (LG, 10).