SOLEMNITAT DEL COS I LA SANG DE CRIST

Maria és «la muller eucarística»

Aquest diumenge 22 de juny de 2025 es celebra la solemnitat del Cos i la Sang de Crist que porta el record de la darrera encíclica de Joan Pau II, Ecclesia de Eucharistia (EdeE, 2003) que va titular “L’Església viu de l’Eucaristía” alhora que fa recordar el que va dir Jesús als seus: Doneu-los vosaltres de menjar (Lc 9, 13) i als que va ensenyar a resar dient “dòna’ns avui el nostre pa de cada dia”. “Al Sagrament de l’altar, va dir Benet XVI, el Senyor es fa menjar per l’home famolenc però de veritat i de llibertat” (Sacramentum caritatis, 2). A l’últim sopar, instituint l’Eucaristia, Jesús va dir: “preneu i menjeu” (Mt 26, 26). 

Els cristians ja al principi van ser titllats d’antropòfags i així va ser el cas de Potino i 46 companys, màrtirs a Lyon. Potino (+177 amb 90 anys) era el bisbe, venerable ancià, apallissat i va morir 2 dies després que els altres. En aquest grup estava Blandina, una cristiana esclava que va ser assotada; Sants (diàca) i Atalo que van ser tirats a les fires però sorprenentment van ser respectats, així que els van turmentar mentre va arribar un jove frigi metja, Alexandre, para atendre’ls i com es va declarar també cristià, fou executat. Al bisbe Potino li va succeir sant Ireneu. 

“Si no (…) bebeu la seva sang, no tindreu vida en vosaltres” (Jn 6, 53.55) sobre la qual cosa diu Tomàs d’Aquino que només amb la sang es pot celebrar Missa doncs entenia que “aquest Sagrament es celebra en memòria de la passió del Senyor (…) però la passió es representa millor amb la sang (…) per tant caldria abstenir-se millor del cos que de la sang” (STh III, q76, a2 y q80, a12, Sed contra). La Història recorda que «la preciosíssima Sang de Crist», com a festa litúrgica del calendari universal, es va suprimir amb la reforma litúrgica de 1969 per estar asimilada a la solemnitat del Cos i la Sang (el Corpus). 

A finals del segle XIII va surgir a l’Abadia de Cornillón, fundada el 1124 a Lieja, on hi va haver un Moviment Eucarístic per l’Exposició i Benedicció amb el Santissim Sagrament i va naixer allí la festa del Corpus Christi que Urbà IV el 1264 va extendre a tota l’Església. A València, el 1355 els ‹jurats› van demanar al bisbe Hug de Fenollet treure el Corpus en processó. 

A la vida humana hi ha expressions que demostren l’importància de la sang amb expresions habituals com dir «té sang d’orxata, fan pactes de sang, es desangren les víctimes oferides en sacrifici a les diverses religions. Francesc preguntava “quina relació tenen l’Eucaristia i la nostra vida. Em pregunto. Dono unes pistes (…) però l’Eucaristia que celebro, ¿em porta a sentir-los a tots realment com a germans i germanes? (…) ¿estimem com Jesús vol que estimem a aquells germans i germanes més necessitats?” (Catequesi 12-II-2014). 

A Sacramentum caritatis (SC, 2007) el Papa Ratzinger comenta alló que va dir Jesús de que «el pa que jo donarè és la meva carn per la vida del món» (Jn 6, 51), entenent que s’ha d’afirmar que “és per tots els homes el que provoca que cadascú es pregunti si estimo també a la persona que no m’agrada o ni tan sols conec (…) aprenc a mirar a aquesta altra persona no ja només amb els meus ulls i sentiments, sinó des de la perspectiva de Jesucrist” (SC, 88). Insisteix dient que «la "mística'' del Sagrament té un caràcter social (…) No puc tenir a Crist només per a mi» (SC, 89). Jesús va explicar que tocar o «adorar» el cos de Crist es fa a la carn d’un pobre, o moribun, o famolenc, o… i va afirmar que “cada cop que s’ho feu, ho feu amb mi”. 

Francesc a l’Enc “verd” Laudato si (LSi, ) diu que “a l’Eucaristia alló creat troba la seva major elevació (…) El Senyor (…) va voler arribar a la nostra intimitat a través d’un tros de matèria” (LSi, 236). 

“El culte a Déu a la vida humana no pot quedar relegat a un moment particular i privat, sinò que, per la seva naturalesa, tendeix a impregnar tots els aspectes de la realitat de l’individu” (SC, 76). Afegeix que “els fidels cristians necessiten comprendre més profundament les relacions entre l’Eucaristia i la vida qüotidiana. L’espiritualitat eucarística no és tan sols la participació a la Missa i la devoció al Santíssim Sagrament. Comprèn la vida sensera” (SC, 77). 

La Reserva eucarística que avui es fa als sagraris, va començar el seu primer testimoni a la “Traditio apostolica” que demanava portar a les llars una mica de pa eucarístic ja que així tot cristià pogués “cumbregar” cada vegada que ho necessités. S’havia de guardar en lloc digne i no a merced dels ratolins. Les posteriors “Constitucions apostóliques” del s IV ja no van deixar portar l'Eucaristia a les llars sinò que les sobres de la comunió es guardesin en lloc digne del temple, anomenat «aula d’oració», i on els laics no podien entrar. A finals del s V es va traslladar la Reserva al presbiteri. A instàncies del bisbe de Verona, Matteo Giberti (+1543) es va començar a colocar el tabernàcle directament d’amunt l’altar. 

Berengari de Tours (+924 amb 79 anys) va ser el primer heretge d’aquest Sagrament dient que la presència de Crist no és real sinò dinàmica. Efrén (+373 amb 67 anys), diàca sirià defensava la presència real de Crist a l’Eucaristía. Nona (+374), de Capadòcia, casada amb un pagà de la secta dels Hypsistariens (bareja del vell judaísme amb cristianisme i magia, va fer els primers passos per treure 4 sants a la seva família. Convertit el seu marit, el va animar a ser clergue i va ser bisbe a Nacianzo durant 43 anys fins que va murir centenari: és sant Gregorio “el vell”. Nona va ser també mare de sant Gregori naciancé, sant Cesareo i santa Gorgonia. El seu fill narra la devoció de Nona per l’Eucaristía. 

Antoni Mª Zaccaría

Juliana de Mont Cornillón o de Lieja (+1258 amb 66 anys), belga, monja agustina, va fomentar la devoció eucarística del Corpus. Lieja era llavors un “cenàcle eucarístic” i ja abans que Juliana, teólegs insignes havien il-lustrat el valor suprem de l’Eucaristía i havia grups de dones que vivien juntes, dedicades al culte eucarístic. Casimir (+1484 amb 26 anys) va ser un príncep polac amb tal devoció a l’Eucaristía que feia moltes nits als temples passaant estones d’oració davant el Santíssim. Antoni Mª Zaccaría (+1539 amb 37 anys) va ser un sacerdot fundador dels «Clèrgues regulars de sant Pau», els barnabites, i va ser l’inventor de les “Quaranta Hores” (3 dies cada any a cada temple). Nicolau Factor (+1583 amb 64 anys) és un beat franciscà rèplica de sant Francesc d’Assís i molt devot de l’Eucaristía. Francesc Caracciolo (+1608 amb 44 anys) va ser un sacerdot fundador dels «Clergues Regulars Menors» que se’l representa amb una custodia a la ma, símbol del seu amor a l’Eucaristía. Mª Micaela del Santísim Sagrament (+1865 amb 56 anys) va ser la fundadora de les Adoratrius. Pere Julià Eymard (+1868 amb 57 anys) fou un marista promotor dels Congressos Eucarístics que va fundar la Congregació del Santíssim Sagrament i altres associacions per promoure el culte eucarístic entre les gents de tota condició. 

Se sap que Maria és “la muller eucarística” i la Litúrgia fa resar: ¡quina processó del Corpus aquell die” de la seva visitació a Isabel! Asix també ho fa exclamar cada cristià quan va pel carrer, al treball, etc., doncs són un altre Crist.