COM ANYELS ENMIG DE LLOPS

La por davant dels llops ha conduit 

a conductes escandalitzadores

  

En aquest diumenge primer de juliol, XIV del TO, cicle C, a l’evangeli Lluc explica que Jesús “va designar el Senyor a altres setanta-dos més”, així que els seus deixebles eran força més que dotze, i els va dir que “us envío com anyeis enmig de llops” (Lc 10, 1-3). Els cristians són deixebles de Crist i aprenen a anar per la vida fent les coses que el Senyor els confia i fent-les al seu estil, no al meu o al teu, sinò al seu. 

A la 2ª lectura de la Litùrgia de la Paraula s’escolta alló que Pau deia als gàlates –i serveix per a tothom- “ni la circuncisió ni l’incircuncisió importen, sinó la nova criatura” (Gal 6, 14-18) que és la que sap estimar com Déu, que és Amor. Actuar en cristià és –com diu sant Joan de la creu- “posar amor on no hi ha amor i treuràs amor” amb l’esperança divina que promet de joia i alegria, mamar fins afartar-se ja que Déu és mare que ens consola, malgrat tot. 

L’identitat cristiana en una societat pluralista, que Joan Pau II va anomenar la “nova evangelització”, té en compte que els primers cristians anaven a un món pagà encara que religiós i que esperaven el Messies, com va confessar la samaritana a Jesús en aquella conversa al pou de Sicar. En canvi avui les gents (o els gentils) estan de tornada i viuen una cultura de l’indiferentisme provocat per la 1GM, la 2GM, el 11S, les conductes de governs escandalitzadors i promotors de moltes misèries humanes que no es volen veure i rectificar. 

Evangelitzar no és des-culturitzar com recorda el papa Francesc que demanava “no murs sinò ponts (…) cal abaixar les defenses i obrir les portes”. Les coses poden empitjorar doncs, com diria Murfi, alló que pot empitjorar, empitjora i ara l’agnosticisme o el passotisme mental és tal que fins i tot al revés que Adam, ja ni tan sol se sospita de Déu. Milan Kundera, n.1929 a Brno (Chequia), fou expulsat del PC en acabar la 2GM. Després de l’invasió de Praga el 1968 també va ser expulsat de l’Escola Cinematogràfica i van ser prohibides les seves obres. En 1975 se’n va anar a França i el 79 fou privat de la seva nacionalitat txeca. Autor de L’insuportable lleugeresa de l’èsser, La broma, L’immortalitat. L’art de la novel.la, etc. Lamentablement Kundera no nega Déu però el sent molt llunyà i mentre “l’home pensa, Déu es riu ¿per què Déu es riu? Perquè l’home pensa i la veritat se li escapa. Porquè quan més pensen els homes, més s’allunyant els pensaments dels uns i dels altres. I perquè l’home no és mai el que pensa que és”. 

El “Big Bang” va ser proposat pel sacerdot Lavoisiere qui durant la RF, el 8-V-1794 (amb 51 anys) fou guillotinat per ser científic, mentre el President del Tribunal, Caffinhal, deia que “¡la República no necessita savis. Que la justícia segueixi el seu curs!” Stephen Jay Gould (+2002 amb 61 anys), geóleg, bióleg evolutiu, historiador de la Ciència, proposava la pau entre la Ciència i la Religió i volia acabar amb els prejudicis religiosos per afirmar la teoría de l’evolució. Tots dos magisteris (Ciència i Religió) no se superposen com ja va dir molt temps abans el cardenal jesuïta Robert Belarmí (+1621 amb 79 anys), doncs la Ciència busca conèixer la constitució objectiva del món natural i la Religió busca conèixer els fins, el sentit i els valors humans. Es reconeixible que Jay erra en dir que alló científic és objectiu i vàlid per tothom i en canvi alló moral és subjectiu, o sigui que cadascú té que resoldre-ho per sí mateix. 

Lamarck (+1829 amb 85 anys) va destrossar l’Ilustració clàsica que accentuava la semblança de l’home amb Déu doncs es començava a afirmar que l’home és semblant a la mona. Saint-Simon (+1825 amb 65 anys) va ser un filósof social, alumne de D’Alembert, aristòcrata de ranci abolengo, militar que va lluitar al Estats Units on va veure nèixer una nació sense aristocràcia. Simon va pasar per Espanya (1787-89), es va dedicar als negocis per refer-se la buxaca i des de 1798 es va dedicar a filosofar sobre la societat però va arribar a la mendicitat. La Religió per ell era només el reconeixement de la fraternitat humana i per tant un desitg de millorar els pobres. 

Es lamentava en el seu temps Joan Crisòstom dient que “fins a les bèsties estàn més apreciades que els fills i més cuidem dels nostres ases i cavalls que dels nostres fills. Qui té una mula es preocupa de buscar un bon traginer que no sigui tonto ni lladre ni borratxo, i que conegui bé el seu ofici. En canvi, quan es tracta de posar un mestre pel ànima del nen, fem servir el 1r que es presenta”. 

Pius VII va ser un Papa (1800-23) obert a les formes de vida cristiana sorgides de la RF i sent bisbe d’Imola, declarava per Nadal de 1797 que “la forma democràtica no repugna a l’Evangeli (…) la democràcia exigeix virtuts sublims que només s’aprenen a l’escola de Jesucrist”. Ciència i Fe no es repugnen. 

Tots els bens entre llops poden sentir por però els valents són els que vencen aquesta temptació. El papa Francesc s’ha referit (15-V-2015) a la por recordant que “un cristià poruc és una persona que no ha entés el missatge de Jesús”. La por davant dels llops ha conduit a conductes escandalitzadores. “Hi ha comunitats porugues -segueix dient- que van sempre de ben segur: «No fem aixó, no, no, aixó no es pot, aixó no es pot .... Sembla que a la porta d’entrada han escrit ‘prohibit': tot està prohibit, per por”. Precisava el Papa que “la por és diferent del temor de Déu que és sant, és una virtut (…) no empetiteix, no debilita, no paralitza: porta endavant cap a la missió que el Senyor dóna”. 

Lleó XIV, als participants al Simposiu “Nicea i l’Església del tercer mil.leni: cap a la Unitat Catòlica-Ortodoxa” a dit que “m’alegra veure que el Simposi està firmement orientat cap al futur. El Concili de Nicea no és tan sols un esdeveniment del pasat sinò també una brúixula que ens ha de seguir servint de guia cap a la plena unitat visible dels cristians. El primer Concili ecuménic és fonamental per l’itinerari comú que catòlics i ortodoxos han emprès junts des del Concili Vaticà II”.

A la 1ª lectura Isaïes diu: “alegreu-vos, Jerusalem, i alegreu-vos per ella tots els que l’estimeu (…) de manera que mameu i us afarteu del sí dels seus consols, de manera que llepegueu i us deleiteu dels pits de la seva glòria (…) Com a qui la seva mare el consola, així jo us consolaré. En veure’l se us alegrarà el cor” (Is 66, 10-14).