EL CRISTIÀ ÉS SOCIAL, NO INDIVIDUALISTA

Dir no a una Economía de l’esclusió

La Paraula de Déu a la primera lectura d’aquest diumenge XVII (cicle C) del TO porta a adonar-se que Abraham no té una espiritualitat individualista sinó social doncs es preocupa dels altres i està convençut que uns quants (siguin 50 ó 10) salvaràn a tots els de Sodoma i Gomorra i rodalies (cf Gen 18, 20-32). Jesús ensenya als seus deixebles a resar en plural (Lc 11, 1-13): dient Pare nostre, no Pare meu. Vingui a nosaltres el teu Regne, no ha mi tan sols sino a nosaltres. Donans avui el nostre pa de cada dia, no donam el meu. Etc. Joan Pau II ja va comentar al seu dia a Novo milenio ineunte, (NMI, 52).que “s’ha de rebutjar la temptació d’una espiritualitat oculta i individualista que té poc que veure amb (…) la lògica de l’Encarnació (…) Es molt actual sobre aixó l’ensenyament del Concili Vaticà II: «El missatge cristiá no aparta els homes de la tasca de la construcció d’aquest món ni els impulsa a despreocupar-se del bé dels seus semblants» (GS, 34)”.

Alhora Francesc recorda que “la comunitat de creients espanta l‘individualisme per fomentar el compartir i la solidaritat. No hi ha lloc per a l’egoísme a l’ànima d’un cristià” (Aud Gral 26-VI-2019). Per aixó la pregaria cristiana –ha recordat el Papa argentí- és per resar per tot el món i no per a demanar només coses per a mi. L’home sap que “el Senyor mira des del cel, es fixa en tots els homes; des de la seva morada observa tots els habitants de la Terra (Ps 32), no a uns quants, no només als bons, als millors, als més… i com cada èsser humà és imatge i semblança de Déu, tothom té que fer el mateix. Benet XVI va exposar aquesta idea bàsica i a Deus caritas est (DCE, 2005) té escrit que “obviament, el cristià que resa no preten canviar els plans de Déu o corregir alló que Déu ha previst” (DCE, 37).

En aquest món de Déu hi ha molta gent bona, molts homes i dones justos, encara que no siguin burocràticament cristians i no puguin tenir un certificat de Baptisme. Es fan moltíssimes coses bons i ben fetes, per aixó el Papa polonés Wojtyla, a la Carta per preparar el gran Jubileu del 2000, deia que “es necessari a més que s’estimin i profundeixin els signes d’esperança presents en aquest derrer fi de segle, malgrat les ombres que sovint els amaguen als nostres ulls” (Tertio milenio adveniente, 46). Pau recorda que “nosaltres anunciem Crist, exhortant a tot home (…) per fer a tots perfectes en Crist” (Col 1, 28), no a uns quants. “L’època actual –diu Joan Pau II- juntament amb moltes llums presenta igualment no poques sombres (...) Serà oportú afrontar la vasta problemàtica de la crisi de civilització que s’ha fet manifesta sobre tot a l’Occident tecnològicament més desenvolupat, però interiorment empobrit per l’oblit i la marginació de Déu (…) A les portes del nou mil.leni els cristians s’han de posar humilment davant el Senyor per interrogar-se sobre les responsabilitats que ells tenen també en relació els mals del nostre temps (...) ¿I no és de lamentar, entre les ombres del present, la corresponsabilitat de tants cristians en greus formes d’injustícia i de marginació social?” (Tertio mil.lenio adveniente, 36 y 52). 

En interrogar-se sobre les seves responsabilitats, els cristians veuen clar que part de raó tenía Marx a l’afirmar que l’únic important és l’Economía doncs és veritat, sense exagerar o absolutitzar l’afirmació. Per aixó els batejats saben que, sense descuidar altres àmbits com l’esport, la ciència, la cultura, etc., cal estar en cristianitzar també l’Economia. La ciència econòmica té descobert que els seus mecanismes han de ser iguals per a tothoms, creients o no, rics o no. 

El Concili Vaticà II recorda a Gaudium et spes(GS) que els “fidels han de viure estretament units als altres homes del seu temps” i s’ha d’esforzar per “procurar comprendre perfectament la seva manera de pensar i sentir” (GS 62). Es tracta de conèixer i comprendre la lògica pròpia de l’Economia, les seves regles i les seves lleis. Actuar altrament ocasiona grans danys a la sociedtat i a l’Economia, com demostra l’actual crisi mundial. En la lluita contra la pobresa els ajuts directes realmente solen danyar perquè creen passivitat i dependència. En situacions d’emergència, l’ajut humanitàri és un deure improrrogable i els ajuts indirectes tipus Educació, les inversions comercials dels països rics, l’obertura dels mercats per comprar i vendre productes, etc., és lo més ajustat a la veritat. 

No es tracta –com per exemple van fer els templaris-, de crear un mòn cristià econòmic, paral.lel a l’Estat ja que les lleis econòmiques, com les de tràfic, són iguals per a tothom. Una altra dificultat que va tenir el cristianisme per reconciliar-se amb l’Economia moderna va ser la prohibició de tota forma d’interès pels préstecs ja que erròneament es confonia amb l’abús anomenat usura. Es considerava que aceptar interesos pels préstecs era pecat mortal.

Els fonaments per l’Economia moderna i la seva comprensió al si de l’Església els van possar els franciscans del sege XIV i XV i els dominics de Salamanca al XVI. Adam Smith va disfrutar de veritats econòmiques com el concepte de “capital” encunyat pels frares que tenien vot de pobresa, o el de “comptabilitat” o les “institucions financeres” inventadas pels franciscans com la xarxa de 150 “munts de pietat” promoguts en aquella Europa medieval. Oferien crèdits, no als captaires, sino a les anomenadas avui dia pymes (de petits artesans i emprenedors) que en moments de crisi es trobaven oprimits pels usurers. Benet XVI va descriure alguns conceptes importants a la seva encíclica Caritas in veritate, cap III. 

L’Evangeli no és pas un programa socio-econòmic o polític, ni els cristians tenen la fórmula màgica que estalviï la fatigosa cerca de la veritat econòmica i financera i ni el bè pràctic. A Evangelii gaudium (EvG), Francesc deixa escrit que “avui tenim que dir «no a una Economía de l’exclusió i l’inequitat». Aquesta Economía mata (…) Hem donat inici a la cultura del «descart»” (EvG, 53).