14 SETEMBRE, EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

Diumenge XXIV del TO

A la festivitat d’avui, 14 de setembre, el cristià recorda el paper central que a la seva vida juga la creu doncs diu Jesús que "si algú vol venir darrere meu, que prengui la seva creu". I en el pasatge evangélic d’avui Joan diu que “cal que el Fill de l’home sigui enlairat perquè tots els que creuen en Ell tinguin vida eterna” (Jn 3, 13-17). 

Atestigua Eteria que al 14-IX-335 van ser consagrades 2 basíliques a Jerusalem, manades construir per Constantí en honor de la passió i la resurrecció, en presència de la seva mare santa Helena. Després les celebracions anuals de la dedicació de les basíliques del Anastasis i del Martyrion (13 i 14 setembre 335) a Jerusalem es van transformar en la festa d’avui, exaltació de la santa creu.

A principis del segle VII els perses de Cosroe saquejarent Jerusalem i es van dur les reliquies de la Santa Creu, que va recuperar l’Emperador Heracli qui, vestit amb les insígnies reials, va voler portar en exaltació la creu fins al Calvari, però no es podia moure. Zacaries, el bisbe de Jerusalem, li va fer veure que havia de despullar-se dels vestits reials i imitar la pobresa i humiltat de Jesús. Així Heracli va poder portar-la al cim del Gólgota. 

Joan Pau II escriu a Redemptor hominis (RH, 1979) que “el preu de la nostra redempció (…) demostra la nostra dignidad (…) fills de Déu (…) obtenim «el sacerdoci regi»” (RH, 20). També escriu a Dives in misericordia (DinM, 1980) que “la creu de Crist al Calvari és així mateix testimoni de la força del mal” (DinM, 8). 

Aprofitant la festivitat d’avui, com és pot fer anualment cada 14 de setembre, cal profundir en alló que ens diu la mort de Crist, sense quedar-nos en formas exteriors o en frases estereotipades. 

La creu és una insignia litúrgica que portaven simples fidels com adorn o testimoni de fe i més tard va ser cosa de bisbes, patriarques i altres prelats (cardenals, abats, abadeses, etc.) amb indult apostólic. Les creus monumentals eren tan sols una creu en altars laterals peró des del s. XIII tenien clavat un Crist. Als dos d’Emaús Jesús els diu: ¡Oh necis i tardos de cor per creure tot el que van anunciar els profetes! ¿No calía que Crist patís aquestes coses i així entrés en la seva glòria? I començant per Moisés i tots els Profetes, els interpretava en totes les Escriptures alló que es referia a ell (Lc 24, 25-27). 

Andreu de Creta, al seu sermó 10 diu que “la creu es anomenada també glòria i exaltació de Crist (…) El mateix Crist ens ensenya que la creu és la seva glòria quan diu: “Ara és glorificat el Fill de l’Home, i Déu és glorificat en Ell, i aviat el glorificarà”. I també diu: “Pare, glorifícam amb la glória que jo tenia prop teu, abans de que el món existís”. I així mateix diu: “Pare, glorifica el teu nom. Aleshores va venir una veu del cel dient que l’he glorificat i tornaré a glorificar-lo”. Paraules que es referien a la glòria que havia d’aconseguir a la creu. 

Les creus anomenades patriarcals les portaven a Abisinia, Constantinobla i Alexandria que, com a símbol de poder i de religió d’Estat, ja portaven alguns emperadors orientals anteriors a Constantí. Cal recordar que seguir a Crist no significa refugiar-se al temple, encongint-se d’espatlles davant del desemvolupament de la societat, davant els encerts o les aberracions dels homes i dels pobles. La fe cristiana, al contrari, ens porta a veure el món com a creació de Déu, a apreciar, per tant, tot alló noble i tot alló bell, a reconèixer la dignitat de cada persona, feta a imatge de Déu, i a admirar el do especialíssim de la llibertat. 

Joan Pau II explica que “Maria és la que de manera singular i excepcional ha experimentat com ningú la misericòrdia, el misteri de la creu (…) el "pató" donat per la misericòrdia a la justícia. Mare de la misericòrdia: Verge de la misericòrdia o Mare de la divina misericòrdia” (DM, 9). En veure d’un Déu la mort i que la seva mare plora, tremola la Terra tota, com si fos a esclatar i fins i tot el vel del temple s’esquinça dividit, ¿i el pit endurit es negarà a plorar? (Himne de l’Ofici de lectures del 15 set: La Verge dels dolors). A la creu hi ha la vida i el consol, ella sola és el camí per al cel. L’ànima que a Déu està rendida, i molt de debó del món desatesa, la creu li ès àrbre de vida i de consol, i un camí deleitós per al cel (Himne de vespres).

La sang abocada d’un l’animal sacrificat ocupaba el lloc de l’oferent que d’aquesta manera quedava net del seu pecat. D’altra banda, s’evitaven així cults pagans on a vegades es bevia la sang d’un animal per creure que la vida de la víctima es transmetia a qui bevia (cfr Lev 17, 10-16). Els jueus seguien fidels a aquesta praxi encara després de convertir-se al cristianisme. Fins i tot alguns s’escandalitzaven de que els cristians procedents de la gentilitat beguessin la sang. El Concili de Jerusalem va disposar que se abstinguessin de beure’la (Act 15, 13 ss). 

Heracli amb el bisbe de Jerusalem

Diu el Papa Wojtyla que “la Creu del Calvari, per meitjà de la qual Jesucrist –Home, Fill de Maria Verge, fill putatiu de Josep de Natzaret- “deixa” aquest món, ès alhora una nova manifestació de l’eterna paternitat de Déu. El Déu de la Creació es revela com a Déu de la Redempció, com a Déu que és fidel a si mateix, fidel al seu amor a l’home i al món” (RH, 9).